“La situació del català és diversa, complexa, delicada i reversible”

Per entendre aquesta dada s’ha d’entendre l’evolució demogràfica del país. Durant aquests 20 anys, han arribat moltíssimes persones. Hem passat de ser aquells famosos 6 milions a ser-ne 8, majoritàriament per la immigració. I la immigració no té el català com a llengua inicial, abans d’arribar no la sap, i no la pot convertir en llengua habitual. Què ha passat al llarg d’aquests 20 anys? El nombre de persones que tenen el català com a llengua habitual s’ha mantingut bastant, no ha crescut gaire. Ha crescut el nombre de persones que no el saben, el de persones que el parlen molt poc i el de persones que el parlen de manera freqüent sense que sigui la seva llengua habitual. En nombres absoluts, el nombre de persones que tenen el català com a llengua habitual no s’ha modificat gaire en 20 anys, però en canvi, com que han crescut la resta de categories, ha baixat el percentatge.

Ho pots posar al revés, de nou. El que tens són menys parlants habituals en termes percentuals sobre el total de la població. I aquests es troben més ocasions en què no poden fer servir la seva llengua perquè hi ha gent que no la sap. Això és un fet, perquè ha crescut la població. Ara, que la llengua se sàpiga més que no pas es parla és normal, el que seria impossible seria el contrari. Una dada interessant és la dels parlants secundaris; fins ara la teníem però no s’havia analitzat tan a fons. Què hem pogut veure? Que, en l’últim quinquenni, allà on hem crescut, pel que fa a parlants, és en els que no tenen el català com a llengua habitual, però l’utilitzen. És per això que és important, primer, fer que la gent que no en sap, comenci a aprendre’l. I segon, fer que la gent que l’utilitza poc el faci servir més.

Ha de créixer per tot arreu. Necessitem que els parlants que ja parlen català com a llengua habitual abandonin algunes rutines que fan quan veuen algú, per exemple, amb un vestit determinat... No hi pensen, no es fa per mala fe. Hem d’aprendre a integrar lingüísticament i això només ho podem fer si som capaços de compartir la llengua. I, per exemple, d’entrada, parlar en català sempre. Si fas això, fas créixer molt l’ús del català. Però, a més, el que et trobes és que tot sovint la gent a qui t’adreces, que no són parlants habituals de català però que el saben i de vegades el parlen, si tu el parles, el parlen. És com un ball de parella. Necessites que els que en saben ajudin els que en saben menys, però necessites que algú comenci el ball perquè, si no, no hi ha dansa. A la gent a qui ens agraden les llengües i les aprenem, quan anem a un país i volem començar a practicar, si veiem que ens canvien i es passen a l’anglès, pensem: “Ostres, ara he perdut l’oportunitat d’aprendre.” Això nosaltres ho fem de manera sistemàtica i és molt cansat intentar aprendre una llengua contra els seus parlants.

No calen aquestes dades: que es pot viure a Catalunya sense parlar català fa bastant temps que és així, no és d’ara. És bastant necessari entendre’l, perquè, si no, sí que et perds moltes coses. Ara, això vol dir que el català és inútil? No, no ho és. El català serveix per a moltes coses. D’entrada, per entrar en tot d’entorns on es funciona en català. Serveix en el món laboral, hi ha moltes feines on és molt preferible. Les dades que ho han analitzat mostren que, entre les persones que treballen fora de l’administració i que no tenen el català com a primera llengua, les que l’han après tendeixen a estar més ben situades que les que no. Per tant, el català sí que continua tenint un valor instrumental. I també té un valor simbòlic de demostrar les ganes d’integrar-se, de formar part de l’equip local. El que necessitem és que aquest valor instrumental i simbòlic creixi. I això ho han de fer les administracions, les empreses i els particulars.

En una enquesta d’usos de la població comptem persones, però evidentment es veuen altres qüestions. Si es miren els àmbits d’ús, es veu una cosa molt interessant: en les relacions socials, més del 60% de la població diu que fa servir el català almenys en alguns casos. No sempre, no és l’única llengua i no és majoritària, però es fa servir en força casos. Per tant, a la vida privada déu-n’hi-do l’ús i la utilitat que té. En àmbits que són organitzacions i institucions, què et trobes? Que en les que han vetllat perquè els seus treballadors sàpiguen català hi ha més ús intensiu. És a dir, a les empreses i a les institucions on es garanteix que se sap català, hi ha més gent que el fa servir i es pot fer servir més. En canvi, a les empreses en què no s’ha vetllat per això hi ha menys ús. Això també es veu en la gestió de les llengües que fan les administracions. On es fa servir més? A l’administració local i a la Generalitat. Menys? A l’administració de l’Estat, on no hi ha aquesta cura, que hi podria ser perquè, com a llengua oficial, la ciutadania té els mateixos drets a l’oficina de la Generalitat que a l’oficina de l’Estat.

Sí, des de dos punts de vista. D’una banda, des del de millorar-hi la presència del català. El català és una eina per acostar-se als clients. Des de Política Lingüística hi treballem. I, per exemple, juntament amb el Consorci fem l’Ofercat, on analitzem l’oferta i la disponibilitat lingüística en ciutats i viles de Catalunya i, a partir d’aquí, fem actuacions per millorar els usos lingüístics en l’oferta comercial. També treballem perquè s’incorpori la llengua en l’etiquetatge. Ja hem aconseguit que un nombre molt considerable de cotxes tinguin els manuals d’instruccions en català en línia i que una part molt important de les empreses tèxtils l’incorporin a les seves etiquetes o que grans empreses el tinguin als webs. Aquí es fa una feina sistemàtica, nosaltres, la societat civil i les mateixes empreses. Hi ha una altra orientació, que és que la feina ha de tornar a ser un lloc d’integració lingüística. Les empreses tenen una responsabilitat social i implica, per exemple, respectar el dret d’accés a la llengua i ajudar-hi. La gent que ve de fora a treballar aquí té dret a accedir a la llengua. I això es pot fer en els cursos del Consorci, que estem impulsant, però també volem que s’incorpori l’aprenentatge de la llengua en el marc laboral. I aquí, les empreses i els empresaris tenen molt a dir-hi, perquè són els que poden, d’entrada, demanar que els seus treballadors aprenguin català si no en saben, valorar el català.

Si mirem l’enquesta, veiem que el col·lectiu més jove no és el que menys parla el català com a llengua habitual.

No, no és mite. Sí que entre la gent jove hi ha potser una utilització més habitual del castellà en segons quins contextos. Però no són els que més fan servir el castellà. La gent jove és un objectiu de la política lingüística i hi volem incentivar l’ús del català. Però igual com tenim aquesta percepció que es passa amb molta facilitat al castellà, també sabem que tenim un esclat de música jove en català i que està creixent el nombre de creadors de contingut en català. Siguem una mica justos amb els joves.

Posem-ho en context. És una enquesta en què es pregunta “Vostè estaria interessat a aprendre o a millorar el català?”. I millorar pot ser que no el sé escriure bé, pot ser una senyora de 65 anys que no el va poder aprendre, com pot ser un home de 40 anys que no el va poder aprendre, però que és nascut i educat aquí. I, evidentment, hi ha molta gent vinguda de fora que vol aprendre o millorar-lo. No és omplir una casella per posar-se a la cua. Dit això, sabem que hi ha molta més demanda, la volem cobrir i ser proactius. I volem que gent que ara mateix no ho està demanant tingui interès a aprendre català.

D’entrada volem eixugar les llistes d’espera. Però volem anar més enllà. I modularem en funció d’on hi ha més necessitat, més interès, anar trobant nous col·lectius d’aprenents... El que volem és oferir la possibilitat d’aprendre català a tothom que realment estigui en disposició d’aprendre’l.

Aquí van passar diverses coses. La primera és que, entre el moment de les inscripcions i el de començar, va passar un cert temps, i una part de la gent va canviar d’horaris… També hi ha una part de gent que potser es va posar en un nivell que era superior al que li tocava. En tot cas, el nombre de persones que es van examinar al final va ser substancial. Feia molts anys que no hi havia una oferta tan grossa i tanta gent que s’examinés en el camp de la salut.

Nosaltres no l’hem fet servir mai. Sempre diem que la situació és diversa, complexa, que hi ha tendències preocupants que fan que sigui delicada, i que és reversible. No només hi ha la demografia, hi ha molts factors. I el que tampoc volem és simplificar-ho a un de sol. El que compartim amb Plataforma i amb les entitats és la necessitat d’actuar molt. Màxim compromís i voluntat d’actuar, perquè el moment és complex i és delicat.

Sí, el 50% que diu que ho fan només o gairebé només en català. Vull dir que després ve més en català que en castellà, després ve igual en català que en castellà... No és 50% i 50%.

Una cosa que s’està fent són els tallers ULAE d’Educació amb Inspecció perquè els docents reflexionin i analitzin les pràctiques lingüístiques del seu centre i vegin si estan arribant allà on volien i veure com ho poden corregir, perquè hi ha molta diversitat de centres. Necessitem que els docents tinguin eines i formació sobre la gestió de la situació del multilingüisme. Sobretot els que han anat a secundària, també alguns de primària, molts no han rebut una formació específica sobre com funciona la immersió. Necessitem que hi hagi més formació d’aquest terreny per als docents que s’estan formant. I necessitem que els docents surtin de les facultats tenint ja el nivell que toca, que és un C2.

Està redactat. El Parlament em va demanar que no només el tractéssim amb partits polítics, sinó que també el compartíssim amb grans institucions del país, ho estem fent i amb una resposta molt positiva. A mi m’agradaria pensar que ben aviat serem capaços de trobar-nos tots i tancar-lo definitivament.

Aquí hi ha dues coses. La primera és que hi ha hagut uns canvis demogràfics molt grans que han impactat sobre la població. Hem tingut al cap altres coses que no eren la llengua en si. No l’hem tingut al centre de l’agenda política, hi ha hagut altres prioritats. I ara ens adonem que això ha tingut una sèrie de conseqüències en el terreny lingüístic. Sempre és bona hora per començar a posar-hi èmfasi i adoptar una mirada lingüística, és a dir, pensar quines conseqüències lingüístiques té el que estem fent. Tothom pot tenir aquesta mirada lingüística en la seva vida personal, començant per la llengua que tingui al mòbil. Si el tinc en català, faig que la seva valoració en el món d’internet sigui més elevada i que les aplicacions que tingui em reconeguin com a catalanousuari.

Crec que és una constatació que pot compartir tothom i no estic fent una crítica a ningú. Al llarg de bastant temps, canviava el món ràpidament i potser teníem menys consciència. No dic que no es parlés de llengua mai, però hi havia menys consciència de l’impacte d’aquests canvis.

Com he dit, la situació del català és diversa, complexa, delicada i reversible. Les llengües no tenen un futur determinat, el determinen les societats prenent decisions. Si prenem decisions equivocades, ens equivocarem. Es tracta de prendre les millors decisions.