Després d’una llarga i feixuga negociació, els grups del PSOE i Junts per Catalunya registraven a principi de març al Congrés una proposta de llei orgànica per a la delegació “integral” de competències en matèria d’immigració a la Generalitat, a fi que el govern pugui entomar un dels reptes més grans que té el país amb una gestió més propera i uns criteris més adaptats a la realitat catalana. En forma part, és clar, el coneixement i ús de la llengua, avui en una situació de greu emergència social, i hi ha de tenir un paper cabdal. Això, si més no, defensa Junts, que no ha amagat que a partir d’aquí vol que el Parlament aprofiti per legislar i blindar el català com un element indispensable per a la concessió o renovació de permisos de residència. De moment, a instàncies seves, la cambra ja va aprovar la setmana següent a l’acord amb el PSOE una moció transaccionada amb ERC –i votada també pel PSC, comuns, CUP i AC– que hi obria la porta, ja que deixava clar que el català “ha de ser llengua d’acollida per a les persones nouvingudes a Catalunya per facilitar la seva integració social i la igualtat d’oportunitats”. Per això, solemnitzava el text, “qualsevol nova legislació, tant del Parlament de Catalunya com de les cambres espanyoles, ha de respectar la lletra i l’esperit de l’article 2 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya”, article que deixa clar que la Generalitat és el sistema institucional en què s’organitza políticament l’autogovern català.

En tot cas, la proposició presentada al Congrés ha de passar encara un calvari en forma de tramitació que es pot allargar ben bé un any, i que a hores d’ara no té garantida l’aprovació perquè Podemos ha dit que no la pensa votar. A més, el text ha generat visions i interpretacions contraposades fins i tot entre els mateixos signants, ja que ministres com Fernando Grande-Marlaska, Félix Bolaños o Elma Saiz ja es van afanyar a puntualitzar en els dies següents que la proposta de llei parla tot just de crear una “finestreta única” per gestionar la immigració i no fa cap al·lusió a la llengua, a més que la normativa que s’aplica i que es continuarà aplicant és l’estatal. “El català no és un requisit obligatori ni per expulsar una persona, ni per permetre l’entrada ni per denegar un permís”, incidia a RTVE, ras i curt, la titular d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions. Junts, però, s’aferra al fet que l’article 12.5 de la llei registrada diu que el conjunt de les facultats delegades “s’exerciran en els termes consignats en el Capítol III del Títol I de la Llei orgànica 6/2006, de 19 de juliol, de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya”, un punt que fa referència als drets i deures en el coneixement i ús de les llengües a Catalunya. En aquest sentit, el mateix president espanyol Pedro Sánchez recordava al cap de pocs dies de l’acord que la Constitució consagra la idea de “cooficialitat”, i que en la llei d’estrangeria de l’any 2000 “lògicament es diu que es necessita també un coneixement de les llengües que es parlen en cadascun dels territoris”.

Però això realment és així? L’article 2ter.2 de la llei, en efecte, indica que les administracions públiques “especialment, han de procurar, mitjançant accions formatives, el coneixement i respecte dels valors constitucionals i estatutaris d’Espanya [...] i han de desenvolupar mesures específiques per afavorir la incorporació al sistema educatiu, garantint en tot cas l’escolarització en l’edat obligatòria, l’aprenentatge del conjunt de llengües oficials i l’accés a l’ocupació com a factors essencials d’integració”. Per fer-ho possible, l’article següent fixa la cooperació de l’Estat amb les comunitats, que avui tenen àmplies competències en polítiques d’acollida. “Ja hi ha una legislació que obliga els poders públics”, ressalta a El Punt Avui la líder de Junts al Congrés, Míriam Nogueras, que lamenta tanmateix que mai s’ha arribat a aplicar realment, si bé amb la delegació de competències això canviarà. “La diferència de tenir- la a no tenir-la és qui aplica la llei; fins ara és el govern espanyol i ara l’aplicarà el govern català”, destaca.

El Parlament, de fet, ja va aprovar al 2010 una llei d’acollida dels immigrants que consagrava el català com la llengua d’acollida a tots els municipis i creava un certificat d’integració basat, entre altres, en criteris com haver-ne cursat 135 hores de classe, una formació que havien d’impartir els ajuntaments. El certificat havia de servir per facilitar l’acreditació de l’arrelament a Catalunya, però no era obligatori. El reglament estatal que el 2011 desenvolupava la llei d’estrangeria sí que establia que per a la renovació d’autoritzacions de residència i de permisos de residència temporal “es valorarà l’esforç d’integració” per mitjà d’un informe positiu de la comunitat de residència, informe que ha de certificar la participació activa de l’interessat en un mínim d’accions formatives sobre valors constitucionals i estatutaris, així com l’aprenentatge de les llengües oficials. A Catalunya és la Generalitat l’encarregada d’emetre aquests informes, d’acord amb els ajuntaments, que recullen les sol·licituds i la documentació necessària. I per tal que no siguin desfavorables per motius de desconeixement lingüístic, s’ha fixat que és imprescindible que el nouvingut pugui mantenir una conversa en català i castellà, o, si no és possible, haver realitzat un curs com a mínim de 45 hores (nivell A2) de la llengua que no coneix, el català en la immensa majoria de casos, emès per una entitat oficial. “L’administració ens obliga a tenir un curs de 45 hores de classes de català per poder sol·licitar l’informe d’arrelament, imprescindible per regularitzar els papers i poder accedir a un permís de treball i residència, però alhora ens ho posa molt difícil per apuntar-nos als cursos”, denunciava fa uns mesos Aziz Faye, portaveu de Top Manta, per denunciar el problema paral·lel de la manca d’oferta de cursos de català. “A Catalunya ja s’han posat les eines per exigir el coneixement de la llengua, però no s’han utilitzat, hi ha un cert acomplexament... Ningú exigeix aquest curs, hi ha hagut una deixadesa general”, denuncia Nogueras, que insisteix que amb la delegació de competències es podrà fer “més força” per aplicar la norma, perquè fins ara no ha estat així. “Fem el tancament del cercle”, diu.

Això sí, el Consell de Ministres va aprovar al novembre un nou reglament d’estrangeria, que entrarà en vigor el 20 de maig, i que, entre altres novetats, passa de recollir quatre figures d’arrelament (social, laboral, familiar i per a la formació) a cinc (social, sociolaboral, socioformatiu, familiar i de segona oportunitat). “L’arrelament social passa a ser sociolaboral amb el nou reglament”, desxifra el diputat d’ERC Ruben Wagensberg, que alerta que amb això ja no caldrà acreditar els cursos de català com a element clau en els informes d’arrelament social, i n’hi pot haver prou presentant un contracte o una oferta de treball. “Obtenir papers continua depenent de l’Estat, Catalunya no podrà legislar sobre immigració, només gestionar”, avisa a més Wagensberg, que destaca, això sí, que la Generalitat té competències per fer moltes altres polítiques d’acollida. “Però no de regularització”, insisteix.

“El nou reglament ens permetrà ser molt més exigents en l’aplicació de la llei, i permetrà a Catalunya generar nova normativa”, contradiu en canvi Nogueras, que assegura que no decaurà l’exigència de català. “Ans al contrari, amb el reglament es reforça la idea que una comunitat ara pot i ha d’exigir el coneixement de la llengua”, ressalta, cosa que segons ella acabarà de quedar garantit per la llei de delegació de competències. La diputada, a més, subratlla que l’exigència ve reforçada per una sentència del Tribunal de Justícia de la UE del febrer del 2025, que impregnarà tota la normativa europea, i que en al·lusió a un cas als Països Baixos avala que s’exigeixi la llengua del territori on l’immigrant es vol establir. “La sentència ens ha anat molt bé”, reconeix la diputada. La clau, i així també ho certifica Europa, serà fer clau la llengua pròpia.