“No entenc els acostaments de Camacho a Montilla”

Mont­ser­rat Nebrera acaba d’aban­do­nar el PP i el seu escó de dipu­tada al Par­la­ment català, coin­ci­dint amb la publi­cació del lli­bre En legítima defensa. En aquesta entre­vista explica el perquè de la decisió, i quin futur pre­para.

Es pene­deix del dia que va entrar en política?
No. De cap manera. Era impres­cin­di­ble. Ha estat una experiència apas­si­o­nant.

Ales­ho­res què li ha pas­sat?
Que jo no era una pro­fes­si­o­nal de la política. Hi vaig entrar per raons que tenen poc a veure amb el joc tra­di­ci­o­nal de la política. La meva intenció, pot­ser ide­a­lista, era con­tri­buir a can­viar una miqueta el món. I ara tinc la sen­sació que aquest repte és més aviat com­pli­cat.

I què pensa fer a par­tir d’ara? Crearà un nou par­tit?
Ara mateix m’agra­da­ria que fos pos­si­ble difon­dre el mis­satge que hi ha en el meu lli­bre, i veure quina és la reflexió que sus­cita entre els que el lle­gei­xin. No tant en la part crítica com en la pro­po­si­tiva. I basant-me en això, deci­diré.

Què deci­dirà?
Els ges­tos per­so­nals són difícils i al mateix temps fàcils, perquè depe­nen tan sols de mi. Però cal­dria moure una majo­ria social sufi­ci­ent per fer el que m’havia pro­po­sat en política. És un requi­sit impres­cin­di­ble per poder fer alguna cosa. Si és així, pot­ser faré el pas. I, si no, con­ti­nuaré a la uni­ver­si­tat, on em trobo fantàsti­ca­ment bé.

Se sent desen­ga­nyada del seu pas pel Par­tit Popu­lar?
De les per­so­nes que a hores d’ara tenen la capa­ci­tat de deter­mi­nar els des­tins del par­tit, me’n sento molt desen­ga­nyada. Però de les per­so­nes que for­men part del PP seria sim­plista dir-ho. Hi ha gent de tota mena, com a tot arreu. I mol­tes de les idees del PP no tan sols seguei­xen sent les meves, sinó que són molt bones per a aquest moment de la política a Europa. Ara bé, algu­nes per­so­nes poden mal­ba­ra­tar bones idees.

Què li han fet els de la direcció?
For­men part –no només en aquest par­tit– del que jo en dic la pit­jor dimensió de la política: la política com a pro­fessió, pen­sada per man­te­nir l’statu quo, el modus vivendi, sense pen­sar ni un moment en el que sig­ni­fica la política per al món que els envolta.

Però quan vostè aban­dona el PP, cap de les per­so­nes que li van donar suport en el congrés de l’estiu pas­sat fa el pas amb vostè...
És massa d’hora per par­lar d’això. El que jo volia era remar­car que feia el pas en soli­tari. Sola vaig assis­tir a la roda de premsa de la renúncia, sola em vaig adreçar als mit­jans de comu­ni­cació, i sola me’n vaig. Aquesta era una decisió per­so­nal. Era una decisió indi­vi­dual. Jo crec molt en l’indi­vi­du­a­lisme. Totes les revo­lu­ci­ons es fan des de les per­so­nes. Per tant, el pri­mer exem­ple l’havia de donar jo mateixa. Ho volia esce­ni­fi­car sola.
Al seu lli­bre explica que Aznar con­si­dera malalts els cata­lans perquè no acu­llen bé el PP, però ell ho nega.

Què li diu des d’aquí a l’expre­si­dent del PP?
Molt pro­ba­ble­ment amb l’expressió malalts puc enten­dre la pers­pec­tiva des d’on feia Aznar la reflexió. Fins i tot puc com­par­tir que hi ha un cert mirar-se massa el melic que tin­dria alguna cosa de malaltís. Però dis­cre­pem abso­lu­ta­ment en l’espe­rança de futur de resol­dre-ho, i en l’afany de fer-ho. Jo no em ren­deixo i em fa la sen­sació que ell, en això, sí que ho ha fet.

Alícia Sánchez-Camacho ha assa­jat un acos­ta­ment a José Mon­ti­lla, que s’ha traduït en pac­tes PSC-PP en el cas del cas­tell de Montjuïc i el Tri­bu­nal de Garan­ties Esta­tutàries. Ho havia con­sul­tat al par­tit?
No en tenia ni idea. Estic estu­pe­facta. No sé quin és el cri­teri de les deci­si­ons. Ni l’entenc. Ni quan jo estava dins del PP ni ara des de fora seria capaç de saber quina és exac­ta­ment la pre­tensió. Crec que més aviat hi ha con­fusió i temp­teig, en les deci­si­ons. Molta imme­di­a­tesa i tot ple­gat poc medi­tat. Genera con­fusió en la militància i entre els votants. Si jo, que era dins del par­tit, no sé exac­ta­ment on van, el que estan a fora encara ho veuen menys.

Vostè va sopar amb Josep Anglada, de la polèmica Pla­ta­forma per Cata­lu­nya. ¿Van par­lar de la pos­si­bi­li­tat que s’incor­porés a aquesta can­di­da­tura?
Ell va mos­trar que li sem­bla­ria bé. Però per a mi, i també en altres per­so­nes que he con­sul­tat, l’impor­tant era com­pro­var la pre­tensió d’entrar al Par­la­ment. I m’ha fet la sen­sació en gene­ral que el que volen és incor­po­rar altres sec­tors de la població a l’hora de votar. No s’ha de menys­prear el pes que aquesta mena de fenòmens, inclòs el de la immi­gració, poden tenir en el futur. Però qui pensi que el meu focus d’atenció és la immi­gració no m’ha entès.