Era l'economia, José Luis

El president del govern espanyol ja té un peu fora de La Moncloa. Han estat un parell de legislatures, i el vector econòmic de la seva gestió és el que ha sentenciat la seva sortida prematura i el que, tot sigui dit, pràcticament el deixa fora de les travesses per ingressar com a assessor en alguna gran empresa energètica com han fet els seus predecessors.

Arribats en aquest punt, resulta irresistiblement temptador tornar a recordar la frase que li va dedicar Jordi Sevilla, responsable econòmic dels socialistes, cap al 2003, després que Zapatero presentés les seves puntualitzacions, encara com a oposició, al projecte de pressupost del Partit Popular per a l'any següent. “Això t'ho explico jo en dues tardes”, va ser la invitació condescendent amb les llacunes econòmiques del líder per part d'un Sevilla que més tard, per cert, hi seria molt menys indulgent.

Un cop guanyades les eleccions, Zapatero no va fer més que confirmar que aquell curset accelerat també va ser insuficient, si és que es va arribar a produir. Entre la ingenuïtat i la ineficiència, Zapatero i el seu gabinet van anar aprovant millores socials molt necessàries però impossibles de finançar, i menys encara amb l'adveniment d'una crisi que es van negar a acceptar fins que l'onada recessiva ja va ser un tsunami. Solbes, el ministre d'Economia del moment, va omplir els mitjans de comunicació de frases per a la història, erigit en portaveu d'un negacionisme cada cop més ridícul, i més en una persona bregada en mil batalles com el del Pinós, que havia estat comissari europeu d'Afers Econòmics.

El xec nadó, els galdosos 400 euros de l'IRPF i idees esplèndides però impossibles de sufragar com la llei de la dependència van pavimentar de populisme l'avenç cap a un context de crisi agreujat per tres magnituds bàsiques i demolidores: atur històric, PIB esquàlid i dèficit públic fora de mida. I una quarta pota no menys important: a l'Estat espanyol no hi calien subprimes, per veure que el sector financer feia aigües. Bancs i, sobretot, caixes s'havien posat el dogal al coll confiant en un sector immobiliari que feia el canvi de cicle en caiguda lliure.

La primavera del 2010 les agències de ràting van aixecar el banderí vermell sobre la solvència espanyola. A Zapatero se li va girar feina, de la que s'adeia menys amb el seu proverbial tarannà. Les reformes estructurals van anar arribant en un degoteig insegur que no ha calmat el despietat déu dels mercats i a més han servit per minar encara més la seva popularitat. Mentrestant, inassequible al desànim, Zapatero interpretava les trucades dels líders mundials (Obama, Hu Jintao...) com a mostres encomiàstiques més que de nerviosisme.

La prima de risc del deute, condicionada, és cert, pel calvari grec, no ha afluixat ni després de l'striptease que van ser els tests d'estrès de la banca. Ara el president deixa, sembla, el testimoni en mans de l'oposició, tot i que no se sap si com a assumpció de la seva falta de perícia o com un regal enverinat. El pitjor ha passat o encara ha d'arribar?