Ni retorn ni treva estable

La Salwa té 88 anys i ja no pot posar-se dreta. Els seus fills Fatima i Mohammed, que ronden la seixantena, jeuen al peu del llit sense separar-se de la mare. Tots tres viuen en aquesta llar a segona línia de mar a Tir, la ciutat més gran del sud del Líban. No es passen el dia embotits a la mateixa habitació per amor ni per responsabilitat familiar. Al novembre, un míssil israelià va fer caure l’edifici residencial del costat, que va esfondrar-se directament sobre la casa de la Salwa. La residència va passar de tenir quatre habitacions a només una.

“La guerra mai havia arribat al meu carrer”, explica la Salwa. Malgrat la seva aparença feble i la destrucció de les habitacions limítrofs, la dona gaudeix fent d’amfitriona. Convida El Punt Avui a seure a prop del llit mentre ordena als seus fills que facin cafè. “La guerra del 2006 havia estat als pobles”, diu aquesta veterana, amb múltiples conflictes amb Israel a l’esquena. “Mai havien bombardejat de manera tan intensa”, assegura.

El bombardeig israelià va suposar l’ensurt de les seves vides. La família va tenir sort. Aquella nit, la Salwa i en Mohamed havien convençut la Fatima perquè dormís al dormitori que ells dos comparteixen. “Si arribo a dormir on sempre ho feia, avui estaria morta”, protesta la Fatima mentre serveix cafè. Els costa de creure la seva nova realitat: “Hem viscut en aquesta casa durant cinquanta anys”, recorda la Fatima: “Quan vam veure la destrucció ens va impactar moltíssim.”

Fora del dormitori on els germans tenen la Salwa entre coixins, la ciutat està activa. Desenes de míssils israelians han caigut sobre alguns dels barris més densament poblats de Tir. Israel diu que són atacs contra posicions de Hezbol·là, però no n’aporta proves. Ara, amb l’alto el foc aguantant-se per un fil, hi ha grues que mouen runes i residents que tornen del seu desplaçament i miren de rescatar objectes personals d’entre la destrucció.

La Sarah, resident de Tir, assegura que la reconstrucció “no ha començat a gran ritme”: “La gent està esperant que Israel marxi del Líban i que la treva sigui clara i definitiva.” Mentre això no passi, diu, “moltes famílies seguiran desplaçades, ja sigui a llars de coneguts o en escoles.”

Aquesta jove observa amb incomprensió el comportament israelià al Líban. Posa com a exemple Naqoura, un municipi fronterer amb Israel. Les tropes hebrees ja se n’han retirat i han donat pas al desplegament de l’Exèrcit del Líban. “Si veus la destrucció que hi han deixat, et trenca el cor”, diu la Sarah. “No sé què els passa. Crec que ens odien. És com si els haguéssim pres la terra nosaltres a ells. Destrueixen tota casa que sigui bonica. Estan venjant-se, i no sé per què.”

Majdel Selm és a cinc quilòmetres de la frontera amb Israel. Mona Hijazi, resident del poble, hi ha tornat després d’haver-ne estat expulsada pels atacs israelians. “El municipi està en unes condicions miserables”, lamenta, frustrada: “Han destruït pràcticament tot el poble.” A casa seva, explica, “només” hi ha trencades les finestres i les portes.

Hijazi va exiliar-se a contracor. Des d’octubre del 2023, quan Hezbol·là va decidir començar a llançar atacs contra Israel en solidaritat amb la Franja de Gaza, el seu municipi s’havia trobat enmig del foc encreuat durant mesos, però ella es negava a abandonar casa seva. El 23 de setembre de 2024, quan Israel va deixar enrere el conflicte latent amb Hezbol·là i va escalar a guerra oberta, Hijazi va marxar. Només aquell dia, les tropes israelianes van provocar la mort de més de 550 persones al Líban. “Això és criminal”, deia aleshores Hijazi: “Al meu poble estan llançant atacs a tot arreu, tant contra membres de Hezbol·là com persones que no ho són.” La libanesa va arribar a denunciar una suposada massacre al seu poble que hauria acabat amb tota una unitat familiar. “He hagut de marxar de casa”, va concloure tot seguit. Avui, tot i la treva, Israel encara llança bombardejos puntuals contra el municipi.

La por al sud del Líban no només va expulsar civils, sinó també professionals de la salut. “Cal entendre-ho”, diu Mona Abou-zeid, directora de l’hospital Najdeh de Nabatieh, impulsat pel Socors Popular Libanès. Ella i molts altres, però, van quedar-se: “Si marxem, ningú rebrà atenció mèdica.” “Aquesta guerra ha estat diferent de les anteriors”, diu la doctora Abou-zeid. “No entenc quines armes han fet servir. La destrucció que han causat en els edificis i en els cossos… molts cops ens n’arriben només peces.”

A Nabatieh, una ciutat de desenes de milers de residents a vint quilòmetres d’Israel, l’ofensiva israeliana va reduir el mercat otomà a cendres i va acabar amb el centre històric on bategava la societat civil. David Wood, analista del Grup Internacional Crisi, posa aquest atac com a exemple quan se li pregunta si Israel ha emprat el càstig col·lectiu durant la guerra contra Hezbol·là.

Salem Nasser, d’uns setanta anys, està palplantat davant del que abans era el mercat de Nabatieh. “Tinc el cor trist”, reconeix. “Quan érem infants jugàvem per aquí, anàvem en bicicleta. Hi ha llocs que es converteixen en la teva història, la teva herència, els teus dolços records.” Nasser ha perdut el passat i el present. El seu negoci familiar, una botiga d’accessoris per a dona que abans van portar el seu pare i el seu avi, ha quedat destruït després de sis dècades de continuïtat. “No tornarem a viure”, lamenta Nasser: “Si Déu vol, ho farem pels nostres fills.”