Àngel Colom: "Treballaré per refer ponts entre forces nacionalistes"

Després de cinc anys al Marroc, on va anar com a delegat de la Generalitat per a l’últim govern Pujol, torna a Catalunya. Quina mena de retorn és?
És d’hora per dir-ho, però d’entrada és un retorn a casa; ja en tenia ganes. És una mica motivat per la família i també perquè penso que hi ha coses a fer i que, lentament, puc ajudar en alguns aspectes a aquesta refundació del catalanisme que es viu ara. És un retorn obert.

Com ha vist el país des de la distància? Aquí s’ha parlat del català indignat...
Porto només tres setmanes aquí i m’he estat molt a casa; no he voltat el país. Em sembla, però, que estem en un moment important. A dos mesos vista hi ha els congressos de les dues formacions centrals del nacionalisme i això fa que les bases debatin sobre allò que s’ha fet bé, i el que no, i què cal millorar. Es debat també com es pot tornar a galvanitzar la il·lusió d’una ciutadania que nacionalment està més madura que quan vaig marxar. Però la societat ha fet passes enrere en la situació lingüística. Catalunya té el repte d’integrar les noves migracions que s’han incorporat els darrers anys. I una altra cosa urgent i prioritària és el repte que tenen els partits de respondre a la ciutadania que vol anar més enllà. Si no ho fan, podem perdre-hi molts llençols... Veure des de Casablanca la manifestació de l’1 de desembre passat, de centenars de milers de persones reclamant el dret a decidir, em feia pensar que aquesta ciutadania es mou i que el que la Crida a la Solidaritat feia molts anys enrere, empenyent els partits, ho feia ara la Plataforma pel Dret de Decidir. És en aquesta voluntat de tirar endavant propostes que tornin a il·lusionar el país on em puc trobar com un més.
El primer govern tripartit, només crear-se, va tancar la delegació al Marroc que vostè dirigia. Com ho va encaixar?
Jo havia cessat el mateix dia que van cessar els consellers, però se’m va demanar que continués mentre el nou govern decidia què feia. Em va sorprendre que la tanquessin. Hauria estat lògic que se’n fes càrrec un altre delegat, perquè jo era de la confiança del govern anterior, però tancar la delegació crec que va ser un error polític molt gran de la responsable d’exteriors de l’època, Margarida Obiols, i del president Pasqual Maragall.

Al Marroc el terrorisme islamista es deu veure d’una manera més directa i real que aquí. Quina amenaça suposa per a les societats occidentals?
Quan parlem d’islamisme parlem de la ideologia islamista, que és totalitària, feixista i perillosíssima per a la convivència i la democràcia. Però, si us plau, separem-ho de l’Islam, que és la religió. Separem la ideologia de la religió. Jo respecto moltíssim l’Islam, que he conegut bé aquests cinc anys. M’he sentit acollit en terra musulmana. Sóc catòlic i he estat personalment al costat de molts dels meus amics musulmans i no m’hi he sentit mai incòmode.

Tornant a Catalunya, aquests cinc anys han estat marcats per la reforma de l’Estatut i pels dos governs del tripartit. Què han suposat per a l’autogovern?
No sóc favorable al govern tripartit. He apostat sempre per una unitat d’acció dins la família del nacionalisme i ho continuo fent. I demano que, com més aviat millor, es retorni al seny. Cal unitat d’acció entre les formacions que representen nacionalment el país i per aquí haurien d’anar els acords futurs, basats en una estratègia de país entre les formacions del catalanisme polític i no pas amb formacions que defensen un altre model. L’altre dia, el president del govern espanyol ho deia molt clarament, en resposta a ERC: “Espanya plural, sí, però Espanya”. Zapatero té molt clar que el substantiu és Espanya. Si nosaltres ens limitem a posar un adjectiu, malament. Per a Zapatero el substantiu és Espanya i per a les forces nacionalistes és Catalunya. Tinc la impressió que a vegades ens hem confós i no pot ser. M’il·lusiona veure que tanta gent diu prou i que vol decidir el futur d’una manera més lliure. I em sembla que això també és el que representa la proposta que fa Artur Mas amb la Casa Gran del Catalanisme, perquè posa el cursor en el dret a decidir, que va des de la infraestructura fins a la independència. Hi cap tot. Aquí pot haver-hi molta gent que s’hi senti còmoda i que hi treballi.

L’actual direcció d’ERC considera tan catalanista CiU com el PSC...
Vull evitar criticar uns posicionaments o uns altres. M’agradaria pensar que aquests germans de la família del nacionalisme que són CiU i ERC es tornaran a trobar.

El fet que les relacions entre les dues forces siguin tan distants, a què s’ha d’imputar?
Si s’han trencat ponts entre aquestes dues formacions, que se n’han trencat molts, cal tornar-los a refer. Jo no buscaré cap culpable. No és hora de buscar culpables sinó de refer ponts. No em cansaré de demanar-ho i de treballar per refer ponts entre les forces del nacionalisme, que, en definitiva, en els seus discursos –no pas en la praxi– avui totes dues han posat el cursor una mica més enllà. De l’àmbit de fer país dels 20-25 anys primers de la recuperació de la democràcia i l’autonomia, s’està passant a un àmbit sobiranista majoritari, assumit per aquestes dues forces i també per ICV, que també era a la manifestació pel dret a decidir, juntament amb moltes entitats.

Però com es concreta això?
Després dels dos congressos, tenim reptes de futur immediat, com el que el Tribunal Constitucional digui de l’Estatut. Espero que no se’ls acudeixi declarar-lo inconstitucional. El govern actual també té el repte de posar a la pràctica el canvi de model de finançament que preveu l’Estatut, que ja veurem com acaba. Hem de veure també quines balances fiscals s’acaben publicant.... El repte de la integració de la nova immigració, que ha de ser a Catalunya i no a Espanya... Tot això necessita unitat. No pot ser que els germans es barallin. Si puc, ajudaré modestament a l’obertura a la societat que està fent CiU amb l’aposta de la Casa Gran del Catalanisme i d’altra banda, també, contribuint a fer que el debat que segueix ERC s’endegui en positiu per portar per un mateix carril una sèries de propostes.

Les eleccions del 9-M han fet sorgir una crisi a ERC, amb una pugna entre quatre sectors per dirigir el partit. Quina sortida hi veu?
Només desitjo que hi hagi seny. Respecto molt els militants d’aquesta formació com per involucrar-m’hi gens...

Joan Puigcercós el va venir a veure al Marroc no fa gaire i fa poc Joan Ridao deia que no li faria res que vostè reingressés a ERC després de la ruptura del 1996... Ha sentit cants de sirena?
Joan Puigcercós em va venir a veure a finals de novembre. Va ser un retrobament personal, del qual em vaig alegrar molt. Vam tenir converses llargues. Uns mesos abans també havia vingut al Marroc el president del Parlament, Ernest Benach. Em va voler saludar i també me’n vaig alegrar molt. He tingut altres visites i trucades de persones del país, vinculades a ERC i CiU, com Artur Mas o el responsable d’exteriors de CDC, Carles Llorens, amb qui hem tingut un contacte sovintejat i en sintonia. Amb alguns dirigents d’Esquerra hem refet una sèrie de desencontres que hi havia, bàsicament personals, i això ja em sembla positiu. Vull agrair-ho als uns i als altres. Això no treu que ara jo m’incardini en un determinat corrent que vol contribuir a superar etapes que no són gaire glorioses del nostre passat recent, en les quals tothom hi té culpa; jo també. Si s’ha de fer autocrítica, jo també la faig. Em sembla important que no perdem gaire més temps, perquè a Madrid ho tenen molt clar, com ho demostra el senyor Zapatero per molt socialista que sigui. Cadascú tindrà la seva tendència ideològica però trobo a faltar que per als catalanistes el substantiu sigui Catalunya. Badant acabarem sent els últims de res.

¿Està segur que la Casa Gran del Catalanisme camina cap a la independència?
N’he parlat amb Artur Mas i no tinc cap dubte que camina cap aquí. Cap a un procés en què la ciutadania de Catalunya tingui el dret a decidir, des d’un aeroport o una xarxa de trens fins a la independència del país. Davant el que digui la ciutadania d’un poble, no hi ha llei o Constitució que valgui. Espero que el congrés de CDC vagi en aquesta direcció.

Pensa treballar en les ponències?
Si se’m demana que ho faci, ho faré, però també demano que se’m respecti un temps d’aterratge que necessito. Quan vaig decidir tornar, no sabia que hi havia un congrés com aquest al llindar de dos mesos.

¿Els canvis polítics que reclama per a Catalunya els veu factibles dins d’aquesta legislatura?
M’he mostrat contrari a l’acord del govern tripartit des del seu naixement i la perspectiva dels anys m’hi ha refermat. Espero que hi hagi reflexió per totes bandes. Demano que, com més aviat millor, es refacin ponts entre aquests sectors que ja són al carrer, com demostra la manifestació multitudinària de l’1 de desembre. Cal que aquests acords també puguin passar en àmbits institucionals, començant pels més propers als ciutadans –com els ajuntaments– i un dia han d’arribar al govern del país. Part d’aquestes formacions podrien fer un govern d’unitat nacional, obert, modern, que es plantegi fer admetre a Europa que aquí hi ha un país que vol tenir Estat propi.

¿Hem d’interpretar la seva tornada com un retorn a la política activa?
La meva és una tornada lenta. Però si se’m demana que participi en qualsevol cosa que vagi en la direcció d’unitat entre els nacionalistes, entre els catalanistes, jo hi seré. Per anar-m’hi a barallar, no. Si puc ajudar, ho faré, perquè el temps no passa en va per a ningú. Continuo tenint la il·lusió a dalt de tot. M’ha anat molt bé aquest període de desconnexió, després de tot el que va succeir, amb uns moments de ruptura que no agraden a ningú i en què jo també vaig cometre errors. He necessitat aquest temps per a la reflexió i tinc ganes i il·lusió de fer coses, però les faré a poc a poc. Aquest anys de baralles no han anat bé i jo tinc amics a totes bandes. Perquè m’hi van pressionar, haig de reconèixer que jo també vaig ser factor de divisió. Em sap molt de greu i ho haig de confessar als catalans.

Àngel Colom és militant de CDC i exsecretari general d’ERC