Dels lots de Nadal a la bossa de mà

L'última escena d'Indiana Jones i la última croada acaba amb uns operaris que dipositen una caixa amb l'Arca de l'Aliança en un magatzem situat en un hangar indeterminat. Al Palau de la Generalitat hi ha un magatzem semblant, menys conegut que el Saló Sant Jordi. És on, històricament, es dipositen els regals que arriben per al president de la Generalitat.

El protocol mana que quan arriba una litografia, un quadre o qualsevol objecte material enviat per un particular, una empresa o una entitat, s'inventariï i quedi dipositat en aquest magatzem. Només en el cas que el present es pugui fer malbé -no és qüestió que una de les famoses caixes d'anxoves del president de Cantàbria, Miguel Ángel Revilla, caduquin-, algú s'ho emporta a casa. Això, o si es tracta d'un regal molt personal, com va ser el cas de la pilota de bàsquet signada pel campió de la NBA Pau Gasol, que José Montilla va regalar a un dels seus fills trigèmins. La samarreta dels Lakers ha anat a parar al Museu de l'Esport.

Tot i que l'article 426 del Codi Penal, referit al suborn, diu que l'autoritat o funcionari públic que admetés obsequis o regals que li fossin oferts en consideració a la seva funció o per a la consecució d'un acte no prohibit legalment, incorrerà en la pena de multa de tres a sis mesos, els magistrats del TSJPV, han deixat clar que "no es pot, en l'àmbit del dret penal, estimar que pugui existir un automatisme genèric per considerar que quan una autoritat o funcionari públic admet un regal, amb independència d'altres possibles valoracions de tipus ètic, ho faci pràcticament, de manera gairebé inevitable, en consideració a la seva funció, pel simple fet de constatar-se que reuneix la qualitat d'autoritat o funcionari públic". O sigui, que rebre un regal d'una empresa que treballa per l'administració no és un suborn si no es demostra tracte de favor.

De fet, tota empresa inclou com a comunicació corporativa els regals de Nadal, i se'n beneficien tant polítics i empleats públics com els periodistes. Però, on acaba la bona educació i on comença el suborn? Pel conseller valencià Rafel Blasco, prohibir els regals als polítics "seria com suprimir els Reis d'Orient de la nostra cultura". Ho deia perquè Rita Barberá, alcaldessa de València, no ha deixat pas en un magatzem la bossa de mà Louis Vuitton que li va regalar un dels caps de la trama Gürtel, El Bigotes.

Presidència de la Generalitat vol evitar que calgui fer la pregunta amb el magatzem de l'Arca de l'Aliança. Però, i la resta d'alts càrrecs i empleats del conjunt de les administracions? Això és més incontrolable, encara que s'ha avançat en algunes de les recomanacions que un grup de treball va presentar el 27 de juliol de 2005 en l'informe encarregat per Pasqual Maragall Bon govern i transparència administrativa. L'informe, liderat per Anton Cañellas, demanava un codi ètic o manual de conducta per a alts càrrecs i empleats, que encara no existeix. Però la denúncia feta pel mateix Maragall sobre les suposades comissions a canvi de l'adjudicació d'obra pública, van derivar en dos instruments que, a priori, han d'evitar aquestes pràctiques, hi hagi o no hi hagi paneres pel mig: l'Oficina Antifrau i una nova llei de contractació d'obra pública.

Interès compartit
Sovint interessos empresarials i política exterior van de la mà sense que ni es plantegi l'existència d'obsequis explícits, com ho demostren els recents viatges que el ministre d'Exteriors, Miguel Ángel Moratinos, ha realitzat a Guinea Equatorial i a Veneçuela amb l'avió del seu ministeri ple d'empresaris de les principals firmes espanyoles. Si en el cas del règim de Teodoro Obiang, Moratinos va arribar a esbroncar en públic durant el viatge la periodista de TVE pel to d'unes cròniques que no van ser del gust empresarial, a Veneçuela l'interès d'Estat i empresarial han anat de bracet. Ho demostren l'acord entre Iberdrola i Elecnor per a la construcció d'una planta de cicle combinat a l'Estat de Sucre per valor de 1.800 milions d'euros o el de Factorías Vulcano per construir cinc vaixells científics per import de 700 milions.

Viatges amb empresaris que fan totes les administracions, inclosa la catalana, perquè la política obri portes a la iniciativa privada. I tot això en la mateixa legislatura en què el Congrés ha aprovat que 320 diputats puguin compatibilitzar l'exercici del seu escó amb activitats privades. Una desena de diputats es van sentir incòmodes i van abandonar l'hemicicle. Gaspar Llamazares (IU) es va atrevir a dir en veu alta el que altres només deien en privat: algunes de les compatibilitats que el Congrés havia validat eren legals però èticament censurables. Entre elles, la del popular Ángel Acebes com a conseller del holding Cibeles de Caja Madrid quan l'article 159 de la llei electoral estipula que l'acta de diputat és incompatible amb la "prestació de serveis en entitats de crèdit o asseguradores".

La Generalitat va endurir també en etapa Maragall el règim d'incompatibilitats, tot i que va decaure la llei sobre les pensions dels alts càrrecs i els diputats han de declarar els seus béns.