L'assignatura maria

Només cal fer un cop d'ull als programes electorals per veure-ho clarament: fora d'algunes grans qüestions nacionals com ara la llengua, i d'una manera més identitària que no pas literària, hem d'arribar a la conclusió que la cultura no és una gran prioritat per als candidats. És, en definitiva, aquella assignatura maria que ningú s'esforça gaire a aprovar, i menys en temps de crisi, quan la cultura acaba relegada a l'ingrat paper de luxe asiàtic que pot ser motiu de les retallades més dràstiques, sempre que s'asseguri el pa i el futbol a la població.

De l'etapa que ara s'acaba, recordarem especialment la creació del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació –dos conceptes que els més cínics encara consideren antitètics: cultura i mitjans, sobretot si el mitjà és la televisió– i especialment la polèmica gestació del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, el famós Conca. El tema de les subvencions sempre ha estat un terreny força relliscós en aquest àmbit nostre dels creadors i les indústries culturals. Mai ningú no ha trobat la fórmula màgica per satisfer tots els aspirants a ajuts públics. El Conca, tampoc.

En general, però, tothom està d'acord que el conseller Joan Manuel Tresserras ha fet una bona gestió, fins i tot aquells que pensaven que per estar més arrelat en el món de la comunicació de masses, Tresserras descompensaria el pes dels dos ítems del seu departament en detriment de la part estrictament cultural. No ha estat així: el conseller ha trepitjat molt territori i els seus interessos i intervencions han estat múltiples. A les comarques gironines l'hem vist sovint inaugurant biblioteques, museus i teatres, subratllant sempre en els seus discursos ben argumentats l'interès per fer arribar la cultura a tota la població. D'això encara se'n diu política d'esquerres.

Amb el seu home a Girona, Miquel Sitjar, Tresserras ha compartit també l'interès per la preservació del patrimoni, simbolitzada per la tornada de l'escultura original del deu Esculapi –o Asclepi– amb els braços reimplantats. La comissió de patrimoni de Girona ha estat una de les grans protagonistes de la gestió dels serveis territorials de Cultura, amb les seves decisions ponderades, però també de vegades discutides per aquells particulars i administracions locals obligats a aturar o modificar projectes per l'aparició sobtada d'un mur mil·lenari o una possible inscripció rupestre que emergeix del passat remot per modificar el traçat d'una variant. Quan passa això és potser quan el ciutadà té encara una opinió pitjor d'allò que en diem la cultura, vista com una obstrucció al progrés.

Però hi ha altres modalitats de cultura que, de tan progressistes, viuen també patint la permanent incomprensió dels espectadors potencials, que massa sovint acaben passant de llarg. Però fins i tot en temps de crisi, es continua creant, encara que les finestretes d'ajuts de la Diputació i dels grans ajuntaments estiguin ara mig tancades. I les del Conca, de vegades, queden tan lluny... Almenys de moment no s'ha produït la temuda paralització total del nostre panorama cultural per falta de transfusions de diners públics als creadors i a les entitats i indústries culturals. Amb només un parell de baixes i en espera de veure què passa amb els efectes col·laterals de les fusions i absorcions bancàries, els festivals d'estiu gironins continuen en bona forma i fins i tot el de Torroella de Montgrí, per la seva línia impecable i inalterable, ha aconseguit que la Generalitat el consideri un festival estratègic que mereix tenir un suport a llarg termini, en forma de conveni pluriennal. Hi ha veus discrepants que apunten que hi ha massa festivals i poc coordinats entre si, amb una oferta que de vegades supera amb escreix el que pot assumir la demanda. Tenint en compte les diferents tipologies de festivals, no serà fàcil que cap govern hi pugui posar ordre, però potser estaria bé aplicar també en aquest àmbit la filosofia d'organització en xarxa territorial que tant agrada al tripartit: xarxes de museus, xarxes de centres de creació artística i escènica... Al final, entre tanta xarxa, no queda gaire clar si el que es vol és dinamitzar el territori o tenir-lo ben controlat des de la metròpoli. Però, escepticismes a part, aquí tenim el Bòlit (arts plàstiques i visuals) i el Canal (les escèniques) com a centres de producció que estan funcionant a diferents velocitats i en espais més o menys provisionals –si el Bòlit acaba tenint una gran seu a les Casernes serà, sens dubtes, un dels grans serials que ens despara la propera legislatura–, però que, si més no, converteixen Girona i les seves comarques no només en escenari eventual, sinó també en espai actiu i generador de noves propostes creatives.

En el capítol d'equipaments, també caldrà veure si la conjuntura econòmica i la voluntat política permetran donar continuïtat als projectes de la Casa de Cultura de Girona i de la Biblioteca Pública. Si les veurem acabades és una incògnita gairebé tan inescrutable com ho són ara per ara els efectes reals de la llei del cinema a les pantalles.

I deixem per al final, last but not least, Temporada Alta, un festival al qual cap polític negaria res, segurament perquè s'ho mereix, però també perquè sempre és més fàcil apostar pel cavall guanyador.