Duels sense sang

L’ombra de les eleccions de l’any vinent va seguir sobrevolant ahir amb pesadesa el debat de política general. I no precisament per atiar-ne la intensitat. El president José Montilla no vol posar en perill l’espai de centralitat que assegura haver conquerit i va evitar encrespar el cos a cos amb el líder de l’oposició, Artur Mas. El president, que no va dubtar a replicar CiU retraient l’acció dels governs de Jordi Pujol, va rebutjar sense miraments la proposta nacionalista d’un front català a Madrid contra l’increment d’impostos.

L’altre pols de la jornada havia de ser amb el republicà Joan Puigcercós, a qui Montilla havia acusat d’embrancar-se en aventures independentistes. I tampoc. Puigcercós, que va deixar clar que la seva principal excursió és de retorn a l’equidistància, va emplaçar el president a retirar les paraules del dia anterior recordant-li que sense ells no tindria el càrrec. Però Montilla es va fer el sord i, ves per on, en el torn de rèplica, Puigcercós va obviar el tema. Ja estava dit.

No és cap secret que la natura no ha dotat Montilla amb el do de l’oratòria. Però després de tres anys de bregar al Parlament, el president ha après a fer de la necessitat virtut. Sap quan toca esquivar el duel parlamentari i sobretot aconsegueix embolcallar l’hemicicle en un espès i efectiu tel d’avorriment. “Un tostón”, va ser la fina descripció que en va fer dimarts Joan Saura en un SMS al portaveu d’ICV, Jaume Bosch, captat per un fotògraf d’El Público.

El debat amb un Artur Mas contundent en el fons però correcte en les formes no va assolir ni tan sols la tensió d’algunes quotidianes sessions de control. Després d’alertar que hi ha una crisi al país no només econòmica sinó també de lideratge que requereix un canvi de govern, Mas va reclamar responsabilitats per l’afer dels informes, va carregar contra l’impost de successions i va proposar un front comú a Madrid contra l’increment fiscal.

Montilla li va replicar que CiU no representa cap canvi, sinó un retorn al passat, el va titllar de neoliberal i conservador, i li va retreure tant les polèmiques pels informes que van patir els governs de CiU com el fet que no va eliminar l’impost de successions quan era conseller de Pujol. El que tenia clar Montilla era que no deixaria voleiar per l’hemicicle ni un instant més del que fos imprescindible el front català proposat per Mas. “Els 25 diputats del PSC mai faran president del govern, ni per activa ni per passiva, un membre del PP”, va sentenciar, a més d’ironitzar que CiU prefereix l’“amic” Mariano Rajoy a la Moncloa, cosa que va provocar que Mas l’acusés de politiqueria fàcil amb “la por al PP”.

L’expectació se centrava tot seguit a escoltar Puigcercós després que el dia anterior Montilla titllés els republicans de nens mimats que deixen de banda la joguina nova –l’Estatut– per demanar-ne una altra i apuntar-se a invents independentistes. “Si fos veritat, vostè no hauria pactat amb els independentistes, i vostè no seria president –va replicar Puigcercós–. Li prego que rectifiqui”.

Però Montilla no va rectificar. De fet, va semblar poc atent a les paraules del republicà i va dedicar part de la rèplica a respondre temes que Puigcercós no posaria damunt la taula fins al torn següent. I Puigcercós, amb la cara equidistantment adolorida de tant picar l’ullet als convergents, ho va deixar córrer.