Visiblement incòmode, però amb aquell posat desafiador i un punt altiu marca de la casa, el passat 26 de febrer Carlos Mazón va reconèixer que la vesprada d’aquell maleït 29 d’octubre en què la dana va colpejar l’Horta Sud ell va arribar al centre d’emergències exactament a les 20.28 h. La revelació té el seu valor, ja que acredita que el cap del Consell va fer acte de presència al Cecopi 17 minuts després que es llancés un difús missatge d’alerta als mòbils i, com a tal, aquesta és una peça més a encaixar en l’enrevessat trencaclosques que ha d’ajudar, o hauria d’ajudar, a posar llum als diversos punts obscurs que envolten la gestió del govern valencià en els moments immediatament anteriors i posteriors d’aquella crisi. Però més enllà del reconeixement d’aquesta seqüència cronològica en si, la basarda de Mazón és possible, o fins i tot probable, que tingui més a veure amb el fet que el seu testimoni del 26 de febrer va ser formulat absolutament a contracor arran de la informació recopilada just el dia abans per la titular del jutjat d’instrucció número 3 de Catarroja, Nuria Ruiz Tobarra, l’encarregada d’investigar les 225 morts acreditades arran de la barrancada pels suposats delictes d’homicidi i lesions per imprudència greu.

I és que aquesta magistrada, a qui els que la coneixen defineixen com a rigorosa i treballadora i poc o gens amant de les ínfules, s’ha convertit en un trencacaps per al president valencià, ja que no només està entossudida a furgar en tots aquells detalls dels fets –què deien les previsions meteorològiques i basant-se en això, qui i quan va manar què?– que el posen en una situació compromesa, sinó que les resolucions que ha dictat fins ara són una veritable plantofada a tot el relat que fins ara ha esgrimit l’executiu valencià, i per extensió tot el PP, per mirar de trampejar el tràngol.

L’últim gran moviment públic, fins ara, de la magistrada ha estat dictar dues interlocutòries, amb data del 10 de març, en què cita a declarar –encara sense data assenyalada– en qualitat d’investigats la que va ser consellera de Justícia i Interior del Consell, Salomé Pradas, i el secretari autonòmic d’Emergències, Emilio Argüeso, tal com va sol·licitar una associació d’afectats per la tragèdia en una querella que, a principis de febrer, va ser derivada a la causa que s’instrueix des de Catarroja. Malgrat que en un dels dos escrits es descarta la imputació de Mazón per la seva condició d’aforat, el de Pradas és un moviment substancial de cara a apuntar primer, i ja es veurà si es pot certificar després, les responsabilitats que pugui haver-hi en l’executiu valencià en la presa, o no, de decisions durant la gestió d’aquella emergència ja que, com recalca reiteradament la resolució, la competència en matèries com protecció civil o alertar la població són de la Generalitat. És a dir, allò de centrifugar culpes en aquest cas no cola.

En l’argumentació que acompanya aquestes resolucions, la jutgessa Ruiz Tobarra expressa de manera rotunda que hi ha detalls dels arguments de disculpa de l’executiu valencià que, sent benèvola en la interpretació, com a mínim grinyolen. D’entrada, i com a tesi genèrica, la jutgessa sosté que hi havia múltiples senyals previs del dia 29 que alertaven de la possibilitat de pluges que podien ser fortes –“els anuncis de la gravetat de la situació es van produir en diversos àmbits i amb una antelació suficient”, diu el primer dels escrits–, una afirmació que engega a rodar el que ha estat una de les principals tesis doctrinals de descàrrec exposats per Mazón i companyia fins ara: la del caràcter inimaginable de la tragèdia. “La dana no va ser un fenomen meteorològic imprevist. El seu avanç i desenvolupament ja va ser anunciat per l’Aemet, fins al punt que la Universitat de València va decretar la suspensió de les seves activitats”, afirma una les interlocutòries que, per reblar el clau, s’esplaia a detallar els nombrosos avisos respecte a això; previsions de la mateixa Aemet amb data ja del 26 d’octubre, 19.821 trucades al 112, la cobertura que mitjans com Àpunt van fer durant el dia 29 i que, per exemple, a les 18.09 h ja mostraven cotxes arrossegats per l’aigua a Xiva, i la informació que la Confederació Hidrogràfica del Xúquer –la de “l’apagada informativa”– anava proporcionant a través dels seus sistemes d’informació –el SAIH– o per correu electrònic. Per tot plegat, la magistrada arriba a una conclusió implacable: “El problema no residiria en la falta d’informació; n’hi havia de sobres i per innombrables mitjans, ni si aquesta venia de mitjans del govern central (Aemet i CHX) o autonòmic (112), sinó en el fet que davant d’aquesta informació o es va ignorar la seva gravetat, no es va entendre el seu abast, no se sabia per on anava el barranc del Poio o la resta de poblacions, o no van ser adoptades les decisions pertinents per qui tenia el poder de decisió.”

Consagrat, doncs, que hi havia dades per diversos canals que, com a mínim, apuntaven primer a l’arribada de pluja que podia ser torrencial, i la certificació posterior que això estava anant per aquí, la instructora conclou que la reunió del Cecopi, l’òrgan encarregat de coordinar la resposta a una emergència, es va convocar “amb una gran demora” ja que, a parer seu, s’hauria hagut de reunir ja el matí del dia 29. A aquesta tardança –de qui també en fa responsable directe la Generalitat Valenciana– s’hi va afegir, a més, una dilació sobrevinguda a l’hora de prendre decisions quan ja hi havia crescudes del cabal de rieres o barrancs o, fins i tot, algunes eixides. I arribats a aquest punt, és quan fa aparició en el relat l’avís d’E-Alert enviat als mòbils a les 20.11 h. Per Nuria Ruiz Tobarra aquesta alerta es va canalitzar tard i malament, ja que únicament recomanava com a mesura preventiva evitar els desplaçaments a la demarcació de València i, per contra, va obviar consells més específics i adequats a la situació greu del moment i que, de fet, no es van donar fins que no es van començar a comptabilitzar les primeres morts. “La instrucció haurà de determinar les causes, que fins ara no resulten explicables, no només per als familiars de les víctimes sinó per a aquesta jutgessa, de per què no es va indicar a la població resguardar-se en zones elevades més enllà del dolorós, perquè va arribar tard, i incomplet pel seu contingut, missatge que només es limitava a evitar moure’s”, hi afegeix la interlocutòria, en el que és un avís a navegants sobre en quins interrogants furgarà la investigació.

Mazón, per ara, se la mira des del perímetre de seguretat que li dona la categoria d’aforat, i que el preserva d’una imputació directa. Políticament, però, ja és una altra cosa, perquè ara és una jutgessa a qui sembla que no li tremolarà el pols, qui li marca els temps i el relat a còpia d’interlocutòries. Va a remolc. Tic-tac, que diuen ara.