Transició nacional i/o social?

El president Mas creu que ha trobat els mots per portar Catalunya cap al que ell anomena “transició nacional”. Un horitzó sense data, un xec en blanc emocional cap a la independència i, a curt termini, en el tauler de regateig de sempre amb el govern de torn de l'Estat, el pacte fiscal. Sona bé! No sabem què és realment però s'assembla al concert basc, però amorosit, endolcit.

L'ambigüitat és el gran aliat de Convergència i Unió. El cap de setmana a votar la consulta de la independència sense càmeres i, entre setmana, a pactar amb el Partit Popular els pressupostos. Cap contradicció perquè aquest govern de Mas és, de fet, el més conservador dels darrers trenta anys i el que té menys consciència de classe i el més tecnòcrata.

És probable que hagi començat la transició nacional. El president Maragall sabia que s'havia de redefinir l'encaix Catalunya-Espanya i va liderar un nou Estatut que substituís el de 1979. La sentència del recurs al Tribunal Constitucional presentat pel PP agreuja, esquerda, la confiança d'una part dels catalans en l'Estat. Però és segurament en l'etapa del govern Aznar 1996-2004 –president votat per CiU– quan es cou l'anticatalanisme polític i mediàtic més gran.

Ara segurament no estaríem aquí si Rodríguez Zapatero hagués liderat una verdadera reforma constitucional pactada i referendada per la majoria que hagués permès l'evolució d'Espanya cap a un federalisme asimètric en què Catalunya i Euskadi se sentissin còmodes dins de la nova Europa, la dels estats i regions europees.

El que segur que ha començat és una transició social. No hauríem de fer aquesta dissociació entre nacional i social. L'important no és la geografia, sinó la geografia humana. La Catalunya de segle XXI és molt diferent a la de principi dels noranta. La Catalunya dels sis milions de catalans del president Pujol no és ja ni la dels 7 milions del president Maragall, sinó la dels 7,6 milions que va haver de gestionar el president Montilla i ara el president Mas. Una societat amb una natalitat baixa i una esperança de vida de les més altes del món.

Una societat molt diversa, amb gairebé un milió i mig de persones nascudes a l'estranger, de tot el món, amb diferències culturals, lingüístiques i religioses.

Una societat acostumada a construir cada vegada més benestar –juntament amb unes prestacions i uns serveis públics i universals– i amb un dels períodes més llargs de creixement econòmic, de generació de treball.

Una Catalunya on les dones han avançat extraordinàriament en formació, amb una població activa-ocupada femenina que va arribar a la mitjana europea entorn dels anys 2006 i 2007, però amb un model de societat, de governs i de partits encara de concepció masculina. Una societat acostumada a uns nivells de consum, amb un cert miratge social, en èpoques de molta ocupació i crèdit fàcil, que a molts va fer adquirir sobretot habitatges de propietat amb hipoteca i viure per damunt de les seves possibilitats.

Un model econòmic expansiu que estava excessivament basat en la construcció i en el consum de béns prescindibles, molt especulatiu. Amb uns joves, formats els uns i fruit del fracàs escolar els altres, que han passat del tot és possible i del treball fàcil a l'atur, a la precarietat i a la falta d'expectatives, cosa que fa que hagi començat l'emigració de talent i el malestar social.

I ara què? Acceptar els errors comesos per iniciar una transició social i nacional cap a una Catalunya confiada, ambiciosa i cohesionada. El nou estat és Europa. Espanya ha de resoldre l'encaix de Catalunya –i també d'Euskadi– mitjançant el federalisme asimètric, que ha de permetre l'evolució del pacte fiscal vigent i recuperar la confiança mútua. Però Espanya ha de permetre sobretot l'autogovern a Catalunya com a regió europea (Pirineu-Mediterrani), motor en coneixement i en desenvolupament econòmic i social.

Cal no perdre energies en la cultura de la queixa i la resistència. Hem de liderar l'economia del coneixement: més sincrotró i menys especulació, a través dels sectors agroalimentari, industrial divers i serveis de valor afegit –turisme, salut i cultura–. Catalunya és i ha de ser barreja de Califòrnia, Singapur, Suècia i Massachusetts-Boston. La base universitària i empresarial, ja la tenim. Els nostres clients són els catalans mateixos, Espanya, Europa, el Mediterrani i el món.

Caldrà fer una reforma fiscal i financera profunda, més progressiva, de les rendes del treball, del capital, i revisar la fiscalitat dels productes que volem disminuir –tabac, alcohol, immobiliari especulatiu...–. La prioritat d'aquestes reformes és que han d'anar encaminades a la generació de treball i un marc econòmic sostenible, ecològic socialment i mediambientalment.

La revisió de l'estat del benestar ha de garantir seguretats al llarg del cicle de la vida de la gent –infància-adolescència, família i vellesa– i adaptar-se als canvis laborals més freqüents.

Catalunya té el repte d'integrar la societat diversa en un projecte d'un sol poble. Una mirada que permeti la interculturalitat, el coneixement de la llengua i la cultura pròpies, amb una aposta pel multilingüisme, la visió Catalunya ciutat –amb Barcelona com a estàndard–, nació ciutat oberta al món, cosmopolita, liberal, més que nació estat. Torno a insistir: l'estat és Europa.

Per mi, la “transició nacional” només té sentit si inverteix en la transició social, per superar la crisi enfortits, socialment i culturalment. Superar el debat Catalunya-Espanya a través d'Europa. El federalisme és la via de la llibertat i la unió partint de projectes compartits i aporta més valor que la independència i els nacionalismes.