El malson de lURSS
Món
El Parc de la Victòria de Moscou és un complex construït als anys 90 per commemorar el triomf soviètic en la Segona Guerra Mundial. Passat el sant Jordi gegant que travessa amb l’espasa l’enemic, s’arriba a un altre monument que recorda una altra guerra, però no tan gloriosa com la campanya contra l’Alemanya nazi: la de l’Afganistan, l’última intervenció de la Unió Soviètica a l’estranger.
El monument als soldats que van combatre a l’Afganistan es converteix cada 15 de febrer en punt de trobada de veterans d’una guerra que va ser un gran fracàs i que va precipitar el final de l’URSS. El 27 de desembre del 1979 l’Exèrcit Roig va entrar a l’Afganistan després que les autoritats comunistes de Kabul, al poder des del 1978, demanessin ajuda a Moscou per combatre els opositors, mujahidins amb el suport dels Estats Units.
L’encarregat de les màquines llevaneu del Parc de la Victòria recorda bé l’inici de la guerra, perquè vivia al Tadjikistan i veia passar la maquinària militar. Van mobilitzar el seu pare per reforçar la frontera i aleshores “tothom considerava que la intervenció era inevitable, perquè o era Amèrica o érem nosaltres”, però “la retirada hauria d’haver tingut lloc molt abans; ens hauríem estalviat moltes morts inútils”.
Segons els arxius soviètics, els generals van desaconsellar la intervenció a l’Afganistan i el KGB (els serveis secrets) havia alertat de la creixent presència dels EUA a la zona, però el Kremlin va decidir envair el país de totes maneres i l’exèrcit es va trobar que no estava gens preparat per a una guerra de guerrilles en un país muntanyós.
Andrei Petrov, que va fer el servei militar a l’Afganistan entre el 1982 i el 1984, ha vingut expressament d’Ucraïna per commemorar el vintè aniversari de la retirada. A la tarda els veterans tenen una recepció al Kremlin. L’Andrei explica orgullós que ells no van “perdre la guerra, perquè no l’havia declarada ningú” i perquè la missió era una altra: “Ajudar el poble afganès”. Aquest ucraïnès recorda que gairebé no tenien tècnica militar i que va passar molta gana, però destaca l’hospitalitat dels afganesos i recorda el que els deien: “Quedeu-vos, doneu-nos un tanc, perquè arribaran els americans i serà la nostra fi”.
Al costat del primer tanc que va entrar a l’Afganistan, l’Andrei i una colla d’excombatents recorden les batalles amb gotets de vodka. Beuen a la memòria dels companys morts en aquella guerra, uns 15.000 segons dades oficials russes.
L’Anatoli també va fer el servei militar a l’Afganistan i porta un plec de fotografies de la guerra, gràcies a les quals ha trobat un antic company de batalló. “Llavors no pensàvem res: tocava fer la mili, ens mobilitzaven, i a l’Afganistan a complir el deure de soldat! No ens plantejàvem si tenia sentit o no”. L’amic retrobat de l’Anatoli ara veu clarament “que va ser inútil el sacrifici de tants joves”.
Nou anys després de l’inici de la invasió, i després de la mort de prop d’un milió d’afganesos (aquestes dades continuen sent molt confuses), Borís Gromov, comandant de l’exèrcit 40 desplaçat a l’Afganistan, va dirigir la retirada. El 15 de febrer del 1989 Gromov va ser l’últim militar soviètic que va travessar la frontera entre l’Afganistan i l’aleshores República soviètica d’Uzbekistan.
“La intervenció va ser un error”
Gromov admet ara que la intervenció va ser un “error” i “una lliçó sense preu”. En destaca, però, el caràcter “humanitari”: “El nostre exèrcit no va ser mai l’ocupant, no vam lluitar contra el poble afganès; vam liquidar grups terroristes i tones de drogues i vam construir ponts i carreteres”. Gromov, que ara és governador de la regió de Moscou, considera que l’actual operació liderada pels Estats Units contra els rebels talibans afganesos “no té cap futur”. “Ha arribat l’hora que la comunitat internacional deixi en pau militarment l’Afganistan”. Per Gromov, l’afganès és un poble impossible de sotmetre per la força. “Amb ells val més posar-s’hi d’acord”.