L'Amèrica que no frisa
Món
En vuit anys d’administració republicana, els Estats Units s’han desentès d’Amèrica Llatina i Amèrica Llatina s’ha desentès dels Estats Units. I aquesta és avui la percepció d’una regió que durant anys va ser considerada el “pati del darrere” de la Casa Blanca. Segons l’última enquesta feta per Latinobarómetro, sis de cada deu llatinoamericans no van manifestar cap interès per les eleccions que van donar la victòria a Barack Obama. No n’esperaven res, en realitat. “Si va existir una era d’hegemonia nord-americana a la regió, aquesta ha arribat al final”, afirmava en el seu informe del maig el Consell de Relacions Exteriors, amb seu a Nova York.
El replegament nord-americà a l’Amèrica del Sud, que es va iniciar després de l’11-S, va convertir el subcontinent en una àrea no hegemònica. Això ha estat més evident a Sud-amèrica que a l’anomenada Amèrica Llatina del Nord (de Mèxic a Panamà), que durant l’era George W. Bush ha completat el cicle de la seva integració funcional amb els EUA. No per casualitat, l’únic mandatari llatinoamericà inclòs en la primera ronda de trucades d’Obama com a president electe va ser el mexicà Felipe Calderón.
El que és cert és que després d’un moviment creixent de governs d’esquerra i marcats discursos antinord-americans, les demandes al sud del mar Carib seran diferents. Segons sembla, la regió no es conformarà amb un canvi cosmètic que doni “bones formes” a la relació amb Washington, tan habitual en l’estil demòcrata de política exterior. Obama va defensar en el seu moment el mur que separa la frontera del seu país amb Mèxic, va recolzar la incursió colombiana en territori de l’Equador per matar el número dos de la guerrilla de les FARC, Raúl Reyes, i dóna suport al pla Colòmbia de lluita contra el narcotràfic, pel qual la Casa Blanca ja ha tramès a Bogotà 5.000 milions de dòlars des del 2000.
Comerç i drets humans
El president Álvaro Uribe va dir en conèixer el triomf del senador per Illinois que confiava a “mantenir la cooperació bilateral”. Es referia, per descomptat, al Tractat del Lliure Comerç que va firmar amb Bush i que els demòcrates es neguen a ratificar al Congrés. Alhora Uribe sap que només haurà de témer que Washington li exigeixi que els soldats colombians respectin més els drets humans en la guerra contra els insurgents.
Segons l’analista argentí Jorge Castro, la prioritat dels Estats Units a la regió –“on implícitament admeten el seu caràcter no hegemònic”– és el Brasil, i després el grup de països governats per forces d’esquerra democràtica compromeses amb la globalització: Tabaré Vázquez a l’Uruguai, Michelle Bachelet a Xile i Alan García al Perú. “Respecte als tres països de signe antinord-americà (Veneçuela amb Hugo Chávez; Bolívia amb Evo Morales; l’Equador amb Rafael Correa), la política d’Obama, en el seu nucli, serà la mateixa que la republicana: de contenció i no d’antagonisme”, indica Castro.
Pel que fa a Chávez, l’enemic més vociferant de Washington a Sud-amèrica, s’ha d’esperar almenys una “distensió”, com va dir el ministre brasiler d’Exteriors, Celso Amorim. De fet, el president Lula va ser qui potser va traçar amb més claredat què espera el subcontinent d’Obama: “La democràcia s’ha consolidat a Amèrica Llatina, i espero que es construeixi aquí un continent de desenvolupament, d’inversions als països més pobres, i sense subsidis als productors agrícoles nord-americans”. En altres paraules, més fets i menys discursos generals sobre les bondats de la democràcia i el lliure comerç.
Relació amb l’Havana
Per a sorpresa de molts, Lula també va demanar “que acabi el bloqueig a Cuba, perquè ja no hi ha explicació en la història de la humanitat per a això”. Obama va advertir que mantindrà les restriccions a l’Havana, tot i que va prometre que modificaria la política de Bush que restringeix als exiliats les visites al seu país i l’enviament de diners a les seves famílies a l’illa.
No obstant això, aquesta proposta del líder demòcrata no va despertar l’entusiasme de Cuba. El diari Granma, portaveu del govern de Raúl Castro, es preguntava si realment eren davant “el candidat del canvi”. I va criticar en la portada el fet que “Obama ha arribat [al poder] amb el suport de la classe dominant dels EUA i bona part de l’establishment demòcrata”.
