L'hora de la veritat a Barcelona

A les acaballes del segle XX, l'Ajuntament de Barcelona era un feu pel qual els socialistes ni tan sols patien per governar, amb el plàcid confort de disposar de gairebé la meitat dels vots a les seves mans el 1999. Des de llavors, Xavier Trias ha anat guanyant terreny, amb paciència de formigueta, fins a situar-se, el 2007, a tan sols dos regidors de l'hereu Hereu. Enguany, fins i tot algunes enquestes pronostiquen un tomb històric, gairebé impensable per a una generació que pensàvem que el president del Barça i el de la Generalitat no canviaven mai –nens, Núñez i Pujol van existir abans del Polònia–, i que a Barcelona hi manaven els socialistes encara que presentessin un ficus com a candidat. I que si patien, aviat trobaven aliats com ICV –aquests els mantenen– o ERC –aquests, però, van decidir tornar allà on, històricament, s'han sentit més còmodes, a l'oposició–, per la qual cosa CiU tenia menys números de comptar amb un alcalde a la capital que Espanya de tornar a guanyar Eurovisió.

Tot i els al·licients de les porres prèvies, però, Barcelona ha viscut una campanya ensopidota i que només va semblar remuntar el vol amb el debat a TV3, en un plató siberià que va viure els únics moments de cert escalfament entre els alcaldables, retret amunt, foto avall. Fins aquell moment, molts discursos previsibles i missatges més centrats a atiar la por tot dibuixant escenaris imaginaris gairebé de tren de la bruixa. CiU, amenaçant amb quatre anys més de socialisme i de Barcelona de disseny. El PP, donant per fet un pacte de Trias amb Portabella, amb l'afegitó del coco Laporta, l'independentista sense programa. I el PSC i Unitat per Barcelona, donant per fet un pacte de Trias amb Fernández Díaz, amb l'afegitó del coco Garcia Albiol, que des de la veïna Badalona ha aconseguit radicalitzar cap a la dreta el discurs dels seus companys, amenaçats també per la cada vegada més important presència de nostàlgics de les camises blaves com, especialment, la Plataforma d'Anglada que ens dibuixa una Catalunya farcida de burques i d'immigrants que col·lapsen els serveis públics (que les dades oficials ho desmenteixin és com intranscendent). Ah, ICV-EUiA també es presenta. I es veu que Ciutadans / Ciudadanos fa el mateix / hace lo mismo. / punto.

Qui més qui menys esperava que algun candidat trenqués l'ensopiment, però el protagonisme se l'han acabat enduent els indignats concentrats a la plaça de Catalunya, aquell espai de pas entre la Renfe i l'FNAC, i sempre ple de coloms, clofolles de pipes i sense sostre, rellevats per milers de persones que han aconseguit ser prohibits per la Junta Electoral Central, un ens abstracte –com la UEFA– que pensa que protestar, reivindicar o pensar no és compatible amb una jornada de reflexió –passar-la a la platja, fer el ronso o buscar ofertes al Bershka, en canvi, no està sancionat–. I això que parlem d'un moviment social totalment transversal, fruit de la força de les xarxes socials, i gens sospitós d'estar monopolitzat pels clàssics antisistema perroflauta, ja que hi prenen part des de famílies senceres fins a gent de tota condició social i edat.

Barcelona, doncs, tanca una campanya que ha bullit més amb tuits que no amb propostes en mítings adreçats a jubilats amb gorra i entrepà de franc i joves, amb càsting inclòs, per fer bonic rere el candidat i somriure fins a l'extenuació encara que l'alcaldable parlés d'inseguretat. Una campanya més avorrida i especuladora que un Getafe-Dépor a la jornada 38, però amb l'emoció fins al darrer segon de saber qui baixarà de categoria.

Jordi Hereu, veient a venir la pedregada, és qui ha jugat més fort. O, com a mínim, qui ha jugat més, ja que l'home que no necessita micròfon ha dut a terme fins a 61 actes públics, més del doble que cap altra formació, i que vol dir més de quatre al dia, i això que la campanya es va interrompre 24 hores com a senyal de condol pel terratrèmol de Llorca. El primer dissabte de campanya, una marató pròxima ja a l'Iron Man, en va acumular vuit conscient que, tot i els 32 anys socialistes al consistori, li tocava el paper de remuntar els mals auguris. Nou Barris és la zona que més s'ha patejat, mentre que per l'Eixample –un dels oasis històrics convergents– hi ha passat de llarg. I tot plegat, amb un paper una mica de James Stewart sòl davant el perill, ja que la plana major del PSC o del PSOE –encara sort que el va venir a veure l'alcalde de París– ha anat passant els dies xiulant i mirant a una altra banda. En la recta final, copets a l'espatlla d'Antoni Castells, de José Montilla i d'una Montserrat Tura –rival d'Hereu en unes primàries fratricides– que, una mica més, i se li passa l'arròs de campanya, després de participar divendres en l'acte final al parc de la Ciutadella.

Xavier Trias, amb 28 actes, va començar amb el coixí de saber-se favorit, i potser per això ha anat perdent pistonada. Presentat com l'alcalde de les persones, el veterà polític de gairebé 65 anys, és conscient que es troba davant la seva darrera oportunitat de convertir-se en batlle barceloní i de fer debutar el bàndol nacionalista com a líder a banda i banda de la plaça de Sant Jaume. Trias pot presumir d'haver estat el candidat menys bel·ligerant –tot i algun estirabot recent– i fins i tot va felicitar el seu equip per haver seguit les directrius de no caure en les provocacions i d'haver fugit del cos a cos –tàctica Guardiola?–, convençut de la victòria.

Alberto Fernández Díaz (també 28 actes), eclipsat i condicionat pel seu company de l'ala dura Garcia Albiol a Badalona –amb un discurs xenòfob que el pot fer alcalde–, ha hagut d'anar entrebancant cada vegada més els seus missatges amb referències a la delinqüència –la dels estrangers, s'entén–, la inseguretat i les suposades malalties eradicades que els subsaharians porten amb pastera i traïdoria. L'únic candidat que s'ha mogut, bàsicament, en moto, també ha comptat amb el suport de patums del seu partit, com ara Mariano Rajoy, Alícia Sánchez-Camacho i fins i tot del candidat a renovar l'alcaldia de Madrid, Alberto Ruiz-Gallardón. El seu paper –més enllà del d'Alberto Jones, gelós potser del d'Alícia Croft–, però, el pot comportar a consolidar-se com a tercera força i, per primera vegada, per aspirar a un pacte de govern amb Trias.

Jordi Portabella –de tant en tant amb un senyor somrient al costat i que va presidir el Barça, però al qual ha fet parlar poc– ha protagonitzat 30 actes al capdavant d'Unitat per Barcelona, conscient del seu paper de frontissa. Que el tarot dels sondejos no li és favorable? Ja el vindran a buscar, ja, que ell ha anat fent la viu-viu tot jugant a futbol, fent classes de català al Raval o fent un tomb amb les golondrines del port, que així s'agafa bronzo. Més amunt de la Diagonal no li han vist el pèl –no hi ha pijos independentistes?–, mentre al Raval o a Gràcia, com a casa seva.

Ricard Gomà, amb 25 actes, ha preferit moure's amb menys estridències, per allò de saber que té un suport limitat –el 2007 no va arribar al 10%–, però amb un amiguet que, almenys fins ara, sempre ha estat una mena de capità de l'equip de futbol americà, el més popular de l'institut. El problema és si ara li pren el lloc l'empollon de la classe que, després de guanyar un concurs de preguntes entre escoles, pot ser el que es mirin més les noies. I amb aquest, es veu, no són tan amiguets. L'ecosocialista tampoc ha creuat la Diagonal, mentre Ciutat Vella, Nou Barris i l'Eixample han estat entorns favorits per captar vot verd. O roig. O roig-i-verd. O vot.