Nova Caledònia torna a negociar la seva descolonització

Hi ha una imatge que reflecteix la situació en què es troba el procés de descolonització de Nova Caledònia respecte a l’Estat francès. És l’intercanvi que es va produir dimarts passat a l’Assemblée nationale entre el primer diputat independentista des de 1986, Emmanuel Tjibaou, i el nou ministre d’Estat d’Ultramar, Manuel Valls, durant la sessió de control del govern. El primer es va adreçar a Valls preguper demanar-li quina era la voluntat real del seu govern per posar fi a un procés que va començar fa prop de quaranta anys i que, arran de la revolta del maig passat a l’arxipèlag austral, ara es qüestiona. Era la part visible d’unes discussions que s’han reprès a París amb totes les forces caledonianes, independentistes i unionistes, i que hauria de desembocar en un nou acord de sortida.

“Estem escoltant les anàlisis dels nostres socis lleialistes”, va dir Tjibaou respecte als partits més acèrrims a mantenir-se dins de l’Estat francès. “Després de quaranta anys d’història política comuna, no estem disposats a tornar enrere i temem que la visió proposada per alguns que preconitzen un federalisme intern exacerbat acabi per institucionalitzar una fractura territorial i ètnica“, va advertir el diputat i president de la Unió Caledoniana (UC) sobre la proposta d’aquests lleialistes de dividir el territori entre independentistes i unionistes.

Com a resposta diplomàtica, Valls va reconèixer que ”les fractures són profundes i semblen, fins i tot, irreductibles”. Però es va remetre a la seva experiència al costat dels líders que van impulsar aquest procés de descolonització, els exprimers ministres socialistes Michel Rocard (amb els acords de Matignon el 1988) i Lionel Jospin (amb l’acord de Nouméa el 1998), en què es posaven en marxa fins a tres referèndums d’independència. En el primer acord, hi va participar el pare de Tjibaou, Jean-Marie, abans que no fos assassinat l’any següent per un altre independentista. “Com ells, ens caldrà ser inventius, coratjosos, ambiciosos per bastir un compromís i sortir de les posicions radicals, de totes les posicions radicals”, va oferir com a recepta el ministre nascut a Barcelona mentre reivindicava el seu rol com a acompanyant d’aquests exprimers ministres. “Formen part del meu ADN”, va acabar afirmant.

De portes cap a dins, en el Ministeri d’Ultramar, que és darrere del Palau dels Invàlids, des de la setmana passada s’han succeït les reunions bilaterals amb cadascuna de les formacions polítiques presents al Congrés de Nova Caledònia i, en algun cas, amb els representants institucionals, municipals i econòmics de l’arxipèlag. D’entrada, però, cada partit hi va separadament i, fins i tot, en cada un dels bàndols amb les seves pròpies divisions. Això no vol dir que, a la mateixa Assemblea francesa, no es produeixin trobades entre tots més informals.

La posició del Front Nacional d’Alliberament Canac i Socialista (FNLKS), la coalició de la qual la UC és el principal membre, és culminar el procés decidit a l’acord de Nouméa. En el seu congrés de finals de gener, un portaveu del front va explicitar les condicions amb què la seva delegació anava a París: “És una trobada bilateral amb l’Estat per establir el calendari i el mètode abans de les negociacions que s’hauran de dur a terme a Nova Caledònia per a un acord que condueixi a la independència, que s’ha de signar com a més tard el 24 de setembre del 2025.”

És a dir, el FNLKS parteix de l’acord de fa una trentena anys i no accepta el resultat del tercer referèndum d’independència celebrat el 2021, en què va tornar a guanyar el no, però que ells van boicotejar perquè era quan la pandèmia de la covid colpejava amb més força l’arxipèlag. Alhora, es mostren oberts a revisar el cens electoral congelat des del 1998 per als pròxims comicis provincials, que elegeixen els diputats del congrés caledonià, però rebutgen que ho faci l’Estat francès de forma unilateral.

Precisament, aquesta va ser l’espurna que va fer esclatar la revolta a partir del 13 de maig de l’any passat. Aquella nit, s’estava aprovant a l’Assemblea francesa un desgel del cens perquè hi poguessin també votar els residents des de fa deu anys vinguts d’Europa. Fins ara, només ho poden fer els nous residents que el 1998 fes deu anys estaven a l’arxipèlag per no acabar convertint en minoria la població autòctona melanèsia. En les eleccions legislatives i presidencials, sí que s’aplica un cens actualitzat.

Davant d’aquesta decisió unilateral del president, Emmanuel Macron, que havia de finalitzar amb un vot conjunt de l’Assemblea i el Senat a Versalles per canviar la constitució, el FNLKS va posar en marxa a finals del 2023 la Cèl·lula de Coordinació d’Accions de Terreny (CCAT), dirigida per Christian Tein. L’Estat francès acusa Tein de ser l’agitador de la insurrecció en què des del maig passat hi ha hagut catorze morts, dos d’ells gendarmes, però la resta independentistes mateixos. Els danys materials es calculen en 2.200 milions d’euros i, tot i que el toc de queda es va aixecar el desembre, encara es manté alguna barricada a les carreteres.

Tein va ser detingut el 19 de juny i, des del 23 d’aquell mes, és a la presó de Mulhouse, a Alsàcia, en un trasllat a centres penitenciaris francesos conjuntament amb uns altres sis militants del CCAT. Com a reacció, el FNLKS va elegir Tein com a president. Fet que també ha provocat que la Unió Nacional per la Independència (UNI), encapçalada pels més moderats de Palika, s’hagin retirat de l’executiva del FNLKS i negociïn separadamenta París amb Louis Mapou, que, fins al gener, era el president del govern caledonià.

Una de les condicions del FNLKS en aquestes discussions és que, quan passin a fer-se a Nova Caledònia, hi participi també Tein. De moment, a la capital francesa hi ha Tjibaou, l’històric Roch Wamytan, uns dels qui va signar l’acord de Nouméa, Mickaël Forrest, encarregat de les relacions internacionals de la UC, i dos representants de partits més petits del front.

Al bàndol unionista, hi sobresurten els més bel·ligerants d’Ensemble (Junts), formació que dona suport al president Macron i que es van organitzar con a lleialistes en contra de la independència per al segon referèndum del 2020. Hi figura l’altre diputat caledonià elegit l’estiu passat, Nicolas Metzdorf, la presidenta de la Província Sud, Sonia Backès, el president del Moviment Popular Caledonià, Gil Brial, i el polèmic Brieuc Frogier, que a les presidencials del 2022 es va alinear amb l’ultradretà Eric Zemmour.

A la sortida d’una de les reunions amb Valls, Brial va reconèixer a la premsa quin era el seu objectiu, criticat per Tjibaou. “Estem d’acord que defensem el mateix projecte d’un federalisme local”, va manifestar el lleialista referint-se al grup polític Reagrupament, que és l’equivalent d’Els Republicans de dreta francès. El seu líder, Alcide Ponga, és l’actual president del govern, després de la caiguda de l’independentista Mapou. “Se’ns està escoltant a cadascun de nosaltres i estem anant realment al fons de les coses, posant els nostres límits”, va destacar Ponga. Més moderat és el president del partit centrista Caledònia Junts, Philippe Gomès. Mentre que una sisena delegació és formada pel partit frontissa Despertar Junts, que representa la comunitat polinèsia immigrada de les illes Wallis i Futuna. Atès l’empat tècnic al congrés, són els qui tenen la clau dels canvis de governs i, fins i tot, en aquests moments presideixen la mesa del Parlament amb Veylma Falaeo.

La distribució geogràfica d’aquest arxipèlag, de només 270.000 habitants però amb molta diversitat, explica els diferents equilibris de força. La Província Sud, on hi ha la capital, Nouméa, és la més urbana i els autòctons ja hi són minoria. En canvi, la Província Nord, d’on ve la família Tjibaou, és més rural i els canacs encara representen més del 70%. Una proporció que ateny el 95% a les illes Leialtat, a l’est. A les eleccions legislatives, la primera circumscripció engloba la capital Nouméa i aquestes illes les va guanyar l’unionista Metzdorf. En canvi, a la segona circumscripció, que comprèn la resta del territori, va vèncer Emmanuel Tjibaou malgrat el cens actualitzat.

Les eleccions provincials s’havien de celebrar al novembre de l’any passat, esperant el desenllaç del desgel del cens. Però la insurrecció i la retirada final del projecte per part del govern de Michel Barnier a l’octubre van tornar a retardar-les fins al novembre d’enguany. Ara és el nou primer ministre, François Bayrou, qui ho ha d’acabar resolent mentre el seu executiu es mantingui dempeus. Precisament, Tjibaou, que s’asseu al grup comunista de l’Assemblea però amb llibertat de vot, no va fer costat a la moció de censura de tota l’oposició contra Barnier al desembre. I tot i donar suport a la censura consecutiva al discurs de política general de Bayrou –que no va prosperar–, després tampoc no ha censurat l’aprovació per decret llei dels pressupostos del 2025.

La raó és que aquests pressupostos inclouen més de 1.000 milions d’euros d’ajudes i préstecs a Nova Caledònia per les necessitats més urgents després de la revolta. I els caledonians han aprovat, per la seva part, un pla a cinc anys de 4.000 milions per rellançar l’economia de l’arxipèlag que no depengui exclusivament d’unes extraccions de níquel en crisi. En el seu cas, França tampocno vol perdre un territori estratègic al Pacífic on es juga cada cop més l’hegemonia dels EUA i la Xina. Entremig, el diputat independentista, que encara fa un any dirigia tranquil·lament el Centre Cultural Tjibaou, en record del seu pare, es mostra com una garantia d’unes negociacions que tornen a decidir el futur del seu poble.