El Labordeta que vaig conèixer

Recordo llargues converses als passadissos del Congrés dels Diputats amb Labordeta. Ho discutia i criticava quasi tot. El seu to i aspecte eren d'home de “mala llet”. Enganyava. Era un personatge que veia el món en positiu. Simpàtic, amable, culte, treballador i de fina ironia. Va adonar-se que la seva força política era mínima davant d'un Parlament on ressonava més la seva potent veu que no pas les iniciatives com a únic diputat del grup aragonès (CHA).

Va cantar a la festa de comiat d'una periodista que marxava de corresponsal a Jerusalem: “Que hago yo aquí...”. Una cançó que recordava una etapa de la seva vida quan exercia de mestre d'escola. Quan li vam preguntar què hi feia, al Congrés, va contestar: “Res i molt”.

Així és. Feia molta feina. Era una mena de personatge que, si no hagués existit, s'hauria d'inventar, perquè fóra present a tots els hemicicles parlamentaris. No per fer lleis. Ni propostes (a totes les sessions en feia). Ni mocions, ni res. Era un personatge que tenia autoritat moral. S'havia guanyat el seu escó per la seva coherència personal. Un mestre d'escola, un catedràtic d'institut, un poeta, un cantant, un activista del No a la guerra. Sempre coherent amb les seves idees.

Labordeta, un personatge de llarga trajectòria que va esdevenir polític. No al revés, com d'altres que, gràcies a la política, esdevenen personatges.

A les llistes electorals s'hi troben a faltar personatges com Labordeta. Siguin de dretes, d'esquerres, nacionalistes, independentistes i d'on vulguin. Allunyats d'aparells polítics, que aportin a la vida parlamentària autoritat moral i que, si convé, es puguin permetre el luxe d'engegar a la “merda” els altres perquè no els deixen parlar amb claredat.