“Xirinacs es va procurar una bona mort, feta a la seva mida”

Un any llarg després de la seva mort, Lluís M. Xirinacs serà homenatjat al Palau de la Música el 13 d’octubre. Què vol ser aquest acte?
Sorgeix d’una proposta feta des del poble en la qual la Fundació Xirinacs col·labora plenament, tot i que la iniciativa no ha estat nostra sinó de diferents persones, encapçalades per Àlex Fenoll i Joel Joan, que hi han anat engrescant gent i col·lectius. Volem que es puguin retrobar amb Xirinacs persones que el van estimar, igual que va passar al seu comiat multitudinari a Santa Maria del Mar. És bo que es parli cada cop més de la seva vida, de la seva obra, del seu llegat.

Com percep que el recorda la ciutadania?
Des de la seva mort fins avui, arreu del país s’han fet molts actes moguts per gent anònima i aquest serà un homenatge popular més. El problema és incloure tothom qui voldria intervenir en un acte de 90 minuts. El Palau quedarà petit, perquè en tres dies quasi es van exhaurir les entrades. Xirinacs no és fàcil d’entendre i és incòmode per a alguns, però és una figura coherent i compromesa, estimada pels catalans. Xirinacs va ser especialment incòmode per als polítics. Preveieu que n’hi assisteixin? A l’acte no hi ha fila zero i no s’hi ha convidat ni els partits ni els polítics. És organitzat pel poble i per al poble, però lògicament n’hi haurà.

A què es dedicarà la nova Fundació Xirinacs?
La fundació va néixer fa 22 anys i ara inicia una tercera etapa. Va néixer com a Tercera Via, impulsada pel mateix Xirinacs, i després es va convertir en Randa, en ajuntar-nos amb l’Escola d’Estudis Polítics Randa. Ara que no hi és, és l’hora que porti el seu nom i el doni a conèixer íntegrament. Continuarem la investigació i formació en tot el referent al seu model filosòfic basat en la globalística i activarem nous camins de no-violència. Hem creat un patronat de 30 membres, d’una gran diversitat, perquè representi un home que sempre va estar amb el poble i el seu poble, fent costat al més febles.

Com sintetitzaria la seva filosofia globalística?
És una proposta que fa un mapa de l’univers establint diverses categories, relacionant-les entre si. Igual com havia fet Ramon Llull amb la seva Ars magna 700 anys enrere, Xirinacs es basa en un esquema geomètric que tracta la complexitat del món, resumint-lo en dos models: el menor i el major. Res està exclòs en aquest sistema, on hi ha representat tant l’univers material com el mental i que té una dimensió científica, filosòfica, cultural i social. S’adreça tant a les persones com a les comunitats, nacions i el món sencer. Té aspectes molt útils per aplicar en qualsevol àmbit de la societat, en una participació de baix cap a dalt i no al revés.

Xirinacs elabora aquest corpus teòric en una trajectòria polifacètica: capellà, activista de la no-violència, polític, filòsof... Són facetes excloents?
És una personalitat polièdrica que es pot analitzar des de cadascuna d’aquestes facetes, però es complementen i les va anar incorporant. El model menor el va estar estudiant del 1950 al 1980, i el major, dels 80 fins a la fi dels seus dies.

En algun moment sembla que mig s’aparti del món. Es va sentir incomprès?
La seva acció pública dura set anys, del 1973 al 1980, quan fa les vagues davant la Model i és senador, en la urgència per democratitzar el país. Un cop els partits prenen el poder i desmantellen l’Assemblea de Catalunya, les seves accions no tenen caràcter públic i molts li neguen el pa i la sal i l’ignoren. Escriu La traïció dels líders i després és cert que s’ aparta a reflexionar. En una biografia hem dividit la seva vida en 4 fases: els primers 40 anys són de creixement i formació, i inclouen quan es fa capellà; la segona –del 1973 al 1980– és la més pública i política; la tercera –del 1980 al 1999– és d’estudi silenciós i fructífer; i l’última, del 2000 als últims dies, va de la plantada a la plaça Sant Jaume a la seva ofrena final.

Com interpreta la seva mort?
És un acte de generositat, que és com l’eutanàsia d’un creient extraordinàriament valent. És clar que Xirinacs es va procurar i va viure una bona mort, feta a la seva mida, ja que feia anys que l’havia previst així. Es va anar preparant per a aquest moment de transcendència. Es deixa morir i en fa ofrena al seu poble, com el seu Acte de sobirania deixa clar. El vam veure molt feliç l’última època de la seva vida.

Escriu que es deixa morir perquè la seva nació tingui un esclau menys...
És el testimoni heroic d’un català universal no-violent. Però si no hi hagués un poble al darrere, l’acte no tindria sentit i menys al lloc que va escollir, com explica al Dietari final –en llibre, que recomano–, que havia començat a escriure 3 anys abans, quan ja havia triat el dia per deixar-se morir: el 6 d’agost, en fer 75 anys, en la festa de la Transfiguració que fa l’Esgésia, lliura l’esperit al gran esperit.

Una opció ben difícil d’entendre, no?
Les coses importants sempre necessiten una maduració i Xirinacs amb el temps anirà agafant volada perquè se l’anirà coneixent en profunditat. Cada cop hi ha més interès per conèixer i entendre aquest acte final. D’entrada, va sorprendre, i algun mitjà va voler seguir-lo desprestigiant, tractant-lo de suïcida i pertorbat o malalt, però, quan es va fer pública l’autòpsia i va quedar molt clar que no havia ingerit cap tipus de producte químic i que havia tingut una mort natural, tot això va quedar perfectament respost.