“Israel camina cap a la seva pròpia destrucció”

El secretari general tenia tota la raó de recordar-nos que existeix un context històric per als esdeveniments del 7 d’octubre, com també per al que va passar després. Cal conèixer la història del projecte sionista a Palestina des del seu inici. S’ha de saber què va succeir el 1948 durant la catàstrofe palestina per comprendre per què la gent de la Franja de Gaza va reaccionar de la manera que ho va fer, per què van donar suport a Hamàs. El secretari general ens va mostrar que ens ocupàvem dels símptomes de la violència, però no de l’origen de la violència.

El sionisme, quan va començar, era un projecte de poblament de colons, un colonialisme que té dos elements molt importants: un és la necessitat de desfer-se de la població indígena, ja sigui mitjançant genocidi, neteja ètnica o apartheid. I això el sionisme ho va intentar des del principi, i continua avui. El segon element és que és estructural. Continua afectant la realitat mentre es mantingui la ideologia que la pàtria d’un altre és la teva pàtria. I això només es pot resoldre de dues maneres: o tothom admet que no funciona i es busca una relació diferent entre generacions de colons i població local, com passa a la Sud-àfrica post apartheid, o es continua igual per completar la feina. Per desgràcia, ara tenim un govern a Israel que creu que aquest és un moment històric per completar el projecte colonial de poblament de colons.

Sens dubte, però crec que hi ha alguna cosa encara més profunda: Israel vol esborrar la idea de Palestina. El projecte colonial de poblament de colons s’introdueix en un país i, després, la població indígena d’aquest país resisteix. I, al seu torn, el projecte colonial utilitza la resistència com a excusa per fer coses encara pitjors que abans. I crec que aquí és on som ara. Això té molt a veure amb la sensació entre els polítics israelians que tenen una oportunitat històrica per implementar el que no van poder implementar plenament durant tots els anys del projecte sionista a Palestina. Una part és Gaza i una altra Cisjordània i potser, fins i tot, els palestins dins d’Israel.

La diferència és més d’estil que de contingut. Cap dels dos ha aturat Israel en el genocidi ni ha impedit que obtingués armes i suport financer. Per tant, hi ha continuisme. En el discurs no, però, en l’essència, la política de l’administració Trump és la mateixa. L’única diferència és que Trump és un aïllacionista i potser li agradaria estar-hi menys involucrat, però Israel sempre ha comptat amb el suport dels nord-americans i probablement això continuarà sent així en un futur pròxim.

Si ens fixem en qualsevol altre moviment anticolonial, l’FLN a Algèria o els mau mau a Kenya, per exemple, feien el mateix que els palestins i, més tard, van ser reconeguts com a anticolonialistes que lluitaven per la llibertat i la independència. En canvi, als palestins sempre se’ls ha titllat de terroristes, quan la història mostra que tenen raons per fer el que fan. Potser no és sensat recórrer al conflicte armat quan l’equilibri de poder t’és desfavorable, i potser hi ha millors maneres d’aconseguir la igualtat i acabar amb l’opressió. Però això no vol dir que no sigui un moviment anticolonialista. I crec que és hora de començar a veure’l així. Aquesta és l’única manera de poder avançar cap a una solució: parlar de descolonització i no de pau. I la descolonització pot conduir a un estat binacional o a un estat democràtic, és igual. Però cal reconèixer que, durant 120 anys, una de les parts va colonitzar l’altra. Això obre el camí a un debat més rellevant sobre la qüestió.

Israel les fa servir per silenciar la crítica. És clar que existeix l’antisemitisme, però Israel utilitza aquesta acusació contra persones que, per definició, no poden ser antisemites. Per exemple, molts dels crítics d’Israel són jueus. En segon lloc, la majoria del que critiquen Israel han criticat en el passat l’apartheid sud-africà, polítiques racistes en qualsevol part del món. Són persones compromeses en la lluita contra la injustícia a qualsevol part del món. I per ells, Palestina és només un altre lloc, no l’únic, on es promulguen polítiques injustes.

Perquè no estava basada en la igualtat, sinó en la idea que els palestins han perdut i, per tant, han d’estar agraïts per tot el que puguin obtenir: una petita part de territori, una petita part de sobirania, una petita part d’independència. I això no funciona perquè no és reconciliació, no és rectificar la injustícia, és intentar només donar alguna cosa que no és suficient. I quan no dones prou i encara fas servir la idea dels dos estats és per mantenir l’ocupació per altres mitjans, i això és el que va passar en l’Acord d’Oslo. Potser hi va haver una millor oportunitat per pensar en una solució de dos estats el 1967, però ara que tens més de 700.000 colons jueus a Cisjordània i una societat jueva que des del 2000 s’ha mogut totalment a la dreta, és una solució morta, una solució irrellevant.

Sí, però primer cal que es donin tres principis: en primer lloc, reconeixement. Els israelians i el món han de reconèixer què els va passar als palestins, en cas contrari no es pot avançar. En segon lloc, responsabilitat; no n’hi ha prou amb dir que sabem què va passar, hi ha un preu a pagar. I per mi, l’acte més important de rendició de comptes és el dret de retorn de tots els refugiats palestins. I després hi ha l’acceptació, demanar als palestins i al món àrab que acceptin la presència d’un gran nombre de jueus a la Palestina històrica. Però sense els dos principis anteriors, hi ha molt poca esperança de convivència.

Hi ha dues societats jueves a Israel. Una, que va ser molt racista i colonialista respecte als palestins, però que intenta construir una democràcia secular i liberal per als jueus. I hi ha la societat que va créixer sobretot en els assentaments jueus de Cisjordània, però que també té molt suport dins d’Israel, que pensen que Israel ha de ser una teocràcia, ha de ser governat d’acord amb la llei jueva. I també tenen idees més agressives sobre com convertir Palestina d’un país àrab a un país jueu. Defensen mitjans més violents i un procés més accelerat de neteja ètnica i fins i tot genocidi, si cal. Són dues societats que no discuteixen sobre la política respecte als palestins, sinó sobre la naturalesa de la societat jueva. I tenen molt poc en comú. Per tant, l’odi entre els dos grups és molt gran. I el que va passar el 2022 és que la part religiosa, el que jo anomeno l’estat de Judea, va guanyar les eleccions i va començar a imposar la seva visió al conjunt del país. Això va portar a les manifestacions, que no tenien res a veure amb Palestina, només tenien a veure amb el caràcter jueu de l’estat. I crec que els manifestants van perdre perquè aquest nou grup s’està fent càrrec de l’exèrcit, la policia, els serveis secrets, no encara del sistema judicial. La lluita es va posposar una mica a causa del 7 d’octubre. Però reprendrà, i no estic segur que els jueus seculars la guanyin.

Va ser com un terratrèmol que va colpejar un edifici ja molt inestable i el va fer encara més precari. Per tant, si no canvien, posaran fi al projecte sionista. No demà, ni demà passat. És un procés més llarg, però està connectat. No puc veure qui, dintre de 15 anys, encara donarà suport a un estat que perpetra neteja ètnica, genocidi, apartheid. Puc veure polítics i la indústria militar, però a l’opinió pública mundial li resultarà molt difícil donar legitimitat a un Estat jueu d’aquesta mena.

Absolutament. És un procés llarg, l’autodestrucció no es produeix en un dia. Ho vam veure a Síria, a Líbia...Crec que ja ha començat. Portarà temps, però està implosionant des de dins. No podran superar la crisi econòmica. Necessiten, com mai abans, una ajuda financera total dels EUA, i pot ser que això no duri sempre. L’exèrcit a penes està derrotant dos moviments guerrillers. Realment té capacitat de lluitar en una guerra real? Molts jueus de tot el món ja no associen el judaisme amb el sionisme, i hi ha un aïllament internacional del qual ja hem parlat. Tot això juntament amb possibles canvis en el món àrab, potser un moviment nacional palestí més jove que superi els seus propis problemes, tot això pot accelerar realment el procés de desintegració.

A curt termini, desgraciadament, veurem com Israel intenta fer a Cisjordània el que fa a Gaza. No sé com reaccionarà el món a això, ni puc predir si funcionarà o no. Ens esperen dies molt difícils, amb un govern israelià molt agressiu. Aquest govern probablement caurà el 2026 i serà substituït per un altre que podria ser una mica més moderat i pragmàtic, però en essència no canviarien les polítiques. I, després d’això, crec que potser el món començarà a reaccionar una mica més.