Un monument a la memòria

El pare va tornar del camp de concentració de presoners de l'exèrcit republicà, a la plaça de braus de Càceres, el maig de 1939, gràcies a un aval que uns amics varen lliurar-hi, on es deia que era «entusiasta»(!) del nou règim militar que havia guanyat la guerra. Havien passat gairebé dos anys des que va marxar al front, i havia suportat tota mena de penalitats. Finalment, va caure presoner d'uns moros que –per sort– es limitaren a arrancar-li d'un dit l'anell que s'havia fet amb el marfil d'una fitxa de dòmino.

Dies abans de tornar, quan el varen cridar, no estava segur si era per alliberar-lo o per afusellar-lo, tota vegada que aquells a qui convocava el comandament ja no tornaven més, i no se sabia què se n'havia fet. Si l'informe fet per l'alcalde o pel capellà del seu poble era contrari, ja havien begut oli!

Sense acabar-s'ho de creure, va agafar motxilla i manta, i amb un salconduit va pujar al tren que l'havia de tornar a Girona. Tota mena d'insectes havien fet niu al seu cos en les llargues nits a la graderia de la plaça de braus, i la sarna li rondava per tota l'epidermis. Del seu antic uniforme, només en restaven unes peces de roba sargides i brutes... i portava barba descurada de molts dies.

Era un migdia de primavera festiu, i a la Rambla de Girona tocaven sardanes. La mare, que hi vivia, havia baixat al carrer a sentir-les, juntament amb el seu menut. Entre la corrua de gent que transitava va notar que se li acostava un home que inspirava molt poca confiança. El seu primer gest fou d'hostilitat. Però va tardar molt poc a adonar-se que es tractava de qui havia estat esperant tant de temps. Aquell amb qui es cartejava sovint d'un extrem a l'altre de la pell de brau, i de qui rebia cartes que sempre acabaven amb un «Confia!.. Confia!..»

La mare explicava aquesta història a la seva manera. El pare, callava. Poc abans de morir ens va comentar que quan va posar els peus a Girona, abans de reunir-se amb la mare, havia passat per l'obrador on havia treballat, per tal de preguntar si es podria incorporar l'endemà mateix a la feina. El reberen amb entusiasme i li digueren que sí, Però això no ho contava. Era més romàntic reconèixer que s'havia llançat de cop als braços de la seva dona, abans que cap altra cosa. Però prudent com era, sabia que començava per a la família una llarga postguerra, en la qual conservar el lloc de treball era el més important. Aquest és un fragment d'una història qualsevol, com tantes altres, que es podria incorporar als testimonis que figuren en el llibre Els noms de la guerra, editat recentment, dirigit per Joan Vilarroya. Unes narracions que una vegada començades no pots deixar de llegir. Una sèrie de relats apassionants, dolorosament viscuts, i orlats per la llista completa dels qui perderen la vida en la contesa. Aquest sí que és un autèntic monument a la memòria, aconseguit amb molt d'esforç! En definitiva, tots som descendents de la gent que va protagonitzar aquell desastre, i tots podríem aportar-hi –de segur– el nostre testimoni. Però amb els publicats n'hi ha prou per fer reviure amb vidres a la sang aquells fets que ens marcaren per a tota la vida. Un llibre per llegir, i per guardar.