Normalitzar Salou

«El FUPS sobra.» Aquesta frase l'han anat pronunciant, des de fa alguns anys, representants de tots els partits amb representació parlamentària. Després de la segregació de Salou, ja fa vint anys, el partit fundat per Esteve Ferran va ocupar el nou govern municipal, i potser es pot dir que no podia ser d'altra manera, després del paper fet pels partits tradicionals en tot el procés de la segregació. Tenia una certa lògica política i sociològica que un partit independent i clarament favorable a la independència municipal guanyés les eleccions, competint amb altres formacions que havien jugat molt amb l'ambigüitat durant els traumàtics mesos de la segregació.

Els anys van anar passant, i les eleccions, també. I Esteve Ferran anava guanyant les eleccions cada vegada que es presentava. I cada vegada que guanyava eleccions, els partits pronunciaven la frase que encapçala aquest article. Venien a dir que Salou no podia ser un municipi normal fins que no es normalitzés el panorama polític. I normalitzar el panorama polític volia dir que les garrofes se les juguessin els partits grans, els que se les juguen a tots els municipis. «Que el FUPS governi –deien– vol dir que les ferides de la segregació no estan cicatritzades.» I, és clar, això no és bo.

El 2007, els resultats electorals van fer possible fer una majoria diferent. Els dos partits «normals» majoritaris (PSC i CiU) acordaven fer un pacte el principal objectiu del qual, desenganyem-nos, era fer un pas definitiu per normalitzar la vida política de Salou. És a dir, un pas per fer passar Ferran i els seus per l'infern de l'oposició i poder demostrar que Salou podia ser un municipi plenament normal, com els altres. Vist això, i després d'haver subscrit un acord que garantia la més absoluta de les estabilitats del nou govern, les eleccions del 2011 havien de servir per reblar el clau i deixar el partit de Ferran en una qüestió testimonial, o gairebé. Aquesta estratègia, si hagués sortit bé, permetia afirmar als seus principals inspiradors que «les ferides de la segregació del 1989 quedaran tancades 22 anys després, la primavera del 2011».

Però no serà així. O, millor dit, no serà d'aquesta manera. Els partits, a Salou, continuen creient que aquesta era la millor estratègia. Però, a Barcelona, qui mana en un d'aquests dos partits ho veu diferent: normalitzar Salou no s'aconsegueix fent passar per l'oposició els partidaris de Ferran, sinó integrant-los en el partit mateix. Això és el que pensa i el que ha decidit fer la direcció nacional de CDC, contra el criteri de la majoria de regidors del grup municipal, del comitè local i de l'assemblea local de militants. I deuen estar molt convençuts, si han decidit renunciar a dos anys d'alcaldia i provocar un trauma en forma de moció de censura (totes les mocions de censura locals suposen un trauma) per donar de nou el poder a Esteve Ferran, en la persona de Pere Granados, a canvi de presentar-se junts a les eleccions del 2011. L'estratègia de la direcció nacional de CDC s'ha imposat per sobre de l'estratègia del PSC i de la majoria de militants de CDC a Salou.

No pretenc jutjar els fets, només constatar-ne les causes. Si és que són aquestes, és clar, perquè si n'hi ha d'altres, com s'ha afirmat, no hi ha cap acta que ho avali. Però com diu una màxima periodística, a la llarga tot s'acaba sabent. Espero que hi hagi algun col·lega que es proposi investigar a fons tot el que ha passat i n'acabi fent un llibre o un documental que ens ajudi a entendre què ha passat aquests dies a Salou. Perquè servidor, com molta altra gent, encara no ha entès res.