Sis ministres juren el càrrec...

Elena Sal­gado
Vice­pre­si­denta segona i Eco­no­mia
Al ritme de la pri­mera minis­tra d’Eco­no­mia
Afi­ci­o­nat a enver­nis­sar els seus cops d’efecte de tona­li­tats històriques, a les fites de fer el pri­mer govern pari­tari i de nome­nar la minis­tra més jove de la democràcia José Luis Rodríguez Zapa­tero hi suma ara la decisió de dei­xar els comp­tes públics per pri­mer cop en mans d’una minis­tra. Amor­tit­zat Pedro Solbe s, Zapa­tero con­fia en l’efi­ci­ent i dis­creta Elena Sal­gado (Ourense, 1949) per impri­mir el nou “ritme” que ell vol con­tra una crisi més severa del que es pre­veia en la qual l’exvi­ce­pre­si­dent ja no veia més marge fis­cal per actuar. Prové del minis­teri d’Admi­nis­tra­ci­ons Públi­ques, però ja sap què és bre­gar amb la crisi. Abans del seu nome­na­ment, Zapa­tero ja li va con­fiar la gestió de l’eina que havia de fre­nar l’hemorràgia de llocs de tre­ball: el fons local de 8.000 mili­ons perquè els ajun­ta­ments exe­cu­tin obres imme­di­a­ta­ment. En tres mesos, però, el seu balanç és tímid i dels 200.000 llocs de tre­ball pre­vis­tos només n’ha creat 62.900, 8.850 dels quals a Cata­lu­nya. De Sol­bes, però, n’hereta ara una pesadíssima car­tera que inclou des de dos­si­ers del G-20 fins al finançament autonòmic, pas­sant per un diàleg social inert entre la patro­nal i els sin­di­cats i un mapa finan­cer en què el Banc d’Espa­nya ha inter­vin­gut la pri­mera enti­tat: Caja Cas­ti­lla-La Mancha. De tots els fei­xucs dos­si­ers que l’acom­pa­nya­ran, l’únic que coneix deta­lla­da­ment és el del finançament, perquè com a minis­tra d’Admi­nis­tra­ci­ons Públi­ques era vice­pre­si­denta del Con­sell de Política Fis­cal i Finan­cera, que aplega totes les comu­ni­tats. Davant el repte de pas­sar a net els deu­res que Sol­bes tenia esbos­sats o pen­dents, Sal­gado exhi­beix al currículum la direcció gene­ral de cos­tos del per­so­nal i pen­si­ons públi­ques del minis­teri d’Eco­no­mia (1985-91) i l’experiència en empre­ses pri­va­des de tele­co­mu­ni­ca­ci­ons però també el coratge que va lluir com a minis­tra de Sani­tat i Con­sum (2004-2007) en la cro­ada con­tra el tabac.

Manuel Cha­ves
Vice­pre­si­dent ter­cer i Coop. Ter­ri­to­rial
L’andalús que mou els fils del PSOE
Manuel Cha­ves (Ceuta, 1945) és el petricó de les essències del PSOE. La nova for­nada de diri­gents que van pujar al poder amb José Luis Rodríguez Zapa­tero no pre­nen cap gran decisió si Cha­ves hi mou fils en con­tra. Quan Felipe González es va enre­ti­rar i va pas­sar a la cate­go­ria de gerro xinès, tal com ell mateix es des­criu, es va ence­tar el gran moment de Cha­ves. Té les reg­nes de la prin­ci­pal pota històrica del PSOE –l’anda­lusa–, sense la qual aquest par­tit entra­ria en decadència a Espa­nya. L’altre pun­tal del PSOE ha estat sem­pre el soci­a­lisme basc, des de l’època d’Inda­le­cio Pri­eto. De la com­bi­nació de les dues visi­ons en surt l’ànima jaco­bina del soci­a­lisme espa­nyol. S’apas­si­ona per cons­truir una Espa­nya homogènia alhora que moderna.

Cha­ves és la quinta essència d’aquesta manera d’enten­dre l’Estat, allu­nyada de l’Espa­nya plu­ral amb la qual Zapa­tero un dia va flir­te­jar. El nou vice­pre­si­dent ha can­viat el nom d’Admi­nis­tra­ci­ons Públi­ques pel de Coo­pe­ració Ter­ri­to­rial, com si fos minis­tre de la cen­tra­lista França. Vaig entre­vis­tar fa anys Cha­ves al magnífic Palau de San Telmo de Sevi­lla, la seu de la pode­rosa Junta d’Anda­lu­sia. No es va mos­trar gens interes­sat per la qüestió cata­lana, sinó per les deman­des anda­lu­ses sobre finançament i per la cohesió fun­ci­o­nal de l’Estat. Però no feia titu­lars amb l’his­tri­o­nisme d’Alfonso Guerra, ni amb la pro­vo­cació de l’extre­meny Juan Car­los Rodríguez Ibarra, sinó amb una paraula tan eixuta com edu­cada. 

Cha­ves, que és doc­tor en dret, va conèixer Felipe González als anys 60, i entre el 1986 i el 1990 va ser el seu minis­tre de Tre­ball i Segu­re­tat Social. No hi pin­tava gaire ales­ho­res. Quan va començar a gua­nyar pes polític va ser en arri­bar aquell any a la pre­sidència d’Anda­lu­sia. El 2000 va pas­sar a pre­si­dir el PSOE. 

Zapa­tero li con­sul­tava què havia de fer amb el finançament. I ara hi posarà el llistó polític des de la vice­pre­sidència.

Ángel Gabi­londo
Edu­cació
El fins ara pre­si­dent de la Con­ferència de Rec­tors de les Uni­ver­si­tats Espa­nyo­les (CRUE) i rec­tor de la Uni­ver­si­tat Autònoma de Madrid, Ángel Gabi­londo (Sant Sebastià, 1949) assu­meix la car­tera amb els rep­tes de reduir l’aban­do­na­ment esco­lar pre­ma­tur –un 30% per sobre de la mit­jana euro­pea–, desen­vo­lu­par la LOE, pro­moure la for­mació pro­fes­si­o­nal i con­cloure les ava­lu­a­ci­ons de diagnòstic del sis­tema edu­ca­tiu, que van començar aquesta pri­ma­vera. La seva com­pa­tri­ota Cris­tina Gar­men­dia, titu­lar de Ciència i Inno­vació, li cedeix l’àrea d’uni­ver­si­tats, on haurà de cul­mi­nar el procés d’adap­tació al polèmic pla de Bolo­nya.

Ánge­les González- Sinde
Cul­tura
El nome­na­ment de la fins ara pre­si­denta de l’Acadèmia Espa­nyola de Cinema (Madrid, 1965) va ser ahir el més polèmic més enllà de la política. És una reco­ne­guda llui­ta­dora con­tra les descàrre­gues il·legals d’inter­net i s’ha mos­trat del tot par­tidària del cànon digi­tal. Guio­nista de tele­visió i direc­tora de films com Una pala­bra tuya (2008) , gua­nya­dora de dos pre­mis Goya, està allu­nyada de la idea plu­ri­na­ci­o­nal de l’Estat. El juliol de l’any pas­sat, la nova minis­tra va fer unes polèmiques decla­ra­ci­ons en un diari quan se li va pre­gun­tar si el cas­tellà està mar­gi­nat en algu­nes auto­no­mies. “Em temo que sí, encara que pugui sonar política­ment incor­recte. Hi ha auto­no­mies on els nens saben desen­vo­lu­par-se només en la seva llen­gua materna”, asse­gu­rava.

Tri­ni­dad Jiménez
Sani­tat i Polítiques Soci­als
Tri­ni­dad Jiménez (Màlaga, 1962), res­pon­sa­ble de rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals del PSOE, és des de l’època de Felipe González una de les dones amb pes polític entre els soci­a­lis­tes. No té experiència en Sani­tat, però sí en polítiques soci­als vin­cu­la­des a la coo­pe­ració inter­na­ci­o­nal. Ha desen­vo­lu­pat tota mena de càrrecs en l’àrea inter­na­ci­o­nal del PSOE, i va asses­so­rar en aquesta matèria González quan era pre­si­dent. Una de les màximes impul­so­res de Zapa­tero com a líder del PSOE, va ser can­di­data soci­a­lista a l’Ajun­ta­ment de Madrid l’any 2003, i va ser der­ro­tada pel popu­lar Alberto Ruiz-Gallardón. Tres anys després Zapa­tero la va desig­nar secretària d’Estat per a Ibe­roamèrica.

José Blanco
Foment
El Pepiño de totes les tra­ves­ses
Els seus detrac­tors l’ano­me­nen amb el dimi­nu­tiu de Pepiño, per inten­tar enfa­sit­zar l’escàs pes polític que se li ha vol­gut atri­buir des que el 2000 va irrom­pre com a número dos del PSOE de la mà del nou secre­tari gene­ral, José Luis Rodríguez Zapa­tero. Des de lla­vors José Blanco López (Lugo, 1962) ha anat gua­nyat força dins la direcció, gràcies a la des­tresa amb què ha reor­ga­nit­zat les fede­ra­ci­ons ajun­dant a escom­brar els seus barons, a més de per la recu­pe­ració del PSOE a les elec­ci­ons autonòmiques i muni­ci­pals del 2003 i a les gene­rals del 2004 i del 2008. Va ser arran d’aquesta última cita a les urnes que es va començar a espe­cu­lar que Blanco entra­ria al govern. La cre­ació de la vice­se­cre­ta­ria gene­ral del PSOE al congrés del 2008 ja donava idea que Blanco tenia altres aspi­ra­ci­ons fora del par­tit. I de fet, ell mateix no ama­gava que ambi­ci­o­nava ser minis­tre, i fins i tot pun­tu­a­lit­zava que ho seria de Foment. Aquest cop, a diferència de les enques­tes vic­to­ri­o­ses que asse­gu­rava tenir per a les elec­ci­ons galle­gues, no s’ha equi­vo­cat. A les reu­ni­ons del car­rer Fer­raz, Blanco mai no ha dei­xat d’asseure’s al cos­tat de Zapa­tero i Cha­ves, els tres tenors del soci­a­lisme, i ara ho farà també a la Mon­cloa.