la CRÒNICA
Tot recordant la Lucy de ‘Dallas'
Arribar a can TV3 i trobar, només entrar, Àngel Casas em dispara la mitomania nostàlgica tot recordant l'entrevista en què va lluitar contra l'estat d'embriaguesa de la petita Charlene Tilton (la Lucy de Dallas, vaja). Ara, però, el paper de Casas com a director de BTV –coorganitzadora del debat amb la nostra– és estar palplantat amb vestit de ratlles i cadena d'or –un punt canalla mai s'ha de perdre– al costat d'Enric Marín, president de la corpo catalana, per anar rebent alcaldables. Amb una exactitud d'equip de natació sincronitzada, cada tres minuts un dels candidats accedeix al recinte, l'arena que els ha de veure batre's tot esperant el dit polze enlaire de l'electorat. Quan falten cinc minuts per tres quarts de nou, arriba Ricard Gomà. En taxi –un Seat martorellenc conduït per una noia–, sense corbata i amb americana negra i camisa blau cel. I amb un somriure tímid de qui sap que porta el regal menys ostentós a la festa, però amb la seguretat de ser el millor amic del nen que l'organitza. Al cap de tres minuts, un Alfa Romeo platejat –aquí canviem Martorell per Milà– transporta un Jordi Portabella també amb tons platejats –gris i blanc, de fet, però combina amb el cotxe– en el mateix moment que els aspersors de TV3 es posen en marxa per sorpresa i ens obliguen a uns quants periodistes a apartar-nos de les jardineres com quan el Barça foragitava l'Inter de Mou.
Tres minuts més tard, una modesta moto de 125 puja la rampa i mostra un Alberto Fernández Díaz –“És l'Albertito”, diu algú– amb vestit fosc, camisa blau cel i corbata ratllada amb tons blaus (això sempre). En contrast amb la modesta motocicleta, apareix un Audi 3.0 gris amb un Xavier Trias també fosc i amb camisa clara, però amb el punt vermellós de la corbata, gairebé calcat a l'estil del nen que munta la festa, Jordi Hereu, que pensant com superar tots els altres, ho aconsegueix arribant amb dos Audi. El punt diferencial: corbata lila.
I entrem a plató, territori Cuní, terra inhòspita i gèlida –no és un mite– on un regidor implacable pateix perquè ningú no trepitgi cap ratlla. Foto de grup. Somriures. Portabella critica que no tinguin ni un bolígraf. Els en porten. Hereu fa broma amb Gomà dient que els seus són verds. Terribas acluca els ulls. Fernández Díaz demana més llum. Cuní recorda als fotògrafs que ell no és candidat quan el retraten, però somriu presumit. No ho pot evitar. Comença el debat. Fred (en tots els sentits). Però s'escalfa. I Portabella sua. Potser perquè ja no és tan amic del nen de la festa.