El soterrani des d’on es va guanyar la guerra

A tres metres sota terra, des de la sala on Winston Churchill es reunia amb el seu gabinet de guerra, no se sent el soroll dels cotxes i autobusos passant per l’avinguda del Whitehall de Londres, a la superfície, i segurament ni el primer ministre britànic ni els alts càrrecs de l’exèrcit sentien la ciutat mentre estaven reunits en aquesta sala. Som a les Churchill War Rooms (les sales de guerra) de l’Imperial War Museum de Londres, que es mantenen intactes vuitanta anys després.

Des d’aquí Churchill va comandar el Regne Unit durant la Segona Guerra Mundial, des del 27 d’agost de 1939, una setmana abans de declarar la guerra a Alemanya, fins a la rendició del Japó el 15 d’agost de 1945. Va passar els blitz, la campanya de bombardejos de l’aviació nazi sobre Londres entre el 1940 i el 1941, i tota la guerra en aquests deu mil metres quadrats de cambres i passadissos a l’antic soterrani del Ministeri d’Obres Públiques adequats per transferir-hi el govern.

Del sostre cau una llum pàl·lida que es devia enredar amb el fum pesant del tabac durant les llargues i tenses reunions del gabinet. Davant de la cadira de fusta de Churchill, a l’altre costat de la taula, a menys d’un metre, hi ha tres cadires. Era on s’asseien els comandants dels tres exèrcits britànics. Churchill volia tenir-los davant per mirar-los a la cara. Un guàrdia de la Marina Reial, amb uniforme blau, vigilava la porta. Era un dels quaranta marins reials que protegien el búnquer.

El refugi era secret. Hi treballaven i vivien cinc centenars de persones entre alts càrrecs militars, funcionaris, cuiners, missatgers, operadors de centraleta, conserges i personal de neteja. Tothom signava un document de total confidencialitat. Ni tan sols la seva família podia saber que eren aquí.

Els passadissos són freds i tenebrosos. Al sostre s’hi pot veure el conducte per on entrava l’aire fresc. Als laterals, les vàlvules per subministrar aire en cas d’un atac amb gas. Les habitacions dels comandants eren austeres, amb un llit, un escriptori, un orinal i un llum de querosè. L’habitació de la Clementine, la dona de Churchill, tenia el luxe d’un petit tocador. La del primer ministre britànic era una mica més gran, amb un escriptori central, tot i que també tenia un annex al pis de dalt.

Els funcionaris i el personal dormien en un forat que en deien “el moll”. S’hi entrava per una petita trapa amb unes escales de fusta. Era estret, amb el sostre baix, humit, feia pudor i hi havia rates. S’adormien amb el rugit del sistema de ventilació en un catre estret, coberts amb mantes de l’exèrcit, probablement preguntant-se si els seus estarien bé quan tornessin a sortir a la superfície. Feien les seves necessitats en vàters transportables. No hi havia intimitat.

Un dels dubtes que hi havia era si el búnquer resistiria l’esclat d’una bomba. De fet, tot i que en deien búnquer, no ho era. Només era un soterrani i no estava fet a prova de bombes. Quan Churchill se’n va assabentar, el 1940, va posar el crit al cel. Li van plantejar marxar a fora de Londres, però va dir que no perquè no semblés que abandonava els londinencs enmig dels blitz. Van decidir protegir el soterrani amb una capa de formigó, però això no va dissipar els dubtes.

L’escorta de Churchill va explicar que al primer ministre li agradava sortir al carrer mentre la ciutat era bombardejada. Ell li insistia que no ho fes, però no feia cas. Un cop, després de veure com queia una bomba a prop, Churchill li va dir que era una llàstima que no hagués explotat sobre el refugi per saber si realment podia resistir l’impacte. Però aquest no era l’únic temor dels habitants del refugi. També tenien por que s’inundés perquè per sota passaven els túnels del riu Tàmesi.

Churchill ja tenia 65 anys quan hi va entrar. Era ferotge i malhumorat. S’enfadava sovint i sotmetia els seus subordinats a una pressió insuportable. Fins i tot la seva dona el va haver d’advertir de l’antipatia que despertava. Però després tenia un gran sentit de l’humor i valorava la feina dels seus empleats. La gent li era molt lleial. Els britànics el veien com el líder que els havia de conduir a la victòria.

Un passadís porta a la sala de la BBC des d’on feia els llarguíssims i històrics discursos per aixecar l’ànim de la nació. La sala següent era la de les onze mecanògrafes que treballaven per a ell. Escrivien amb màquines Remington insonores comprades als Estats Units perquè Churchill no suportava el soroll. Més enllà hi ha una porta blanca amb el rètol “Manteniu-la tancada” on estava prohibit entrar. Deien que era el bany privat del primer ministre, però no hi havia sistema d’aigua. En realitat era un quartet amb una taula i un telèfon encriptat des d’on parlava, en la més absoluta intimitat, amb el president dels Estats Units. Primer amb Roosevelt, amb qui va forjar una gran amistat, i, després, amb Truman.

La sala de mapes era el centre neuràlgic. Només cinquanta persones hi tenien accés, els anomenats “nois del glamur”. Joan Bright, l’oficial d’intel·ligència encarregada d’aquest centre i la persona en què es basa el personatge de Moneypenny de James Bond, va dir: “La veritat diària estava en aquesta sala, era el nostre únic centre de dades.” Va funcionar les vint-i-quatre hores durant dos mil dies seguits. Al centre hi ha una fila de sumptuosos telèfons de colors connectats amb els caps de l’exèrcit i el primer ministre. Els deien “el cor de belleses” perquè s’il·luminaven i parpellejaven en silenci quan trucaven.

Un mapa del món gegant es desplega per tota la paret amb papers clavats amb agulles de cap que indicaven els moviments de les forces aliades i les potències de l’Eix. Recopilaven informació militar i l’actualitzaven en el mapa. Un cop els va arribar informació que deia que els alemanys s’havien retirat de Grècia i avançaven cap a Polònia, Churchill va creure que això només podia significar un atac imminent a la Unió Soviètica i va trucar a Stalin per avisar-lo. Churchill està considerat un gran estrateg militar. Sabia que havia d’involucrar els Estats Units per guanyar la guerra i, tot i que odiava el comunisme, sabia que també necessitava Stalin.

En aquest mapa gegant va seguir l’avançament de les tropes alemanyes fins a la ciutat de Stalingrad, on van caure en el que es considera el principi del final de Hitler. El primer ministre britànic es va passar el Dia D, el del Desembarcament de Normandia, tancat en aquesta sala. Tots els secrets de la guerra estaven aquí; tots, menys el de la resistència del soterrani. Després de la guerra es va saber que l’impacte d’una bomba de més de dos-cents quilos l’hauria ensorrat.