Record i memòria

Recordar les eleccions municipals del 1983 no és una antigalla, i encara menys quan ara i aquí és una crònica recurrent i fins i tot hi ha elements d'aquella història que encara són presents en el rerefons polític i social de la ciutat. Fou en la primavera d'aquell any quan se celebraren les segones eleccions municipals de l'actual etapa democràtica. El mapa polític indicava un consistori governat per un acord PSUC-PSC, presidit per Màrius Díaz, amb dotze regidors psuqueros i deu de socialistes. A l'oposició, tres regidors convergents i dos de la UCD suarista. Però el mateix mapa assenyalava la força emergent del partit socialista, sustentada en els deu milions de vots obtinguts per Felipe González feia sis mesos, i la desfeta del PSUC, víctima de les pròpies lluites internes, de les quals només se salvava el seu component municipalista.

Les municipals canviaren les tornes i la candidatura psuquera augmentà considerablement el vot, però el resultat fou insuficient per contrarestar l'onada socialista. Les urnes donaren dotze regidors al PSC, onze al PSUC, tres a CiU i un a Alianza Popular. La nit electoral, al local dels escindits del PSUC es brindà amb cava per celebrar la derrota de Màrius Díaz. El resultat podia indicar la continuïtat del govern a dos, amb el canvi d'alcalde que marcava el resultat electoral.

Pel PSUC era complicat acceptar de bona gana cedir l'alcaldia, quan presumia de molt bona gestió i de l'augment substancial del vot, a més d'haver suportat amb elegància la prepotència socialista. A més, els centres d'opinió i un gruix d'entitats locals preferien l'afable Màrius Díaz al sorrut Joan Blanch. Tot, menys els vots, semblava justificar la cobejança psuquera de mantenir l'alcaldia. La lluita era oberta i el PSC i el PSUC estaven a mata-degolla, mentre que els convergents es convertien en decisius, quan l'evidència dels vots ho feia possible. Els uns i els altres començàrem increïbles conspiracions, entre reunions a totes hores i manifestos que anaven amunt i avall. En el penúltim acte, la militància nacionalista es diversificà en les preferències, ja que uns estaven a favor de deixar governar la llista més votada i els altres preferien un acord amb la gent del PSUC. Durant quinze dies, la ciutat visqué el desconcert. Talment, els qui teníem responsabilitats en la direcció psuquera, jo entre ells, ens equivocàrem. El poble tenia tot el dret a triar, fins i tot a errar-la. Intel·ligentment, Convergència decidí abstenir-se, tot i que després se sabé que s'havia convingut un pacte secret entre el PSC i CiU. Els dos grans partits badalonins trencaren relacions i, juntament amb ells, també es dividí la societat civil, amb la qual cosa s'obrí una profunda ferida que mai no cicatritzà prou bé. El dia que Joan Blanch, alcaldable socialista, prengué possessió del càrrec, la plaça de la vila es convertí en un camp de batalla. Per davant, setze anys de blanquisme exigirien una acurada anàlisi, tot i que es pot dir que el preu de la discrepància ha estat un greu aprofundiment en la desvertebració ciutadana.

Les eleccions del darrer 22-M han estat les primeres en què semblava superat el trist afer del 83 i, ironies de la vida, amb altres protagonistes i altres components ideològics, semblem destinats a repetir velles històries. Tothom es creu legitimat per governar i/o per decidir, i la societat civil també força la defensa d'interessos de classe. A les pàgines d'aquest diari, diumenge passat n'hi havia que ressuscitaven el dret a l'enfrontament dels barris del centre (“nacionalistes moderats”) i els perifèrics (“d'esquerres progressistes”), quasi culpant els BTV (badalonins de tota la vida) de tots els mals haguts i per haver. D'altra banda, plataformes, noves i velles, intenten influir amb decisions que han de ser polítiques. Badalona és a un pas de repetir antics errors.

Ara és l'hora de fer política. Sisplau, que això pari un moment de rodar, que jo baixo.