“No entenc els acostaments de Camacho a Montilla”

Montserrat Nebrera acaba d’abandonar el PP i el seu escó de diputada al Parlament català, coincidint amb la publicació del llibre En legítima defensa. En aquesta entrevista explica el perquè de la decisió, i quin futur prepara.

Es penedeix del dia que va entrar en política?
No. De cap manera. Era imprescindible. Ha estat una experiència apassionant.

Aleshores què li ha passat?
Que jo no era una professional de la política. Hi vaig entrar per raons que tenen poc a veure amb el joc tradicional de la política. La meva intenció, potser idealista, era contribuir a canviar una miqueta el món. I ara tinc la sensació que aquest repte és més aviat complicat.

I què pensa fer a partir d’ara? Crearà un nou partit?
Ara mateix m’agradaria que fos possible difondre el missatge que hi ha en el meu llibre, i veure quina és la reflexió que suscita entre els que el llegeixin. No tant en la part crítica com en la propositiva. I basant-me en això, decidiré.

Què decidirà?
Els gestos personals són difícils i al mateix temps fàcils, perquè depenen tan sols de mi. Però caldria moure una majoria social suficient per fer el que m’havia proposat en política. És un requisit imprescindible per poder fer alguna cosa. Si és així, potser faré el pas. I, si no, continuaré a la universitat, on em trobo fantàsticament bé.

Se sent desenganyada del seu pas pel Partit Popular?
De les persones que a hores d’ara tenen la capacitat de determinar els destins del partit, me’n sento molt desenganyada. Però de les persones que formen part del PP seria simplista dir-ho. Hi ha gent de tota mena, com a tot arreu. I moltes de les idees del PP no tan sols segueixen sent les meves, sinó que són molt bones per a aquest moment de la política a Europa. Ara bé, algunes persones poden malbaratar bones idees.

Què li han fet els de la direcció?
Formen part –no només en aquest partit– del que jo en dic la pitjor dimensió de la política: la política com a professió, pensada per mantenir l’statu quo, el modus vivendi, sense pensar ni un moment en el que significa la política per al món que els envolta.

Però quan vostè abandona el PP, cap de les persones que li van donar suport en el congrés de l’estiu passat fa el pas amb vostè...
És massa d’hora per parlar d’això. El que jo volia era remarcar que feia el pas en solitari. Sola vaig assistir a la roda de premsa de la renúncia, sola em vaig adreçar als mitjans de comunicació, i sola me’n vaig. Aquesta era una decisió personal. Era una decisió individual. Jo crec molt en l’individualisme. Totes les revolucions es fan des de les persones. Per tant, el primer exemple l’havia de donar jo mateixa. Ho volia escenificar sola.
Al seu llibre explica que Aznar considera malalts els catalans perquè no acullen bé el PP, però ell ho nega.

Què li diu des d’aquí a l’expresident del PP?
Molt probablement amb l’expressió malalts puc entendre la perspectiva des d’on feia Aznar la reflexió. Fins i tot puc compartir que hi ha un cert mirar-se massa el melic que tindria alguna cosa de malaltís. Però discrepem absolutament en l’esperança de futur de resoldre-ho, i en l’afany de fer-ho. Jo no em rendeixo i em fa la sensació que ell, en això, sí que ho ha fet.

Alícia Sánchez-Camacho ha assajat un acostament a José Montilla, que s’ha traduït en pactes PSC-PP en el cas del castell de Montjuïc i el Tribunal de Garanties Estatutàries. Ho havia consultat al partit?
No en tenia ni idea. Estic estupefacta. No sé quin és el criteri de les decisions. Ni l’entenc. Ni quan jo estava dins del PP ni ara des de fora seria capaç de saber quina és exactament la pretensió. Crec que més aviat hi ha confusió i tempteig, en les decisions. Molta immediatesa i tot plegat poc meditat. Genera confusió en la militància i entre els votants. Si jo, que era dins del partit, no sé exactament on van, el que estan a fora encara ho veuen menys.

Vostè va sopar amb Josep Anglada, de la polèmica Plataforma per Catalunya. ¿Van parlar de la possibilitat que s’incorporés a aquesta candidatura?
Ell va mostrar que li semblaria bé. Però per a mi, i també en altres persones que he consultat, l’important era comprovar la pretensió d’entrar al Parlament. I m’ha fet la sensació en general que el que volen és incorporar altres sectors de la població a l’hora de votar. No s’ha de menysprear el pes que aquesta mena de fenòmens, inclòs el de la immigració, poden tenir en el futur. Però qui pensi que el meu focus d’atenció és la immigració no m’ha entès.