Quan el tacticisme era avançar cap a la democràcia

Temps era temps, l’any 1963, es va crear l’associació ARIC, Agrupació Ripollesa d’Iniciatives Culturals, que, encara amb el dictador Francisco Franco viu, promovia la cultura catalana i aplegava un conjunt de persones compromeses d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC), de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i altres de particulars, que hi eren amb el mateix objectiu de llibertat i defensa del català i de la cultura del país. De l’ARIC en va sortir el primer govern de la democràcia, un govern unitari amb el PSC, el PSUC, CDC i UDC a la comissió permanent i presidit pel socialista Pere Jordi Piella.

En Piella, que també va ser diputat provincial i diputat al Parlament, va tenir sempre al seu punt de mira Ripoll per sobre del seu partit. Es va fer pesat amb Ripoll allà on tenia representació. De fet, ara continua actiu amb articles a la premsa local reivindicant millores al tren, per posar un exemple. El 2017 no va tenir pèls a la llengua per anunciar que deixava el PSC perquè s’havia convertit en un escolanet del PSOE.

Són temps diferents, però costa molt d’entendre que, després de setmanes de negociar i acordar per part de tota l’oposició la moció de censura que havia forçat l’alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols, a presentar i perdre una qüestió de confiança en no poder fer prosperar els pressupostos, una trucada telefònica des de la direcció de Junts ho engegués tot a dida. A les negociacions, hi van participar Junts (3 regidors), ERC (3), PSC (2), la CUP (2) i Som-hi Ripoll (1). Estaven liderades pels dos primers partits, que tenen el mateix nombre de regidors tot i que el primer va obtenir una trentena de vots més. Tots van ser generosos: no hi va haver disputes per l’alcaldia –era per a Maria Soldevila (Junts)–; el PSC, tot i les reticències inicials de la direcció nacional dels socialistes, va accedir a entrar al govern, i la CUP també hi estava disposada si calia, tot i que inicialment va dir que preferia mantenir-se a l’oposició malgrat el suport a la moció. Finalment, Som-hi Ripoll va esperar a decidir-se fins dilluns d’aquesta setmana, dia fixat per signar l’acord per tirar endavant la moció de censura. L’acord era també programàtic: incloïa, entre moltes altres coses, un pacte per promoure habitatge de protecció social, la millora de les instal·lacions esportives i impulsar un projecte de rehabilitació de l’antiga fàbrica del Pla. Tot estava lligat i molt ben lligat, fins que Junts va demanar ajornar la reunió de dilluns i, l’endemà a primera hora, després d’una trucada de la direcció nacional, el partit va anunciar que no donava suport a la moció. Les raons: no veia la viabilitat d’un govern tan fraccionat, no volia contribuir al victimisme d’Orriols i volia guanyar-la a les urnes. Sigui com sigui, la decisió va coincidir amb els resultats d’una enquesta sobre intenció de vot de Junts que deixava el partit amb un sol regidor a Ripoll i que revelava un clar ascens d’Aliança Catalana arreu del país, en detriment sobretot dels juntaires. Junts, doncs, ha obert la veda de les properes eleccions al Parlament. Els portaveus nacionals d’ERC, la CUP i els Comuns han fet via a enganxar-s’hi.

Als seus vuitanta-tres anys, m’imagino en Piella escarxofat al sofà de casa seva i engegant a can Pistraus els regidors ripollesos acòlits de la sucursal nacional. Però també m’imagino Sílvia Orriols arrepapada al seu despatx rient per sota el nas perquè li han fet la millor campanya publicitària i gratuïta que hi pugui haver.