La teranyina del PSC a Madrid

Com es visualitzarà en el pròxim executiu central la contribució del PSC a la victòria de Zapatero és, aquests dies, un interrogant. Els socialistes catalans volen mirar de teixir un poder transversal, com ja van tenir en altres governs centrals, perquè els ajudi a aconseguir més capacitat d’influència i portar a terme el decàleg de prioritats marcat per José Montilla. És a dir, segons nivells de l’administració. Aquest cop, però, no posen l’accent a reclamar un nombre de ministres, sinó a donar empenta a les polítiques necessàries per a Catalunya.
La mitjana de representants del PSC en els executius centrals socialistes no ha estat menys de dos ministres ni més de tres. Tres excepcions: la primera, en la legislatura 1986-989, quan l’únic representant era Narcís Serra com a ministre de Defensa del govern de Felipe González; la segona, en la legislatura de 1989-1993, en què Serra continuava sent l’únic ministre a l’inici de legislatura, tot i que després de la remodelació del 1991 s’hi van incorporar Josep Borrell i Solé Tura; i la tercera, el 2004, amb el gabinet de Zapatero, quan el primer secretari dels socialistes catalans era l’únic representant al consell de ministres. L’any passat, però, amb el nomenament de Carme Chacón com a titular d’Habitatge, el PSC va tornar a la mitjana. Joan Clos havia substituït Montilla a Indústria el setembre del 2006, quan el líder del PSC va optar al govern de la Generalitat.

Des del 1982, amb el primer executiu de González, els socialistes catalans han tocat poder de prop. Narcís Serra, exalcalde de Barcelona i exconseller de Tarradellas, va rebre la complicada petició de fer-se càrrec del ministeri de Defensa amb el clar objectiu de modernitzar i professionalitzar l’exèrcit, quan encara ressonava la remor de l’intent del cop d’Estat fallit del 23-F del 1981. Serra no va deixar aquesta cartera fins al 1991, quan va ser nomenat vicepresident de l’executiu central en substitució d’Alfonso Guerra. En aquell primer executiu va estar acompanyat d’Ernest Lluch, ministre de Sanitat i Consum, que havia d’estendre la prestació sanitària a tota la població. En l’últim any d’aquella legislatura Joan Majó va substituir Carlos Solchaga al ministeri d’Indústria i Energia. Si bé Serra va continuar als executius posteriors, Lluch, que havia estat prèviament portaveu del grup del PSC al Congrés del 1980 al 1981, es va retirar a la universitat i Majó a l’empresa privada, tot i que el 2004 aquest últim va ser cridat a la CCRTV.

Del 1991 al 1993 el PSC va comptar amb tres representants a l’executiu central. A més de Serra com a vicepresident, hi havia Borrell com a titular d’Obres Públiques i Jordi Solé Tura de titular de Cultura. Borrell, que va continuar la legislatura següent com a ministre, portava una llarga trajectòria de secretari d’Estat des del 1982, en què es va encarregar dels pressupostos per passar dos anys més tard a dirigir l’àrea d’hisenda fins al 1991.

Època daurada
L’etapa de Serra a la vicepresidència va ser l’època daurada per als socialistes catalans al govern central. I és que van teixir una teranyina de càrrecs intermedis, no tots del partit –subsecretaris, caps de gabinet, directors generals, assessors, etc.–, fins a arribar a prop d’una quarantena, que intentaven que la presència a Madrid tingués rèdits adequats per a Catalunya. Desbloquejar temes, agilitar gestions... Lampistes de l’Estat que de tant en tant sopaven junts al restaurant La Ancha de Madrid. Als governs del PSOE anteriors, però, ja s’havia gestat aquesta presència.

Durant els primers anys de govern socialista a Madrid, el PSC prioritzava la consolidació del sistema democràtic i l’executiu del PSOE. A mesura que anaven avançant les legislatures, van anar veient la necessitat de matisar la visió d’Espanya del PSOE, mirant d’aparcar el sistema radial, fortament impregnat a les files dels socialistes espanyols, i intentant rendibilitzar davant l’electorat català el fet de ser al govern central; és a dir, treballar per a Catalunya des de Madrid. I és que llavors als socialistes se’ls resistia entrar al govern de la Generalitat. Col·laboradors de Serra d’aquella època assenyalen en privat que una de les fites del Motor Dièsel, sobrenom del vicepresident, va ser fer més autonomista el discurs de González.

Coordinació del govern
Serra es va convertir en el coordinador del govern central: el gabinet del president depenia d’ell. Paral·lelament, va tenir un paper destacat en la renovació interna del PSOE, després de la derrota dels guerristes. González va pensar que Serra podia ser el seu successor, però la idea va trobar fortes resistències a les files del PSOE, cosa que, juntament amb la pressió política i mediàtica del moment per erosionar González, va fer aparcar la idea.

L’edifici Semillas del complex de la Moncloa, seu de la Vicepresidència, es va convertir en el centre d’operacions més destacat dels socialistes catalans. Allà van coincidir, entre d’altres, Miquel Iceta, que va ser director del departament d’Anàlisi del gabinet de la Presidència (1991-1995) i que a hores d’ara és el portaveu del PSC; Joan Milà, assessor de Presidència que se’n va anar amb Serra al partit del 1997 al 1998 i actualment és cap de gabinet del conseller Castells; i Lluís Reverter, estret col·laborador de Serra, a qui havia acompanyat a Defensa en els moments més complicats i on va ocupar la direcció general de Relacions Informatives i Socials de Defensa. Reverter es va convertir en secretari general de Presidència.

Serra també es va endur d’aquest ministeri José Enrique Serrano Martínez, que, tot i no ser català, es va convertir en un fidel col·laborador. Primer va ser secretari general de la Vicepresidència; el 1993 va assumir el càrrec de subdirector del gabinet de Presidència del govern central i entre 1995 i 1996 va ser cap del gabinet de González. Es dóna el cas que. després de la victòria del PSOE el 2004, Zapatero el va convertir en el seu cap de gabinet. Serrano i Iceta formaven equip: el dirigent del PSC nodria Serra d’idees i estratègia política i Serrano s’encarregava més de la coordinació de polítiques i del govern. L’escàndol de les escoltes del Cesid el 1995 va precipitar la sortida de Serra del govern central. Aquest va agafar les regnes del PSC el 1996 fins al 2000.

Economia, també
Per la Moncloa també hi va passar Antoni Zabalza, com a cap de gabinet de la Presidència (1993-95). Va ser secretari d’Estat d’Hisenda del 1991 al 1993, tot i que des del 1984 aquest economista expert en finançament autonòmic i negociador del 15% de l’IRPF havia ocupat diversos càrrecs a l’àrea d’hisenda. A l’oficina econòmica de la Presidència, a la Moncloa, hi havia treballat Maria Antonia Monés, a hores d’ara directora general d’Anàlisi i Política Econòmica de la conselleria d’Economia; allà va coincidir amb un jove David Vegara com a assessor, que després va ser cridat el 2004 per Pedro Solbes per ocupar la secretaria d’Estat d’Economia.

Serra va repescar el 1993 Teresa Cunillera com a assessora. Havia estat cap de gabinet del ministre de Relacions amb les Corts, Virgilio Zapatero. Però la xarxa s’estenia per altres àmbits. Santiago de Torres, delegat del govern de la Generalitat a Madrid amb Pasqual Maragall, va ser subsecretari de Cultura en l’etapa de Solé Tura. Amadeu Recasens, que va estar un any i mig amb Margarita Robles a Interior i va marxar després cap a la Moncloa, va ser una peça clau en el desplegament dels Mossos. Precisament, va dirigir l’Escola de Policia de Catalunya, amb CiU i el PSC, i ara treballa a la conselleria de Governació.

A Renfe hi havia un nucli destacat de gent pròxima al PSC. Mercè Sala hi va arribar com a presidenta de la mà de Borrell. Per aquesta empresa pública també hi van passar Isaías Taboas i Ramon Martínez Fraile. Els seus noms no han quedat al calaix. Sala presideix ara el Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya; Taboas, mà dreta de Montilla a la Generalitat, ho va ser anteriorment a Indústria com a cap de gabinet; Ramon Martínez Fraile va ocupar la secretaria general de Turisme amb el líder del PSC com a ministre. El desembre del 2006 Montilla, ja president de la Generalitat, el va nomenar delegat del govern català a Madrid, on va estar cinc mesos.

Indústria i Comunicació
De fet, Martínez Fraile, juntament amb el secretari general d’Indústria, Joan Trullen; el d’Energia, Ignasi Nieto; Taboas; Antoni Bolaño –que va dirigir la comunicació del ministeri– i Maurici Lucena, cap del Centre de Desenvolupament Tecnològic Industrial, van formar el pinyol del líder del PSC al ministeri d’Indústria. Taboas i Bolaño van anar amb ell a la Generalitat el 2006. El primer com a secretari general de Presidència i Bolaño com a director de l’Oficina de Comunicació de Presidència. Els socialistes catalans, que havien arribat a la Generalitat el 2003, van veure el 2004 la possibilitat de tornar a aconseguir una vicepresidència del govern central, però Zapatero va optar per deixar-los la cartera d’Indústria, dotant-la de més contingut amb energia i telecomunicacions; la secretaria d’Estat d’Economia, per a Vegara, i la direcció general de Trànsit, per a Pere Navarro.

El PSC va jugar amb dues peces claus al Congrés: Carme Chacón, membre de l’executiva del PSOE, com a vicepresidenta de la cambra, i Cunillera, com a secretària general adjunta del grup parlamentari. A més a més, el diputat Daniel Fernández, home de confiança de Montilla, va tenir un paper destacat en la negociació de suports parlamentaris. Chacón va ser premiada amb la cartera d’Habitatge, i amb set mesos per preparar la projecció com a candidata a les generals. Montilla, durant l’estada a Madrid, va haver de fer força pedagogia a les files del PSOE sobre l’elaboració del nou Estatut. Ara caldrà veure quin és el trencaclosques que Zapatero posa damunt la taula i si el PSC pot posar fil a l’agulla més enllà d’Indústria.