Política

Política fora

Joan Laporta. (Solidaritat Catalana)

No vol que el punxin

El cap de premsa de Laporta es diu Finestres. Jordi Finestres. Hi ha afinitats curioses.

Li dic a Joan Laporta que el suposo assabentat del caràcter d'aquestes entrevistes, que es tracta de parlar de tot menys de política, i l'home dóna un cop de mà sobre la taula, em diu que si és així no hi ha entrevista i s'aixeca com si volgués anar-se'n. En Finestres queda lívid, i jo estic a punt de tirar-me daltabaix del balcó. “Què preteneu? Parlar de futbol? Que parli del Barça? Això, voleu?”. Li faig saber que aquesta no és en absolut la meva intenció. No entenc de futbol i sóc un passable seguidor del Barça. “Quina sort que tens”, em diu mentre s'asseu de nou. “A veure, de quina mena de preguntes es tracta?” No puc començar millor: diuen que vostè és irascible, intemperant. (Lectors, no passin ànsia per mi; si miren la fotografia que il·lustra aquesta pàgina veuran que la festa va acabar en pau i alegria.) “Jo sóc una persona normal, amb la seva personalitat i el seu caràcter, que vol fer la vida fàcil als altres i que vol que el deixin tranquil. Qui no té els seus cops de geni?”.

Ens trobem al despatx d'advocats que Laporta té en una sisena planta d'un edifici de la Diagonal de Barcelona, molt a prop de la plaça Francesc Macià. “Semblava que havia de ser metge perquè el meu pare i el meu avi n'eren, i al final vaig fer dret, com un oncle meu. Fa 22 anys que tinc aquest despatx”. Ara que ha sortit el pare, parli'm de la importància que per a vostè té la família. “Un dels pilars fonamentals de la societat”. Molt bé. I la família pròpia? Vostè té tres fills. “De 17, 13 i 12 anys. Tots nois. No sé fer noies”. Laporta riu. De mica en mica es va relaxant. S'aixeca, es treu l'americana i queda en mànigues de camisa. “Els fills són la raó de ser de la meva vida. Intento inculcar-los els valors que jo vaig rebre a casa. Per exemple, el de l'austeritat. El meu pare en això tenia una obsessió. L'altre dia ho comentava amb el meu germà; li preguntava: «No et fa la sensació que de nens vam viure a les fosques?». El pare apagava els llums, escatimava l'aigua, el telèfon, el gas... Així vaig aprendre a donar valor a totes les coses”. Vostè s'ha separat de la dona, la mare dels seus fills. “És el que m'impedeix poder afirmar que sóc un home completament feliç. No porto bé la separació. Per a mi és un fracàs. De tota manera, mantinc bona relació amb la meva ex, que és excel·lent com a mare i com a dona”.

La mort. Hi pensa?, li fa por? “Hi he començat a pensar després de la mort del pare. Com que és un fet inevitable, per no deprimir-me, procuro prendre-me-la amb sentit de l'humor. De vegades, a casa, li deia a la meva dona: «Ara vaig a assajar la mort». I m'estirava al llit i m'estava uns minuts sense respirar. Després m'adormia, i llavors sí que era com si fos mort, perquè jo dormo poc, però quan ho faig, clapo”. Quant és, poc? “Vaig a dormir a quarts de dues i em llevo a quarts de set”. I envellir, com ho du? “Això sí que no m'agrada gens. El que passa és que com que encara sóc jove i no noto els símptomes de la decrepitud, no hi penso gaire. O no hi vull pensar”. Què li diu, el metge? “Els fills de metge som els que menys freqüentem les consultes. Els pares ens malacostumen. De petit, quan em trobava malament, deia: «Papa, em fa mal aquí». I ell: «Ja et passarà». Jo de vegades em rebolcava de dolor, i ell: «Ja et passarà.» Ara, quan alguna cosa em fa mal, jo mateix penso que ja em passarà. Però és veritat, hauria d'anar a cal metge, fer-me una analítica... prevenir. El que passa és que no m'agrada que em punxin. Sap què passa, també?, que tinc dues cosines que m'estimo molt que són metgesses, i me'n refio. Sé que les tinc aquí, i em donen molta tranquil·litat”.

Vostè, a més de barcelonista, és allò que és diu un senyor de Barcelona? “Jo sóc dels que pensen que Barcelona és la millor ciutat del món. Per tot: per la situació geogràfica, pel clima, per l'oferta comercial i cultural. L'he caminada molt. Amb deteniment”. Em trobo, doncs, davant un producte urbà. “Absolutament. Ara, també m'agrada Catalunya tota sencera i de dalt a baix. Sap on em trobo molt bé?” On? “La Costa Brava a banda, que és on tinc una casa d'estiueig, a la Catalunya interior, a la part de Tàrrega, a Sarral, a les Borges Blanques... Allí sento l'olor del país”. I quina olor fa, el país? “Olor de terra mullada, de rosada, de cosa feréstega...”. He observat que tots els entrevistats d'aquesta sèrie arriba un moment que mig s'emocionen. Joan Laporta ho ha fet just en aquest punt. Manté el silenci uns segons. Potser un minut. On és, senyor Laporta? Quan torna al despatx de la Diagonal diu: “Però de totes maneres prefereixo la roba estesa i les antenes. La ciutat”.

Menja de tot? “Encara no he trobat res que no m'agradi”.

Té amics? “Tinc bons amics, molts coneguts i moltíssims saludats. La meva vida no seria concebible sense els amics, que serveixen per aprendre, per sentir-te estimat i per estimar. El temps és molt important, i dedicar-lo als amics és la millor manera de no perdre'l”.

Sortim a la terrassa per fer-li les fotos. Es divisa una bona imatge de Barcelona. “Miri, allà les tres xemeneies; entre aquells blocs, l'hotel Vela, aquí al darrere, la torre de Foster al Tibidabo. Fantàstic”.

El veig satisfet. “Sóc una persona a la recerca de la felicitat. Els moments d'alegria els vull compartir amb els altres: amb els meus fills, la meva família, els meus amics... ”. Laporta agafa aire i proclama: “I amb els homes i dones de Catalunya, especialment els culers”. Em mira satisfet i em pregunta: “Li ha agradat, la frase, per acabar?”. Si vostè la troba bé... “A veure, llegeixi-la per veure com ha quedat”. La hi llegeixo: «I amb els homes i dones de Catalunya, especialment els culés». “Perfecte. Sap que al final m'ha agradat, fer aquesta entrevista?”.

Abans de començar m'havien fet entrar en una sala d'espera. En un cantó hi havia un bronze de grandària natural que representava la justícia: una dona amb els ulls embenats que amb una espasa ha matat la serp del mal i que als peus té un llibre de lleis. La mà esquerra feia gest de sostenir les balances, però les balances, símbol de l'equilibri i de la mesura, no hi eren. “Són a restaurar”, m'ha informat en Finestres.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

El perdó dels descendents d’esclavistes

Londres
Francisco García Lorenzana
Cap de l’oposició a la Roca del Vallès (PSC)

“Hem fet una política útil i de mà estesa des del principi”

La Roca del Vallès
Xavier Juncà
Cap de l’oposició a l’Ajuntament de Camprodon (+Camprodon-ERC-AM)

“Volem un Camprodon que tingui vida tot l’any”

Camprodon
política

Rull convoca un ple de tràmit el 26 sense candidats

barcelona
pròxim orient

Hezbol·là amenaça Israel i Xipre amb lluitar “sense límits” si “s’imposa” una guerra en el Líban

barcelona
unió europea

Els ultraconservadors són ara el tercer grup de l’Eurocambra

barcelona
aràbia saudita

Almenys 550 pelegrins morts per cops de calor a la Meca

barcelona
estat espanyol

El TC anul·la la condemna per prevaricació a Magdalena Álvarez

barcelona
POLÍTICA

Encarregaran un segon peritatge sobre l’espionatge a Viñuales

Tarragona