Política

"Els sindicats avui no defensen el treballador"

Entrevista a Francesc Sanuy, advocat i exconseller de la Generalitat

Dins del pen­sa­ment pro­gres­sista que impera a Cata­lu­nya, els sin­di­cats sem­blen into­ca­bles. Per a tot­hom? No: a Fran­cesc Sanuy no el con­venç com actuen.

Per què diu no als sin­di­cats?
Jo vaig ser un sin­di­ca­lista con­vençut a la clan­des­ti­ni­tat. Quan hi havia vagues, era dels que sor­tien a l'estran­ger a dema­nar diners per a la caixa de resistència. Però arriba el moment que fas com allò que deia el José Anto­nio: "Ama­mos a España por­que no nos gusta". Jo m'estimo els sin­di­cats, però tal com són ara no m'aca­ben d'agra­dar.

Què ha can­viat als sin­di­cats perquè ara no li agra­din?
Pri­mer, s'han buro­cra­tit­zat. I segon, en no man­te­nir l'afi­li­ació, han bus­cat fórmu­les de finançament que els con­di­ci­o­nen, reben sub­ven­ci­ons de l'Estat. Fins al punt que avui Zapa­tero es pot per­me­tre el luxe de dir: "A mí no me hacen una huelga gene­ral". Són uns sin­di­cats con­di­ci­o­nats, buro­cra­tit­zats, amb uns alli­be­rats que cobren d'uns fons que figura que eren per a la for­mació pro­fes­si­o­nal. El gir que han fet els sin­di­cats no és de 180 graus, sinó de 360 graus: torna el sin­di­cat ver­ti­cal del fran­quisme.

¿Els sin­di­cats actu­als defen­sen els tre­ba­lla­dors?
Jo diria que no. Ho diu una dada: en els dar­rers 12 anys, la par­ti­ci­pació dels sala­ris en la riquesa de l'Estat espa­nyol ha bai­xat del 55% al 46%. Espa­nya és l'únic país del món indus­tri­a­lit­zat, dels mem­bres de l'OCDE, on els sala­ris han per­dut ter­reny en relació amb les ren­des del capi­tal.

Què li sem­bla l'acti­tud dels sin­di­cats davant la immi­gració?
Mala­ment. Han permès que s'apli­qui la llei de ferro dels sala­ris, basada en l'exèrcit de reserva del capi­ta­lisme, que és la immi­gració. Està bé que vin­guin immi­grants per cui­dar avis, o immi­grants qua­li­fi­cats, o con­trac­tació en ori­gen. Però que vin­guin mili­ons de per­so­nes i l'únic que acon­se­guei­xin és que els sala­ris no sola­ment no pugin, sinó que bai­xin, és increïble. I, al damunt, els sin­di­cats els dona­ven suport amb pan­car­tes que diuen "Pape­les para todos". I això men­tre els immi­grants entren a l'altar de la cate­dral de Bar­ce­lona i s'hi pixen, lite­ral­ment. Un es pre­gunta: què bus­quen els sin­di­cats? ¿Uns afi­li­ats que entre els indígenes no tenen?

O sigui que els sin­di­cats afa­vo­rei­xen la immi­gració, i la immi­gració pres­si­ona els sala­ris a la baixa...
Esclar. En canvi, al Regne Unit els sin­di­cats defen­sen els llocs de tre­ball per als britànics. Jo no vull pro­tec­ci­o­nisme. Ara: el que s'ha de saber és que, si entren mili­ons de per­so­nes dis­po­sa­des a tre­ba­llar per la mei­tat de preu, a tu et tenen aga­fat pels collons, o pel cabas­set de les eines.

El pro­blema dels sin­di­cats és aquest?
N'hi ha un altre. Els dar­rers anys hi ha hagut un canvi al món: el preu de la mà d'obra ja no és el que era abans. Els cos­tos sala­ri­als de fer un cotxe a la Seat de Mar­to­rell és un 6% del total. La logística, o sigui, dur un cotxe a un lloc on el puguis ven­dre, és un 9%.

I quina reper­cussió té això, a Cata­lu­nya?
Molta. A Cata­lu­nya no ens han fet infra­es­truc­tu­res, i aquest és el gran pro­blema de les fàbri­ques. El que fa per­dre llocs de tre­ball és la manca d'ample de via euro­peu, d'auto­vies de franc o d'un aero­port com­pe­ti­tiu. És això, i no els sala­ris.

Però els sin­di­cats no hi donen importància. A la mani­fes­tació con­tra el caos de Renfe de l'1 de desem­bre, no hi eren...
El pro­blema és que els sin­di­cats callen, perquè gover­nen els seus. I aquest és un trist final, per a uns sin­di­cats. Els sin­di­cats no estan defen­sat els interes­sos dels seus afi­li­ats, sinó l'esta­bi­li­tat del govern de torn.

Hi ha vagues de mes­tres, per exem­ple, però no de mileu­ris­tes. Qui defensa els mileu­ris­tes?
Als mileu­ris­tes no els defensa ningú. Els nos­tres fills seran la pri­mera gene­ració al segle XX i el que por­tem del XXI que viu­ran pit­jor que els pares. Entre els mileu­ris­tes no hi ha afi­li­ats als sin­di­cats. Només els tenen als col·lec­tius pri­vi­le­gi­ats, sense perill de per­dre la feina. Per exem­ple, els sin­di­cats defen­sen els fun­ci­o­na­ris, que te'ls tro­bes a la cafe­te­ria, anant al mer­cat a fer la com­pra, en horari labo­ral... Els sin­di­cats es mobi­lit­zen per uns col·lec­tius, i per uns altres no.

Què en pensa dels sin­di­cats de l'ense­nya­ment que han fet vaga?
No n'estic gaire infor­mat, però, per ins­tint, aplau­di­ria el con­se­ller Mara­gall. Té raó quan diu que calen can­vis.

Denun­cien els sin­di­cats les injustícies?
No: hi ha massa silen­cis. Per exem­ple, ¿has sen­tit mai un sin­di­ca­lista de La Caixa dema­nar que els bene­fi­cis es des­ti­nin al que diuen els esta­tuts fun­da­ci­o­nals? ¿Has sen­tit mai que pro­tes­tin per les pre­ju­bi­la­ci­ons a la banca i les finan­ces, que les paguem entre tots? Un altre silenci és davant dels abu­sos tari­fa­ris de les com­pa­nyies d'elec­tri­ci­tat, d'aigua o de telèfon, que pugen massa. Els sin­di­cats estan assis­tint impas­si­bles a la des­trucció del poder adqui­si­tiu i del mínim benes­tar que s'havia asso­lit.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.