Per a mi ho va significar tot treballar-hi. Durant l’últim any, abans que el tanquessin, va ser l’únic diari nacional independent de Rússia. Hi treballaven unes 100 persones i teníem una relació estreta, com de família, probablement perquè, de tant en tant, alguns dels meus col·legues van ser assassinats i vam viure junts aquestes pèrdues.

Sis periodistes, i d’altres van ser empresonats. Nóvaia Gazeta va existir, què més puc dir? Era difícil per a nosaltres sobreviure en la Rússia de Putin, però ho vam poder fer perquè érem els propietaris del nostre diari. Posseíem la majoria de les accions i podíem elegir el nostre director, el consell de redacció i el consell editorial. En resum, triàvem els nostres caps. El nostre director, Dmitri Muratov, va rebre el premi Nobel de la Pau just mig any abans de la invasió russa a Ucraïna, i en el seu discurs va parlar de la guerra que arribaria. I lamento que ningú l’escoltés. Després que comencés la guerra, vam poder treballar 32 dies i després vam rebre una segona carta de Roskomnadzor [l’organisme estatal que supervisa i censura els mitjans]. Ens van fer tancar i ens van treure la llicència.

És una de les persones més importants de la meva vida, perquè em va donar, sense saber-ho, una professió; em va ensenyar com viure, què fer i per què. Tenia 14 anys la primera vegada que vaig llegir un article seu, i jo, que em considerava una persona informada, em vaig adonar que no sabia res sobre el meu país i sobre el periodisme en general. Al principi, em vaig enfadar molt amb ella i amb Nóvaia Gazeta perquè em van apartar de la veritat estesa i jo no en tenia cap de pròpia i aquest pot ser un sentiment molt incòmode. Però llavors em vaig adonar que això era una cosa que m’agradaria fer: portar la gent a la realitat, per molt dura que fos. Així que vaig decidir unir-me a Nóvaia Gazeta i ho vaig fer. L’Anna Politkóvskaia va ser la primera persona que vaig veure quan vaig entrar al diari. Vaig pensar que primer em convertiria en una periodista decent i després m’aproparia a ella i li diria “gràcies per tot”. No hi vaig ser a temps. Em van admetre com a redactora a principis d’abril del 2006 i el 7 d’octubre d’aquell mateix any va ser assassinada.

Però molts periodistes russos parlaven d’ella com si fos una boja. Per què continua escrivint sobre la guerra de Txetxènia –deien– si ja no interessa a ningú?

Crec que va fer el que havia de fer. Quan hi ha una guerra al teu país, això ha de ser el principal focus d’atenció. Per desagradable que pugui ser per als teus lectors llegir sobre assassinats, tortures i violacions de civils per part de l’exèrcit rus; sobre soldats russos morts sense sentit en aquesta guerra demencial... ho has de fer perquè ets periodista. Una altra cosa d’ella que realment em sorprèn, i crec que és una bona lliçó per a tots nosaltres, és que mai va traçar una línia entre el periodisme i el que en podríem dir l’activisme. Per exemple, una vegada es va assabentar que a Grozni, capital de Txetxènia, que llavors estava sota forts bombardejos russos, hi havia una residència d’avis abandonada sota les bombes. I no va parar fins que en va organitzar l’evacuació. Va salvar 95 persones.

Ara mateix, la propaganda parla molt de les persones que traeixen el país, la nació, amb referència a periodistes, activistes, defensors dels drets humans..., però crec que Putin és el traïdor més gran. Va tenir totes les oportunitats per fer de Rússia un país modern i pròsper. Ens van dir que els preus del petroli eren tan elevats que els diners plourien sobre Rússia. En comptes d’això, va fer tots els possibles per concentrar un enorme poder a les seves mans. Res el va aturar. I ara, quan té tot el poder que ambicionava i tots els diners que et puguis imaginar, vol ser immortal. I creu que la millor manera d’aconseguir-ho és començar la guerra i guanyar-la. I això m’entristeix per Rússia, el meu país. Però no puc pensar en Putin com un alienígena que, per desgràcia nostra, ha caigut miraculosament a Rússia. Ell també és rus, va créixer al nostre país i forma part de la nostra cultura i dels nostres problemes. I en aquest sentit m’encantaria pensar que ell és l’arrel del problema. Però no ho és, crec que és un símptoma. I per fer les coses bé hem de pensar en moltes coses, hem d’entendre qui som, on anem, què volem en aquest món. I això és difícil de fer tant per la censura com per la repressió. No es pot construir un diàleg obert a Rússia.

Hi ha una propaganda enorme, molt ben fonamentada i extremament sofisticada, que afecta moltes, moltes persones, inclosa la meva mare. Quan jo era a Ucraïna, em telefonava intentant explicar-me el que passava a Ucraïna, perquè sentia que era el seu deure i pensava que, asseguda a Iaroslavl veient la televisió, ho sabia més bé que jo, que hi era. Em vaig enfadar molt en aquell moment, però després vam poder establir un diàleg i ara ella ja no dona suport a la guerra. Però moltes altres persones l’estan tolerant perquè se senten impotents. I aquest és el principal èxit de la propaganda oficial.

Sí, i probablement el més gran que tenim és el feminista. Dones d’arreu de Rússia i algunes a l’estranger fent coses molt diferents. No puc parlar de tot públicament, però fan accions polítiques, creen cercles de suports i cadenes de confiança. Hi ha mestres que es resisteixen a la propaganda a les escoles i hi ha gent que fa volar trens que porten armes cap a Ucraïna. Hi ha gent que va sacrificar la seva vida per parlar sobre la veritat d’aquesta guerra, com Navalni. Tenim més de 1.200 presos polítics ara mateix a Rússia i sabem que més de 20.000 persones van ser detingudes en protestes contra la guerra. Sé que aquest nombre pot semblar petit en un país de l’extensió de Rússia, però cal entendre que és molt difícil resistir la propaganda i la repressió. Si t’escapes d’una, t’enganxa l’altra.

És d’un cinisme enorme. És el retorn del realisme polític. Fem el millor per als nostres interessos i no pensem en ètica ni moral. Ara mateix, mentre fem aquesta entrevista, Putin està parlant amb Trump. Desitjo veure el resum d’aquesta conversa però Trump ja ha anticipat que parlaran de negocis, de com repartir-se els recursos. És una situació similar a la de l’Alemanya nazi i la Unió Soviètica respecte a Polònia el 1939. Llavors, dos països grans van decidir el destí del petit. Espero que aquesta guerra s’acabi i que siguin els ucraïnesos els que decideixin els termes de la pau. Van ser ells els atacats. Hi van perdre la vida moltes persones que mai van voler anar a la guerra, ni lluitar ni morir. A Mikolaiv, vaig veure els cossos de dues germanes que jeien l’una sobre l’altra i que van ser assassinades per míssils russos. Ni elles ni els seus pares no van triar morir d’aquesta manera. Són els ucraïnesos els que han de decidir com acabar aquesta guerra i Trump no ho respecta, això. Putin, òbviament, tampoc. No puc dir que cregués gaire en la comunitat internacional abans de la guerra. Però ara veig que l’opinió que en tenia Putin, de la comunitat internacional, era més exacta que la meva. És trist admetre-ho...

Amb la meva mare, que em va criar i és una dona molt soviètica, compartim aquest anhel per un propòsit major. És el que ella més troba a faltar de la Unió Soviètica. No la vida estable i previsible de llavors, però sí la sensació que, facis el que facis, el teu treball i la teva vida formen part d’una cosa més gran que porta la felicitat a totes les persones de la Terra. Per descomptat, això no era veritat, però la gent hi creia, ja que, per desgràcia, l’URSS es va enfonsar de manera bastant abrupta i després va venir la dècada dels noranta, extremament dura per a Rússia, amb molta criminalitat, molta pobresa, la guerra a Txetxènia... La gent recorda tot això com una catàstrofe i la nostra propaganda ho utilitza: els diu: “Veieu? Rússia era gran abans.” I utilitza el ressentiment de la gent. El nostre feixisme no és gens original.

No, no crec que tinguem cap propòsit superior. Per a mi el periodisme és una manera de viure, de viatjar, conèixer llocs diferents i gent que viu normalment en condicions difícils. Bàsicament, servim informació quan se’ns demana, igual que un altre servirà menjar. Però si hagués de creure en un propòsit més elevat, diria que el veritable objectiu del periodisme és construir connexions invisibles entre les persones. Fer que la gent se senti menys estranya entre si. Sembla una cosa petita però, en realitat, és el que manté el món unit.