A tocar de Rajoy i Espe

És probable que el Partit Popular se’n surti a l’hora d’esquivar la sospita de finançament irregular que ha destapat el cas Gürtel, però li resultarà molt complicat amagar sota el llit la sensació de connivència amb els presumptes delinqüents que es desprèn del sumari del jutge Antonio Pedreiro, del Tribunal Superior de Justícia de Madrid. No només perquè els fils de Francisco Correa hagin arribat molt amunt tant en l’estructura orgànica del carrer Génova com en les diverses administracions governades pels populars, sinó sobretot perquè feia molts anys que les principals espases del partit coneixien les irregularitats. La Comunitat de Madrid i la Xunta de Galícia són bons exemples d’aquesta situació.

De fet, Manuel Fraga va ser el primer líder del partit a reaccionar davant la xacra... fa onze anys. Des de la presidència de la Xunta i del PP de Galícia (PPdG), va destituir Pablo Crespo de la secretaria d’organització del partit en saber que hi havia irregularitats comptables, quan el considerat número 2 de Correa feia tres anys que actuava per a una trama que, lògicament, encara no havia estat batejada. “El vam fer fora tan bon punt vam ensumar que hi havia alguna cosa”, va indicar ahir Fraga. Crespo encarregava actes del PP a empreses vinculades a la trama i els pagava la meitat dels diners en negre.

Amb tot, va ser un cop de puny a mitges, ja que Crespo no va perdre la plaça al consell d’administració de Ports de Galícia, cortesia de Xosé Cuiña, secretari d’organització del PPdG i conseller de Política Territorial.

A més, tampoc es pot dir que la cosa quedés amagada Bierzo enllà. La sobtada destitució de Crespo va deixar pendents alguns pagaments –en negre, esclar– i Álvaro Pérez, el Bigotes, no va dubtar quatre anys més tard a reclamar els diners per carta (datada el 18 de desembre del 2003) a tot un Mariano Rajoy, líder de facto del partit: ja era candidat a la Moncloa perquè el president José María Aznar no es presentaria a les remogudes eleccions de tres mesos després. Rajoy va denegar el pagament en saber que eren diners injustificables, però no va fer res més. Crespo era íntim de Correa, que era íntim d’Alejandro Agag, que feia un any que s’havia casat amb Ana Aznar. En tot cas, Rajoy estava al corrent de tot.

I no únicament per aquella via gallega. A l’Ajuntament de Madrid havia començat la brega del PSOE contra una llavors desconeguda trama Gürtel. Acusaven el regidor de Neteja de pagar a les empreses adjudicatàries molt per sobre del que deien els contractes. En concret, 4,85 milions d’euros de més. Els socialistes van destacar que el pressupost de Neteja havia crescut un 85% en quatre anys. El sumari del jutge Pedreiro revela ara que un any abans, el 2002, l’empresa que va guanyar el concurs de neteja del districte madrileny de Moratalaz, Sufi SA, va pagar 1,2 milions d’euros a Correa.

Qui era el regidor de Neteja en aquell consistori que presidia José María Álvarez del Manzano, i ho seguiria sent un any després amb Alberto Ruiz-Gallardón? Alberto López Viejo, a qui el sumari assenyala com el gran contacte a Madrid de Francisco Correa i de qui destaca que s’hauria embutxacat 300.000 euros de la trama. Ruiz-Gallardón se’l va treure del damunt, però fins a cinc vegades va denegar al grup municipal socialista una comissió d’investigació.

Amb tot, el PP no va optar només pel silenci amb López Viejo, ben al contrari. Se’l va quedar Esperanza Aguirre, que el va fer número 6 de la llista en les autonòmiques del 2003 sabent qui s’enduia. Tant ho sabia que es va esperar a donar-li càrrec: no el va nomenar viceconseller de Presidència fins al maig del 2004.

Des d’un despatx ben proper al de la lideresa, doncs, López Viejo va poder continuar el seu camí. Els treballadors de l’entramat empresarial de Gürtel interrogats per Pedreiro –imputats o no– coincideixen en dos aspectes: d’una banda, sabien que havien de dividir les factures en imports no superiors a 12.000 euros –cosa que evitava el concurs públic–, per “indicacions dels tècnics de la Comunitat”; de l’altra, quan hi havia una xifra superior als 12.000 euros en l’expedient, sempre s’hi llegia: “Es contracta per indicació d’Alberto López Viejo”. Com a molt, en algun cas el contacte amb les empreses era Pedro Rodríguez Pendas, “un responsable de relacions públiques i protocol de Sol [per Puerta del Sol, on hi ha la seu de Presidència de la Comunitat]”.

En tot cas, el control sobre el tema dels despatxos pròxims al d’Esperanza Aguirre era absolut.
L’exviceconseller d’Immigració Carlos Clemente assegura que “les contractacions les feia Sol, nosaltres no teníem poder, només ens arribaven les factures per pagar”. Però la lideresa no devia tenir cap dubte de l’honestedat de López Viejo, que en les eleccions del 2007 va pujar d’escalafó i es va guanyar ser titular d’una conselleria, la d’Esports.

És més, el 9 de febrer de l’any passat, pocs dies després que el jutge Baltasar Garzón destapés l’escàndol, Esperanza Aguirre va acceptar la dimissió del conseller López Viejo assegurant que “no ha fet res il·legal ni irregular, plega perquè no se’l vinculi a la trama”. Catorze mesos després ja se sap que, ben a prop dels despatxos de Manzano, Gallardón i Aguirre, López Viejo es va embutxacar 300.000 euros.