Segon tripartit, segona part
Política
Si hi ha una cosa que José Montilla no suporta són les filtracions de les reunions del govern. Després de recordar de manera repetida i infructuosa als consellers l’obligació de mantenir la reserva i fart de veure als mitjans revelacions d’inexactitud variable i partidisme clamorós, diuen que va sorprendre un dimarts el seu gabinet avisant davant l’immens quadre de Tàpies que evoca les quatre grans cròniques que si enxampava un conseller filtrant les converses que hi ha entre aquelles parets el destituiria.
Però el govern no és un pati d’escola ni el president la senyoreta Rottenmeier. Per això, Montilla ha conclòs que la millor manera d’evitar les famoses filtracions i l’aterridora imatge de divisió que amenaça el tripartit és deixar els debats polèmics fora de la sala Tarradellas.
En aquests dos anys s’ha armat al departament de Presidència un aparell potent i efectiu que té essencialment dues funcions: la projecció de la imatge del president –el disseny i estratègia de les seves intervencions, però també la preparació de temes, sobre els quals es generen tones d’informes que Montilla digereix amb disciplina prussiana– i la solució de problemes. Qualsevol problema.
Al capdavant d’aquest aparell hi ha Isaías Táboas, el secretari general de Presidència. Ell és qui lliga les maioneses de qualsevol tema que bulli a l’executiu abans que el president entri a donar-hi l’empenta definitiva, és qui es va plantar al Parlament en el passat debat de política general per picar una a una les resolucions i evitar que es trenqués l’entesa del tripartit, i qui, si cal, s’encarrega de negociar amb el conseller de torn.
Táboas és discret com el seu cap. Però és la peça clau de l’engranatge. Encara més des que el director de comunicació Antonio Bolaño va marxar del palau. Quan Bolaño va abandonar el govern, les regles del joc entre Montilla i els periodistes ja havien quedat clares. Ara, aquest ressort de l’aparell funciona per inèrcia. Faltarà veure com respon als reptes que té l’executiu per als pròxims mesos. Aquesta estructura i el perfil de Montilla –radicalment diferent de la de Maragall i sense cap inconvenient a fer picades d’ullet a l’estil de Pujol– han aconseguit frenar les continuades polèmiques públiques que van fuetejar implacables el primer tripartit.
El que no ha millorat és la relació del president amb Zapatero. “Freda”, és, segons reconeixen amb resignació els col·laboradors de Montilla. Si bé l’evidència del mal rotllo li ha servit a Montilla per projectar una imatge de distanciament i fer calar el missatge que la seva prioritat són els interessos de Catalunya i no els del partit, el pols amb el líder del PSOE es complica per moments. No falta qui assenyala que, a Zapatero, Montilla ja li desperta els mateixos instints que li despertava Maragall.
La fredor amb la Moncloa pot acabar congelant alguns dels principals objectius pendents i posar en perill el tripartit. El cas més evident és el nou finançament, en relació al qual el govern espanyol no demostra un particular interès. La sentència del TC sobre l’Estatut serà l’altre gran repte.
Al Palau de la Generalitat no es vol entrar a especular sobre l’evolució d’aquests temes. No obstant, des de fa unes setmanes han tornat a aparèixer les insinuacions sobre la sociovergència: el PSC li fa la gara-gara a Unió per burxar CDC, però Montilla també ha propiciat trobades amb Artur Mas malgrat el nul feeling que hi ha entre ells. ERC intenta recuperar per enèsima vegada l’equidistància amb evidents senyals cap a les files nacionalistes més sobiranistes, mentre que ICV –aquest cop molt més atrotinada que en l’anterior legislatura– pretén marcar perfil tensant l’enfrontament amb Esquerra. Tothom és conscient que, un cop el tripartit traspassi l’equador de la legislatura, afrontarà un escenari i uns objectius radicalment diferents. I, de moment, incerts.
