Alfred Bosch
Precandidat a cap de llista d'ERC al Congrés dels Diputats
“Els rivals de debò són a fora”
PRIMÀRIES · “Són com un matx amistós, com un partit amb el meu germà” MADRID · “S'ha acabat el ‘peix al cove' i els plats de llenties” UNITAT · “Si portem la barca cap a la llibertat nacional i la justícia social, posem-nos d'acord”
les portes i les finestres de bat a bat perquè hi entri l'aire. Abans ja hi havia aquesta obertura, però
ara hi ha de ser del tot
L'historiador i escriptor Alfred Bosch és el candidat que ha escollit el futur president d'ERC, Oriol Junqueras, per encapçalar la llista a Madrid. Però Bosch no té el lloc assegurat, perquè l'encara secretari general, Joan Ridao, també vol ser el número 1 i és possible que els militants hagin d'escollir entre l'un i l'altre en unes primàries.
Per què va acceptar l'oferta
d'Oriol Junqueras?
Perquè ho vaig consultar amb Ghandi, Martin Luther King i Nelson Mandela
i em van dir que acceptés.
No l'acabo d'entendre.
Em refereixo a un sentit literal i també figurat. Quan em va trucar Junqueras i em va proposar ser candidat, estava de vacances a Londres, amb els fills, visitant el Museu de Cera. I en el moment en què vaig rebre la trucada estava just davant d'aquestes tres figures. Me les vaig mirar i vaig preguntar “què?” I vaig dir que sí per patriotisme i justícia social.
S'ho va haver de pensar dues vegades tenint en compte que ERC està en crisi
i que ha passat per dues patacades
electorals importants?
A mi no m'enganya ningú ni m'han
d'ensarronar. Per a segons qui això
pot ser un problema, per a mi és
un incentiu. Esquerra és molt més atractiva ara que no pas quan estava
al poder. S'està reinventant i intenta reaccionar als estímuls de la societat civil. Acabo de sortir d'una altra
aventura incerta, la consulta de
Barcelona, i m'ho vaig passa pipa.
Són aquests reptes els que aporten
novetat i poden fer canviar el cap i
el cor de la gent. No m'interessa ocupar una cadira i fer de funcionari.
Algunes enquestes auguren que ERC
es pot quedar sense representació
al Congrés dels Diputats.
M'han dit que no pinten gaire bé, però aquest no és el meu problema. I què? Ens hem de desesperar? No. Fem bones propostes; anem a buscar la connexió de la gent. La societat ens ha donat un mandat i no ens l'hem escoltat del tot.
Precisament, una de les crítiques que es fa a ERC és que ha perdut la connexió amb la gent, amb el pols del carrer.
No és només un problema d'Esquerra. Per què 50.000 voluntaris es dediquen
a organitzar referèndums a mig Catalunya? Per què hi voten prop d'un milió
de persones? Per què més d'un milió
de manifestants surten al carrer per
protestar contra la sentència de l'Estatut? I per què a la classe política això l'agafa amb el pas canviat? Perquè la societat és més àgil que la política convencional. Ens hem de posar les piles.
Després de la consulta de Barcelona
va fer una crida perquè els polítics
agafessin el relleu de la societat i
ara vostè ha fet el pas.
He tingut el privilegi i la sort que m'ho hagin proposat. Ha estat molt fàcil. Arriba un moment en què la societat civil ni pot ni té l'obligació de fer-ho tot. Si no,
de què serviria el sistema polític?
Com a antic portaveu de la consulta,
pot capitalitzar part d'aquella gent
que va votar als referèndums?
La cosa no va per aquí. Plantegem-ho d'una altra manera. No pot ser que xiulem i despistem com si res no hagués passat. I Duran i Lleida, quan diu que
no canviarà la seva política al Congrés dels Diputats, xiula i despista. Repassem: el procés i la sentència adversa de l'Estatut, la manifestació massiva de la gent i també dels polítics, les consultes sobre la independència, les declaracions de Jordi Pujol, la sentència del Suprem contra la immersió, la crisi, l'atur, les retallades i l'inconformisme dels indignitats. Com algú pot pretendre dir que
no ha passat absolutament res?
Algun cop se li ha sentit dir que a
Madrid s'hi ha d'anar per plantar-se.
A què es refereix exactament?
S'ha acabat el peix al cove i els plats
de llenties. Si tenim força hem de treballar per les qüestions fonamentals que ens demana la gent: llibertat nacional i justícia social. Disposats a parlar amb tothom, però a l'hora de negociar hem
de treure els temes nacionals, de país com la independència fiscal.
Sempre s'ha parlat que per aconseguir aquests objectius de país es necessita
la unitat dels partits a Madrid, però per una cosa o altra mai no s'acaba de teixir.
És una llàstima, però no crec en la unitat per damunt de tot. Només quan són uns objectius compartits i comuns.
Un dels cavalls de batalla serà el concert econòmic. Veu factible que el govern
espanyol ho accepti?
Aquí és on entra en joc la idea de plantar-se. Si no l'acceptem, no votarem els pressupostos. Mira si és fàcil.
Si no s'obté el concert, es pot entrar en un altre estadi? CiU mai no contempla aquesta possibilitat.
Si el tomben haurem d'anar a la independència, no? Ja intentarem estirar CiU
i convèncer-los. Més d'una vegada
Artur Mas ha fet servir expressions
que s'acosten a aquest camí.
Alguns dirigents de les CUP o SI han demanat als votants que s'abstinguin en aquests comicis, perquè a Madrid no s'hi ha d'anar a fer res. Què n'opina?
Discrepo. Hi hem d'anar perquè el Congrés és un fòrum que paguem entre
tots i l'hem d'aprofitar. I no ens enganyem, també hi ha altaveus que aquí
no tenim. A Madrid també hem d'anar
a explicar molt clarament el que volem, però sent respectuosos amb Espanya. Dir-los que això s'ha acabat i que cordialment ens volem separar. Avui en dia
el divorci privat existeix i amb un
poble pot passar el mateix.
També hi ha qui interpreta que el seu paper de consens que va exercir a la consulta pot servir perquè ERC s'uneixi amb altres partits independentistes i
articuli una coalició electoral.
No sóc cap messies. Però si a algú li serveix el model de la consulta, fantàstic.
No m'agrada barallar-me, m'agrada
entendre'm amb tothom. I si hem de
portar una barca cap a la llibertat nacional i la justícia social, posem-nos d'acord. Aquesta és la meva filosofia.
Parlant de tot el procés intern que viurà ERC, està preparat per participar en
les primàries?
Sí i serà una ocasió d'or per temptejar
els militants. De moment, veig molta
il·lusió. La veritat és que els bioritmes són molt positius.
I què li diuen fins ara els militants?
Potser tinc una visió parcial, però detecto molta il·lusió. La gent ens anima i ens diu que renovem, que continuem per aquest camí, que siguem generosos i que incorporem gent de fora. És com aquesta sensació d'obrir les portes i les finestres de bat a bat perquè hi entri l'aire. Abans ja hi havia obertura, però ara hi ha de ser del tot. I aquesta sensació d'obertura i de llibertat absoluta encaixa molt bé amb el que és la gent d'Esquerra Republicana.
Tot plegat sembla una mica estrany: un precanditat com vostè, avalat per un president que encara no ho és, i que s'enfrontarà a l'actual secretari general.
Res no és mesquí. Quan les coses es fan amb noblesa i perseguint uns ideals de país, és del tot legítim. Entenc que hi ha una iniciativa del secretari general que vol tornar a ser candidat i em sembla bé. Tenim diferències de trajectòria, de procedència, però els dos volem el mateix. Entenc que si Junqueras m'ho proposa a mi és per la política d'obertura i connexió amb la societat civil. Intentarem guanyar en aquest matx entre companys.
Tem que en aquest matx es reprodueixin els enfrontaments caïnites històrics que sempre han perseguit el partit?
No és el millor que pot passar. En general ens ho hem d'agafar amb esportivitat. Unes primàries són un matx amistós, com si jo jugués un partit de tennis taula amb el meu germà, perquè Ridao i jo som germans en la causa. Els rivals de debò són a fora. Amb qui realment haurem de pugnar és amb el poder espanyol.
Acceptaria ser el número 2 de Ridao
si acabés perdent?
M'han convidat com a cap de llista i entenc que això és manté.
Si Ridao guanyés, Junqueras quedaria desacreditat?
Se li ha de preguntar a l'Oriol.
I vostè?
No, perquè ho hauria intentat i hauria posat tot el meu esforç. Si no me'n surto, me n'aniré a escriure una novel·la i també seré una persona feliç.