política
Sánchez navega en la soledat al front militar
La imatge de Yolanda Díaz arribant tard a l’hemicicle i forçant tots els ministres socialistes de la primera fila –d’Óscar Puente (Transports) a la vicepresidenta Sara Aagesen (Transició Ecològica) passant per Félix Bolaños (Presidència)– a aixecar-se com al teatre per deixar-li ocupar la seva localitat al final de la filera i a dos escons del president Pedro Sánchez va ser la involuntària metàfora de la divisió amb què la coalició del PSOE i Sumar es presentava a la funció internacional: el debat sobre l’augment de la despesa militar que finalment aterrava a la cartellera del Congrés. Si algú al ple esperava de Sánchez una arenga de to castrense amb l’aroma del “sang, suor i llàgrimes” de Churchill, el que es va trobar va ser un discurs amb un fil de veu anestesiant amb el qual el president va navegar en la soledat de no representar la totalitat del Consell de Ministres i que li va servir per anunciar un pla de defensa abans de l’estiu sense sotmetre’l a la votació del Congrés per no traduir les veus contràries que s’emporta el vent en vots en contra en un marcador per a la posteritat. “Europa haurà de protegir-se sola, però ho farem sense tocar un cèntim de despesa social”, prometia sense oferir cap calendari ni cap xifra més enllà de la fita del 2% del PIB en defensa i de ressuscitar la promesa del predecessor Mariano Rajoy. “Alguns parlen del 2%, altres del 3%, altres fins i tot del 5% com Polònia. De moment són especulacions. Però tenim una certesa: el 2014 el govern de Rajoy es va comprometre a arribar al 2% el 2024 a la cimera de l’OTAN a Gal·les i, per cert, sense consultar el Congrés. Complirem aquest 2%. Ho farem per compromís europeista. Perquè la UE hi ha estat quan l’hem necessitada, com en la pandèmia”, va exposar abans d’iniciar l’escalada amb una bomba de raïm sobre la coherència de la líder de Podem, Ione Belarra. “Ja ho vam fer amb Podem al govern i vostès no van dir res. Deu ser perquè vostès estaven al govern? Des que jo soc president, hem augmentat en 10.000 milions el pressupost en defensa amb vostè com a ministra [de Drets Socials] i aleshores no m’anomenaven «senyor de la guerra»”, va disparar Sánchez, envalentint-se en la soledat del front.
“El moment és ara”
Sense albirar una sola trinxera fiable ni a la dreta ni a l’esquerra, Sánchez vivia la incomoditat que els de Díaz li demanin sortir de l’OTAN i que Alberto Núñez Feijóo (PP) negui un pacte d’estat a qui “només presideix tres quartes parts del govern”. “L’OTAN mai va ser el nostre referent, però ara està obsoleta i trencada per l’aliança Putin-Trump. Aquest gir històric necessita la participació de la ciutadania”, etzibava Verónica Martínez Barbero (Sumar) tot provocant la postal insòlita de la vicepresidenta Díaz dempeus aplaudint la diatriba de la seva portaveu en contra del president a un metre d’ell l’endemà de la reunió setmanal del Consell de Ministres. “Hem de superar el bloqueig de la malenconia; el moment és ara”, rebatia Sánchez sense convèncer ningú més enllà del PSOE i obtenint aplaudiments més que tímids dels seus. “No podem viure a l’arbitri dels canvis d’opinió i de lideratge a Washington i Moscou; hem de crear l’exèrcit europeu”, reblava Sánchez, tot sabent que no tasta l’entusiasme. “Hi haurà decisions que no entusiasmin, altres que no compartirem. Però així es va forjar la UE: cedint, pactant, acordant, amb la premissa que la unió fa la força”, admetia amb cruesa.
“No són tancs i canons”
Sense atrinxerar-se en el no a la guerra però amb l’oposició a l’augment en defensa, Gabriel Rufián (ERC) advertia que “mai una arma ha solucionat res” abans d’obsequiar un contrast amb la història: “En aquest país hi va haver una guerra i l’exèrcit republicà es va enfrontar als feixistes. Si hagués tingut millors aliats hauria guanyat i Franco seria un record trist. A Putin i a Trump cal combatre’ls.” “Quan parlem de seguretat i de defensa no parlem de tancs i canons, sinó de tecnologia”, el corregia Sánchez amb el diccionari d’eufemismes a mà ara que ha proscrit la paraula rearmament. “Mentre hi hagi exiliats i operació Catalunya, Espanya no es podrà homologar a aquesta Europa que afronta un nou repte i un canvi d’era”, advertia Míriam Nogueras (Junts). “Cal rearmar-se en democràcia amb el mateix ímpetu que alguns demanen rearmar-se en seguretat” reblava la portaveu de Junts al Congrés.
De Palpatine a Muñoz
Sánchez va escoltar un clam que va des del PP fins a ERC perquè qualsevol augment de la despesa es voti al Congrés i no eviti la cambra amb l’artefacte de les modificacions pressupostàries decidides sense debat públic al Consell de Ministres. I encara més quan l’OTAN ha d’avaluar quin esforç ha fet Espanya fins ara en vigílies de la cita d’aliats del juny a la Haia. “Qui es creu que és, la senyora Ursula? La canceller Palpatine?”, etzibava Santiago Abascal (Vox) tot recorrent a l’univers de Star Wars per fugir de l’evidència que la força que l’acompanya a ell i a Vox és la internacional dels Patriots de Viktor Orban i Donald Trump. “Venen aquí Sánchez i Feijóo com si fossin el general Muñoz Grandes”, denunciava el líder de Vox, tot al·ludint al militar franquista i de la División Azul i ministre de l’exèrcit amb Franco.
Després d’un dard al PSOE i Junts –“Com ha de donar lliçons de seguretat qui cedeix les fronteres als que no creuen en la nació?”–, Feijóo va tenir un moment de xoc íntim amb Abascal: “Senyors de Vox: tots som lliures de tenir simpaties internacionals i jo en tinc, però no estaran mai per sobre dels interessos d’Espanya”. “Feijóo i Sánchez són aliats”, rebatia el líder de Vox. Qui feia mofa d’Abascal amb més cruesa, però, era Rufián: “Abascal parla d’amenaces migratòries africanes, ataca l’islam i fa mofa del Ramadà... Senyories de Vox, els diré una cosa: alguns de vostès s’assemblen més a Abderraman II que a Blas Piñar.” La rialla va ser tan transversal com els efectes de l’analgèsic inoculat per Sánchez en vigílies de l’hora greu.