Artur Mas: "Hem d’arrossegar el PSC a seguir el ritme de CiU i ERC"

Per què no arriben a un pacte català sobre el finançament si l’Estatut ja el marca?
Perquè el PSC no vol concretar una xifra, ni una estratègia comuna a Madrid. Encara es pot salvar, però cada dia hi ha menys temps.

Per què posen l’accent en la xifra?
Quan es parla d’un sistema de finançament al final hi ha d’haver una xifra. Ara no parlem de competències, sinó de diners.

¿Però el problema només és la xifra o és el model?
Són tres coses. Primer, que ningú interpreti l’Estatut a la baixa. Aquí hi ha problemes. Segon, una xifra, que pot ser secreta. S’ha ofert al govern i fins i tot al president Montilla que la xifra pactada no sigui pública per no donar pistes al govern espanyol. I tercer, hi ha d’haver una estratègia conjunta fins a les últimes conseqüències.

Quan diu que ningú interpreti l’Estatut a la baixa, ¿estem parlant de cistella d’impostos i ordinalitat?
Bàsicament, però no només això. També defensem que l’Estatut és abans que la LOFCA, i ho diuen els lletrats del Parlament. I la cistella no és interpretable, està fixada. I l’ordinalitat és molt clara: estem en una posició en el rànquing de renta per càpita, i quan haguem pagat a Espanya no podem quedar per sota d’aquesta posició. I això es torna a transformar en una xifra. Són esculls amb el PSC, algunes vegades amb ERC i ICV d’espectadors passius.

¿La xifra resulta de quedar-se tota la cistella d’impostos que pertoca a la Generalitat, menys el fons de suficiència?
Parlant d’aquestes coses podem arribar a despistar la gent, que no té per què entendre-hi. Al final, el que es pot entendre és quants diners guanya Catalunya. Per això és important pactar una xifra, per saber quants diners volem guanyar en aquest model de finançament. Que evidentment no poden ser tots de cop, perquè l’Estatut ja dóna tres anys per arribar a la xifra final, que també tindrà la seva evolució en funció de com vagi l’economia. Com millor va l’economia, més ingressos. Una part passa per l’evolució de l’activitat econòmica, i una altra per com es recomponen els diners entre les autonomies i entre l’Estat central i les autonomies.

I el PSC no ho veu igual?
Un dels grans problemes que tenim amb el PSC és que ells volen que el sistema sigui generalitzable per a tot Espanya. Que el que es pacti amb Catalunya acabi servint per a Múrcia, Extremadura, Castella-Lleó, Andalusia i les altres. Nosaltres diem: el sistema potser es podrà generalitzar, o no, però no ha de ser una obsessió. Però, en tot cas, l’Estatut ens dóna la possibilitat de fer un pacte bilateral.

Fa la sensació que cada partit es vulgui justificar dient que no és el culpable de la falta d’unitat...
És més senzill. Si hi ha acord, dòmino. I acord vol dir: model, xifra i estratègia conjunta a Madrid...

...inclou per tant els pressupostos.
Home, jo entenc que sí... Com a mínim inclou si s’accepta el model o no s’accepta el model. Ara, si al final no hi hagués acord a Catalunya, l’obligació del govern de la Generalitat és negociar igualment amb Madrid. No pot ser excusa per no fer res. Que negociïn, i nosaltres, des de l’oposició, valorarem si, d’acord amb el que hem defensat, l’acord és bo o no és prou bo o és dolent. Si CiU hagués buscat la ruptura, des de fa quatre mesos hem tingut mil possibilitats. Per exemple, el 9 d’agost, quan es va incomplir la data per part del Partit Socialista i del govern socialista espanyol, hauríem pogut estripar les cartes. Era molt justificable, perquè no es complia un precepte legal fixat a l’Estatut. I no ho vam fer, ens vam arremangar també durant l’agost i vam estar negociant amb el tripartit i Economia. Hem tingut mil oportunitats per trencar l’acord i no ho hem fet. Però això té uns límits i arriba un moment que hi ha d’haver solucions.

¿Creu que el govern utilitza la unitat per a un altre objectiu?
A vegades tinc la sensació que la crida a la unitat és més fictícia que real. El president José Montilla faria bé de no confondre la lleial col·laboració de CiU amb donar-li un xec en blanc per fer el que vulgui.

¿Si no hi ha acord al debat de política general de la setmana vinent, seguiran buscant l’acord?
Sí. En el debat de política general no trencarem la possibilitat de l’acord en absolut, però explicarem, perquè ara ja convé, en quines condicions donarem suport al govern de la Generalitat. Com a mínim, que l’opinió pública sàpiga quines condicions posa CiU, si es constata que la proposta catalana entre el tripartit i CiU no és possible. Si després de 4 mesos negociant a Catalunya no hi ha possibilitat de posar-se d’acord, CiU té dos camins: o trenquem tot suport al govern, que seria legítim, però no l’agafarem, o diem en quines condicions li donem suport. I agafarem aquest. Si es compleixen, tindran el nostre sí i els nostres vots a Madrid i a Catalunya. Si no, jutjarem la negociació que hagi fet el govern.

Al juliol va dinar en privat amb Montilla. Allà van acordar la unitat?
Les coses privades que puguem fer el senyor Montilla i jo no les comento. Si són privades, són privades. Hem tingut una certa relació, però de moment no ha donat fruits. Sí que ens hem posat d’acord per proposar els candidats al Tribunal Constitucional, però no en el finançament.

Quina ha estat la darrera vegada que ha parlat amb Montilla?
Fa bastantes setmanes.

És indicatiu?
[Silenci.]

¿Hi ha la possibilitat que pacti el finançament amb Zapatero com l’Estatut?
No. Cap possibilitat. En el moment de l’Estatut, o bé CiU assumia aquella responsabilitat o no l’assumia ningú. El president Pasqual Maragall estava absolutament qüestionat pel seu partit. Ara el president de la Generalitat controla el partit. No té sentit que assumim el lideratge que no ens pertoca. I encara menys després de constatar que el PSOE incompleix els seus compromisos.

¿Si hi ha un mal finançament votaran contra els pressupostos generals, tot i la crisi?
No és malgrat la crisi, és precisament per la crisi. La crisi té conseqüències socials i qui hi ha de fer front és la Generalitat i les institucions catalanes amb els instruments que li pertoquen.

Però els empresaris, per exemple, deuen tenir interès en un acord en els pressupostos i en les mesures...
Per fer front a la crisi, els pressupostos són un instrument, però no l’únic. Hi hauria d’haver un conjunt de mesures per donar un missatge de confiança. Però la incapacitat del govern espanyol per fer front a la crisi és manifesta.
Quina confiança pot merèixer un govern que nega la pròpia crisi? Quina confiança pot merèixer un president que vagi on vagi es dedica a dir que Espanya és el millor del món? El problema ja no és només la xifra dels pressupostos. Hi ha un problema de compliment amb Catalunya. Hi hauria d’haver mesures creïbles i valentes per lluitar contra la crisi. I, tres: per votar els pressupostos es necessita confiança en aquell que els executa. I La confiança que tenim en aquest govern és perfectament descriptible.

Demanen al PSC que no voti els pressupostos, que és com fer-los caure, si el PP no els vota. ¿No és pitjor això en temps de crisi?
Depèn. Perquè si no hi ha confiança en com pot resoldre la crisi aquest govern, ja és igual que aquest govern hi sigui com que no. I per defensar els interessos de Catalunya se li han d’ensenyar les dents a Zapatero, si cal. L’objectiu no és tombar els pressupostos, sinó que compleixi amb Catalunya. Si no compleix, no els podem ajudar, i direm que no.
Però, qui més està disposat a fer-ho?

El PNB no...
El PNB no són catalans. No podem pretendre que els bascos ens resolguin els problemes de Catalunya. Aquí hi ha un partit que té 25 diputats i dos ministres a Madrid que es diu PSC. Doncs aquest és el principal responsable de resoldre bé els problemes.

És millor el PP per resoldre la situació?
La millor solució seria una CiU amb capacitat d’incidència a tot arreu, també a Madrid. I no dic en el govern de Madrid, dic a Madrid. CiU ha sigut clau en el canvi de política econòmica a fi de bé, governant a Catalunya i influint a Madrid.

Governar a Madrid està descartat?
No està descartat ni acordat.

Ha notat algun canvi a ERC?
El líder actual és el mateix que abans, perquè abans hi manava Joan Puigcercós i ara també. Fa de mal valorar perquè qualsevol cosa que digui es pot malinterpretar. Entre CiU i ERC hi hauria d’haver un escenari de pocs retrets mutus i d’acció conjunta –no dic de govern conjunt– per defensar els interessos de Catalunya. El finançament és una oportunitat d’or davant un PSC que sovint té un peu al PSOE i un altre a Catalunya. Però depèn més dels dirigents d’ERC que de nosaltres.

Però ha notat algun canvi?
Amb ERC no vull contribuir a crear una ficció, que en aquest país ja en tenim massa. No fem un altre suflé. Més que suflés declaratius, es tracta d’identificar temes concrets on la pressió conjunta de CiU i ERC signifiqui una bona defensa dels interessos de Catalunya i arrossegui el govern a posicions de més ambició nacional: finançament, reacció davant una sentència del Tribunal Constitucional, identitat, llengua, mitjans de comunicació... L’un des del govern i l’altre des de l’oposició. No es tracta de reclamar governs conjunts, sinó acció conjunta. Ara: és evident que en la mesura que el PSC està al capdavant de totes les institucions, CiU ha de tenir una via de relació i diàleg constructiu amb el PSC per influir en les decisions. No és el mateix un PSC anant per lliure que un PSC obligat a seguir el ritme imposat per CiU i ERC.

ERC no fa feina per la unitat?
No dic que no facin feina. Però si ERC té la clau del govern, com ells mateixos han dit, es pot fer servir perquè el govern faci el que ha de fer. La clau s’ha de fer servir en els moments claus i el finançament és un moment clau per fer servir la clau. Però no dic en aquest moment encara si la utilitzen o no la utilitzen, perquè no vull introduir cap element de mal rotllo.