L'home de poques paraules

El que cada cop agra­eixo més al pre­si­dent i can­di­dat Mon­ti­lla és la seva trans­parència patriòtica. Ell no creu en la inde­pendència de Cata­lu­nya, i per això ja ha anun­ciat a so de bombo i pla­te­rets que no tor­narà a gover­nar amb ERC. (A vega­des, quan li sento dir això, gai­rebé em creu­ria que ho ha des­co­bert ara, això que ERC és inde­pen­den­tista, i que el van enga­nyar quan va fer el tri­par­tit). Mon­ti­lla és home de poques parau­les –suposo que per això al PSC es van inven­tar allò de “fets, no parau­les”–, no té una gran oratòria –jo diria que la té nul·la– i a vega­des quan parla en públic fins i tot em fa patir. Però s'ha de reconèixer que ell i el seu equip ho han sabut trans­for­mar posi­ti­va­ment, i que en comp­tes de par­lar d'un can­di­dat amb poc carisma i poques parau­les, ara par­lem d'un can­di­dat que va per feina, tre­ba­lla­dor, modest i asse­nyat. Però l'estratègia del PSC en aquesta cam­pa­nya em des­pista. En algun moment he arri­bat a pen­sar que el cap de cam­pa­nya del PSC era el mateix David Madí, que feia hores extres al car­rer Nica­ra­gua perquè els soci­a­lis­tes ja tre­ba­lla­ven per la soci­o­vergència. Però no. Temo que alguns soci­a­lis­tes tre­ba­llen per la soci­o­vergència, alguns altres, per fer que es com­plei­xin les pre­vi­si­ons del CIS i la pata­cada no sigui espec­ta­cu­lar, i d'altres, tot i anar a les llis­tes, es dedi­quen sim­ple­ment a mirar-s'ho, a veure què passa. No sé si el PSC té o no sec­tor cata­la­nista, però els puc ben asse­gu­rar que, si en té, passa molt des­a­per­ce­but. I em fa l'efecte que és perquè espera. Fins i tot Cas­tells, se n'ha anat sense tan­car la porta. Mon­ti­lla ens hau­ria d'acla­rir d'una vegada què serà final­ment el PSC i què passa amb Madrid. Però ja se sap, és home de poques parau­les.