economia
Els catalans pagaran més que ningú per l’IRPF del nou salari mínim i 70 euros més que un madrileny
Pedro Sánchez ha tastat l’amargor de la derrota parlamentària al Congrés –en la llei d’amnistia primigènia, el gener del 2024, i en el decret òmnibus inicial, el gener del 2025– i ha hagut de retirar una llei –la del sòl, el maig del 2024– un minut abans que la ministra d’Habitatge, Isabel Rodríguez, pugés a la tribuna a defensar-la per por a perdre-la, però fins ara encara no havia viscut la perplexitat d’unir des del PP fins a ERC passant per Sumar i Junts en contra seu. El que va néixer com una mesura de consens, l’augment del 4% del salari mínim (SMI) per situar-lo des del 2025 en 1.184 euros al mes (16.576 euros bruts anuals), ha obert la caixa de Pandora per la decisió del Ministeri d’Hisenda de María Jesús Montero que, per primera vegada, passi a tributar per IRPF perquè no vol elevar els mínims exempts. Si bé la disputa es viu, ara per ara, en l’esfera política per la tibantor entre Montero i la també vicepresidenta i ministra de Treball, Yolanda Díaz, el fons del debat adquireix una dimensió territorial que discrimina els catalans perceptors del nou salari mínim en relació amb els que el cobrin en altres comunitats: un mileurista català pagarà més que ningú a l’Estat per l’IRPF del nou salari mínim (357 euros) i 70 euros més que un madrileny en la seva mateixa situació.
La virulència verbal del torcebraç entre Montero i Díaz colonitza ara com ara l’atenció, però l’aterratge en els números obre una nova dimensió del debat al voltant del salari mínim.
El 43% d’alça, a Hisenda
Si Montero no rectifica en un futur proper–i fonts de La Moncloa avisen que la decisió de Sánchez està presa i és ferma a l’hora d’arrenglerar-se amb la vicepresidenta primera–, les empreses començaran a aplicar ja una retenció de 21,4 euros en la nòmina a tots els treballadors que cobrin l’SMI. I això voldrà dir que l’anunciat augment de 50 euros al mes –el que suposa el salt de 1.134 a 1.184 euros– ja no serà tal, perquè el guany de poder adquisitiu serà, en realitat, de 28,6 euros. Ras i curt: Hisenda es quedarà amb una mitjana de 300 euros per 14 pagues en concepte d’IRPF, i això suposa el 43% dels 700 euros de l’augment aprovat.
Discriminació catalana
La retenció mitjana de 300 euros sobre els 700 d’augment, però, oculta la discriminació catalana que patiran els perceptors de l’SMI. Mentre que un català tindrà una retenció de 357,4 euros en l’IRPF –que no només se situa per sobre de la mitjana, sinó que serà la més alta de l’Estat–, un madrileny en la seva situació tindrà una retenció de només 287 euros, 70 euros menys entre els extrems del pont aeri.
La paradoxa madrilenya
Es dona la paradoxa que la comunitat presidida per Isabel Díaz Ayuso té el costum de presentar-se com a damnificada pel BOE de Sánchez per alimentar una impressió de greuge (tot i que el president espanyol va néixer al barri de Tetuán i és madrileny com ella). Però, en aquest cas, un madrileny rebrà 413 euros més gràcies a l’augment de 700 en virtut del tram autonòmic més baix, mentre que un català en rebrà 343 euros més. Madrid és la segona comunitat amb la retenció més baixa per IRPF i és només superada pel País Valencià, on de l’SMI d’un valencià es retindran només 280,7 euros. Astúries (348,5 euros) ocupa el segon lloc dels més perjudicats al costat de Catalunya i amb l’Aragó, Castella-La Manxa i Múrcia empatades (339,6 euros), mentre que Andalusia (316,8 euros) s’acosta més a la mitjana estatal.
Nogueras: “No és igual”
En ple xoc ideològic de Montero i Díaz, qui obria des del primer minut el debat d’adaptar prestacions i ajudes socials a la territorialitat i el cost de la vida és la líder de Junts al Congrés, Míriam Nogueras. “No és igual viure amb el salari mínim a Catalunya que a Extremadura, perquè el cost de la vida en aquesta última és gairebé un 14% per sota de la mitjana”, sosté Nogueras. “I no és el mateix criar un fill a Catalunya, perquè és molt més car que, per exemple, a Andalusia, que és la comunitat autònoma on surt més barat”, hi afegeix. “Aquests ítems s’han de tenir en compte a l’hora de fixar el salari mínim. I això mai no s’ha tingut en compte”, rebla Nogueras.
Dilema fiscal per a Illa
La convicció de Montero –i de Sánchez, que l’avala– és que si l’SMI es dignifica i ja no és de subsistència, contribuir a l’IRPF a partir d’ara i des de les rendes més modestes serveix per educar en la moral fiscal. Curiosament, el mateix PP, que sempre s’ha oposat a apujar el salari mínim, ara lidera la revolta per revertir els efectes de la tributació i respectar l’alça integral i que no vagi ni un cèntim a Hisenda. Com que l’IRPF està en mans de les comunitats en un 50%, barons del PP com ara Díaz Ayuso, Marga Prohens (Balears) i Alfonso Fernández Mañueco (Castella i Lleó) ja sospesen abaixar-ne el seu tipus autonòmic i Fernando López Miras (Múrcia) vol crear-ne un nou tram per neutralitzar el cop. La situació col·loca el president Salvador Illa davant un dilema fiscal: no fer res i avalar que els catalans de salari mínim siguin els que paguen més IRPF de tots o adaptar el tram autonòmic de l’impost i esmorteir-ne els efectes al preu de desafiar Sánchez.