Molts castells i una marató

sergi de los Ríos (Tarragona, 1969) és probablement el més tarragoní de tota la vida, entre els principals caps de llista. “Vaig néixer aquí a l'hospital de Santa Tecla”. On té els amics? “El grup principal, els de veritat, a la Colla Jove, i algun que conservo de la infantesa. I després hi ha les noves relacions amb els pares i mares del col·legi dels nens (el CEIP Pau Delclòs)”. Ja sabia que és un fanàtic dels castells. “L'any que ve farà 20 anys que estic a la Colla Jove. Allà el millor és que sóc un més”. “El meu pare sempre m'havia portat a veure castells. De petitet al concurs de castells, o aquí [estem a la plaça de la Font, fent un vermut] per Santa Tecla. És veritat que mon pare no ha tingut mai camisa de cap colla, tot i que ara, que té 75 anys, va amb una samarreta de la Jove”. Els gens deuen pesar més que el simbolisme, o s'ha aferrat als castells pel pes identitari que tenen? “Això no funciona així. Abans és que els castells a mi m'entren directament per la vena. El meu germà, la meva dona i els dos fills més grans [el petit té un any] tenen camisa. Del 1998 al 2002 vaig ser cap de pinyes”. I què tenen, els castells? “És adrenalina pura, treball i esforç col·lectiu. Treus força d'allà on no t'imaginaries mai que en tens”. Com en els moments durs? “És com la vida mateixa. Ara hem fet la millor temporada de la història, però també hi ha hagut cicles de molt de treball i pocs resultats. Has de saber portar bé el fracàs”. Els valors dels castells són els seus? “Sí. I també la unió de molta gent diferent, no només per qüestió d'edat; també de gènere, de professions, d'orígens. I això t'enriqueix moltíssim”. Quins altres valors li va transmetre la família? “Que per aconseguir un objectiu has de pencar, i molt. Que has de saber guanyar la por. Quan pujo en un folre, o un nen que fa d'enxaneta, tothom tenim por, i hi lluites per guanyar-la, en tensió, amb aquell nus a la boca de l'estómac”. La por és necessària, si no seríem uns suïcides. Però, hi ha alguna cosa a la vida que li faci vertigen? Dubta... “Quan penses on estarem d'aquí a deu anys. De vegades és com si t'acostessis a un precipici. Però el que faig és tornar a mirar el present, que avui hi som i demà vés a saber”. I quines preguntes es fa quan s'apropa a l'abisme? S'interroga per la mort? “Sí... O senzillament si estàs educant bé els fills, si tiraran endavant bé... Són dubtes, més que pors”.

Fa exercici? “Vaig a córrer. Vaig fer atletisme a la secció del Nàstic i ho vaig deixar quan vaig anar a estudiar a Barcelona. El primer any vaig intentar-ho compaginar, i anava a entrenar-me al Serrahima de Montjuïc, però vaig veure clar que si els meus pares m'estaven pagant una carrera, no era per anar a córrer”. “Ara hi vaig un parell de vegades a la setmana.” I si no ho hagués deixat, hauria estat bo? “Feia fons i marxa atlètica, però no despuntava”. Això del fons també ho veig vinculat a l'esforç i la insistència, a la consistència mental, a la paciència. Vostè és pacient? “Sí. Sóc un corredor de fons. De fet, l'independentisme és una cursa de fons de les bones”. Com que ho hem fet encaixar bé, parlem de política només uns instants: “Tots aquests que ara ens venen propostes de corredor de velocitat, s'equivoquen d'una manera espectacular. En una marató s'ha de córrer des del quilòmetre 1 fins al 42, i potser estem pel 20”.

Llicenciat en econòmiques, va fer un màster en comerç exterior i s'hi va dedicar en diverses empreses (vi, metal·lúrgica) fins que va agafar una excedència fa set anys. “Evidentment hi tornaré, perquè és una professió amb futur i ben valorada, i més ara que la internacionalització pot ser clau. És una bona feina, però també és molt dura, perquè t'exigeix està molt fora de casa. Passava setmanes senceres per aquests mons”. I després va i s'enganxa a la política. Ja troba moments per refugiar-se a casa? “És difícil, però faig el que puc”.

Parlem de la infantesa. “Jo vaig anar a l'escola Pax, que en aquell moment era una cooperativa de pares, de les primeres a fer un ensenyament en català i laic [però resulta que fins i tot està confirmat al catolicisme]”. “El meu avi tenia un mas on ara hi ha el parc de bombers, cap a l'autovia de Salou, i treballava en una fàbrica de sofre allà al costat. La meva infància està molt vinculada amb aquell mas. Hi havia conills, gallines... Hi passava moltes hores el cap de setmana”. Tots els caps de llista m'han transmès records vinculats amb entorns rurals, com si fos un record generacional. “No ho sé, però jo sóc el més jove. De fet, Xavier Sabaté [cap de llista del PSC] va ser professor meu al Pax, d'educació física, català i francès”. “És bo que coincidim perquè l'agricultura és un dels reptes de la legislatura”.

Què feia més, allà al mas? “Jugava a futbol amb els cosins. Sóc del Nàstic i del Barça. Si juguen entre ells... del Nàstic. En sóc soci. Del Barça sóc soci del Casal Barcelonista. Estic boig perquè el Barça guanyi la Champions a Wembley. El Nàstic, a veure si juguem el play-off aquest nou [enguany a segona A fan una promoció per pujar del tercer al sisè]”. Però si estem en descens? “Bé... Comença la remuntada, com a ERC”.