Les ombres de Meloni en la gestió migratòria
Els centres de detenció administrativa que s’han construït a Albània han estat un fracàs ben car; envoltats de sospites de clientelisme, ni tan sols han arribat a entrar en funcionament
El govern italià protegeix Al-Masri, torturador perseguit pel Tribunal Penal Internacional, que l’acusa d’haver comès crims contra la humanitat, i el retorna a Líbia a bord d’un vol d’estat
Havia de ser la gran obra de govern de la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, la promesa electoral més repetida: que les persones rescatades al mar ni tan sols toquessin terra italiana, deportar-les de dret a camps de detenció fora de la Unió Europea. És a dir, gastar un dineral per espolsar-se els demandants d’asil del damunt i encolomar-los a un país que necessita caure en gràcia per ser acceptat al club europeu, com ara Albània; crear una zona grisa de detenció administrativa sense garanties. El pla del govern italià, però, ha estat un fracàs estrepitós: té uns costos desorbitats i topa amb la llei internacional, l’europea, la italiana i els drets humans.
En dos punts aïllats d’Albània, Shëngjin i Gjadër, s’hi erigeixen dues megaestructures abandonades. Blocs imponents de ciment ciclopis, contenidors enormes per encabir-hi éssers humans, enreixats i envoltats de murs alts i gruixuts. Una espècie de presons gàbia postmodernes, fetes de ciment, lones de plàstic i puntes metàl·liques, que emergeixen al mig del no-res i que no res contenen. Són buides, inutilitzades. Un paisatge desolador que podria ser el decorat perfecte d’un film apocalíptic.
Han passat setze mesos des de la firma del conveni amb Albània i els centres no han entrat mai en funcionament. Cada cop que el govern de Meloni ha intentat enviar-hi migrants, a un cost de 18.000 euros per persona i viatge, els jutges italians, aplicant la llei, s’han negat a donar el vistiplau a la seva detenció als centres, i han hagut de tornar-los a Itàlia i deixar-los en llibertat. El govern no podia no saber que això succeiria: van construir els centres de detenció abans de tenir clar com els podrien fer servir. Fa temps que ho intenten, però no se n’han sortit. “Funcionaran! Els centres a Albània funcionaran, us ho prometo!”, repeteix des de fa mesos Meloni amb un posat entre desafiador i frustrat en cada míting. Però no ha estat així.
La història del conveni migratori amb Albània és la d’un fracàs anunciat, una gran operació de propaganda amb un cost total de prop de 1.000 milions d’euros. Meloni va firmar l’acord amb el primer ministre d’Albània, Edi Rama, el 6 de novembre del 2023. En ple procés de negociació per adherir-se a la Unió Europea, Albània necessitava un soci gran de part seva, i el govern italià es va aprofitar de la situació. A canvi d’acceptar fer la feina bruta d’Itàlia en matèria migratòria tot desafiant la llei internacional i els drets humans, Rami va obtenir el compromís de Meloni de fer de mediadora en favor d’Albània davant els altres socis europeus.
El projecte dels centres desperta dubtes, també, des d’un punt de vista de transparència en les concessions i per sospites de clientelisme. La gestió dels centres va ser concedida sense concurs a l’empresa Cooperativa Medihospes, que va néixer de les cendres de La Cascina, la gran cooperativa fundada a finals dels anys setanta per Comunió i Alliberament. Molt vinculada al món polític italià de diferents colors, va operar durant anys fins que el 2015 va ser intervinguda per infiltració mafiosa. Va ser quan va esclatar l’escàndol Mafia Capitale, un entramat mafiós i corrupte que implicava, entre d’altres, polítics i gestors de centres d’immigrants amb un dels criminals més potents i perillosos del país, Massimo Carminati. Medihospes va néixer com a empresa satèl·lit de La Cascina i ara és el peix més gros del sector: segons un informe d’Openpolis, només a Roma gestiona el 80% de les estructures destinades als demandants d’asil, sovint sota investigació per les males condicions en què es troben.
Investigació periodística
L’any 2016, per exemple, un periodista del diari L’Espresso es va fer passar per demandant d’asil per documentar l’estat d’un dels centres d’immigrants gestionat per aquesta cooperativa, el tercer més gran del país, a Foggia. Un negoci molt lucratiu, ja que per cada immigrant la cooperativa rep 22 euros al dia. La investigació, titulada Set dies a l’infern: diari d’un fals refugiat al gueto de l’Estat, documentava com, en un lloc amb capacitat per a 600 persones, més de 1.500 éssers humans malvivien amuntegats enmig de trossos de plàstic plens d’orins, sense matalassos ni llençols ni cap mesura higiènica. Un lloc hostil i violent sense dignitat ni control on, de nit, els mafiosos entraven tranquil·lament per triar noies, dur-les a fora i obligar-les a prostituir-se.
Els demandants d’asil denuncien que aquestes condicions denigrants continuen avui dia a bona part dels centres “d’acollida” italians, llocs opacs on no hi poden entrar periodistes. A Albània, és clar, tindrien encara menys control.
Ben a prop d’un dels centres de deportació fallits a Albània, el del port de Shëngjin, un amic íntim del primer ministre albanès, l’empresari Gjergj Luca, hi ha obert un restaurant en honor de Meloni. Es diu Trattoria Meloni, i ha cridat l’atenció dels mitjans internacionals perquè és plena de retrats i quadres de la líder postfeixista.
Gjergj Luca, que va donar suport a la campanya electoral del primer ministre Rami, és un controvertit empresari acusat, entre altres delictes, de tràfic de drogues i d’haver fet mal ús de fons europeus. També s’investiga si s’hauria apropiat, gràcies a la seva amistat amb Rami, de cinc vaixells cedits al govern albanès per part del Japó per als seus negocis de pesca i de transport.
Segons els mitjans albanesos, si els centres haguessin entrat en funcionament, l’empresari hauria pogut llogar al seu torn les naus al govern italià per transportar els migrants.
Malgrat que Meloni ha aconseguit vendre a fora que ha endurit les polítiques migratòries i això li ha donat bons resultats (quan els centres de detenció albanesos ni tan sols han entrat en funcionament), la realitat és ben diferent. Segons les dades del mateix Ministeri de l’Interior italià, des de principis d’any han desembarcat més immigrants que en els respectius mesos del 2024. De l’1 de gener al 4 de març a Itàlia han arribat per mar 7.125 immigrants, mentre que durant el mateix període de l’any passat en van ser 4.785. Més arribades que anys anteriors en què governava el centre o el centreesquerra i Meloni i Salvini cridaven que el país estava sent objecte d’“una invasió”. Les arribades de persones que es veuen obligades a escollir una via tan perillosa com la marítima per escapar de guerres, persecucions i pobresa depenen més de les condicions dels països d’origen i fins i tot de les condicions meteorològiques que no pas del color del partit que governi a Itàlia o al país on aconsegueixin arribar, sovint, a més, només de pas.
La política migratòria del govern Meloni-Salvini consisteix, bàsicament, en una reeixida operació de propaganda: ha inspirat fins i tot la UE, que ara es planteja una versió ajustada a la llei de les deportacions a Albània. És a dir, enviar a tercers països els immigrants que no tinguin dret d’asil, no pas tothom indiscriminadament com havia promès Meloni. Mentrestant, Itàlia està intentant trobar la manera de reaprofitar els centres construïts i abandonats, però no serà fàcil: implicaria fer marxa enrere en el discurs de propaganda dels darrers mesos.
Delegar la vigilància
Més enllà de la retòrica, a la pràctica la primera ministra italiana fins ara ha seguit la línia encetada pels seus antecessors de centreesquerra que consisteix a delegar a la guàrdia de costes líbia la vigilància de les fronteres marítimes. Això significa armar fins a les dents traficants de persones reconvertits en milícies paramilitars que intercepten de manera violenta les barcasses i duen els refugiats a presons on són víctimes de tortures, violacions i assassinats. Un lloc que els representants de les Nacions Unides han definit, amb llàgrimes als ulls, com “l’infern a la Terra”.
El màxim responsable del sistema d’aquestes presons líbies on es deporten els migrants gràcies al finançament europeu i italià és Ossama al-Masri, que té una ordre d’arrest internacional, acusat de crims contra la humanitat, d’assassinats, de ser un violador en sèrie de menors i un torturador. A finals de gener, Al-Masri era a Itàlia, a Torí, i la policia, en veure que tenia un mandat d’arrest internacional per crims de guerra, el va detenir. Al cap de poques hores, però, el govern italià el va alliberar i el va retornar a Líbia a bord d’un luxós avió d’estat. A l’aeroport libi, les milícies de traficants de persones amb les quals el govern italià té acords el van acollir com un heroi.
En vista de la magnitud de l’escàndol, el Tribunal Penal Internacional (TPI) ha demanat explicacions al govern italià, que no n’ha trobat cap de convincent. Mentrestant, les víctimes d’Al-Masri s’estan organitzant. Com Lam Magok, refugiat sudanès torturat pel comandant penitenciari libi. Magok ha presentat una denúncia davant la fiscalia de Roma contra Meloni i els seus ministres de Justícia i d’Interior per encobriment i complicitat amb el torturador.
L’11 de febrer, David Yambio, un altre refugiat sudanès que viu a Itàlia i que fa temps que documenta les tortures d’Al-Masri, va denunciar els fets al Parlament Europeu, convidat per un eurodiputat d’Els Verds. Yambio ha explicat que Al-Masri el va comprar com a esclau i el va torturar amb una crueltat inenarrable. També ha documentat la violació sistemàtica de dones i, sobretot, de nenes, per part d’Al-Masri.
“Un país que m’espia?”
Yambio és president de l’organització no governamental Refugees in Lybia i resulta que ell, juntament amb el fundador de Mediterranean Saving Humans, Luca Casarini, i el director del mitjà independent Fanpage, el periodista Francesco Cancellato, han estat espiats mitjançant un programa que Israel ven només a governs. “Això significa que soc en un país que m’està espiant i potser envia informacions privades a Al-Masri o a qualsevol altre torturador dels que em persegueixen?”, es va demanar Yambio des del Parlament Europeu, indignat per la complicitat dels postfeixistes amb el torturador que els gestiona la feina bruta a Líbia. L’enèsima pregunta sense resposta que engruixeix el feix d’ombres del govern de Giorgia Meloni en matèria migratòria.
