De la rebel·lia sanguinària al carril de la política
DOLOR · Més de 800 persones han estat víctimes mortals del grup terrorista al llarg de la seva història, entre militars, policies i empresaris COP · L'atemptat més sonat de la banda va tenir com a objectiu Carrero Blanco PRESSIÓ · La lluita contra l'organització s'ha fet en diversos fronts, des del policial fins a la negociació a alt nivell
És l'estiu del 1959. el PNB és un partit amb presència i força a Euskadi, però els seus plantejaments resulten tebis per a la colla d'estudiants dissidents que funden ETA (sigla d'Euskadi Ta Askatasuna, Euskadi i Llibertat). Els seus objectius fundacionals són la creació d'un estat propi, que agruparia, governats des dels postulats marxistes leninistes i segregats dels estats espanyol i francès, els territoris històrics d'Euskal Herria. Geogràficament, s'hi inclouen l'actual País Basc (Àlaba, Biscaia i Guipúscoa), a més de Navarra i les províncies de Lapurdi, Baixa Navarra i Zuberoa, a França.
Els cofundadors van ser José Luis Álvarez Emparantza, Txillardegui; Julen de Madariaga, Santi, i José M. Aguirre, assessorats pel filòsof Federico Krutwig. Tot i que algunes de les seves actuacions eren de tipus simbòlic o innocu, la metodologia de l'organització incloïa la utilització de la lluita armada per obtenir els seus propòsits.
La primera acció data del 1961, quan, en un sabotatge sense èxit, van provar de fer descarrilar un tren on viatjaven una colla d'excombatents franquistes que anaven a celebrar la diada del 18 de juliol. La primera assemblea es va celebrar un any més tard, el maig del 1962, a Baiona, on es van autodefinir com a “organització clandestina revolucionària”. La primera víctima “triada”, el policia Melitón Manzanas, tristament famós per la seva crueltat en els interrogatoris i amb la col·laboració amb la Gestapo en el seu historial. Abans, però, havia mort una criatura de 22 mesos, víctima d'una bomba a l'estació de tren d'Amara (Guipúscoa).
Des d'aleshores, la violència d'ETA ha deixat 829 víctimes mortals, majoritàriament de les forces armades o de seguretat de l'Estat, però també civils, en gran part polítics o càrrecs de l'administració. El més sonat potser, i, per què no dir-ho, aplaudit des de la resistència al règim en aquells anys de decadència franquista, va ser l'atemptat que va matar l'almirall Carrero Blanco, president del govern i, com a tal, mà dreta del Caudillo, que va volar amb el seu cotxe al carrer Claudio Coello de Madrid, el 20 de desembre del 1973. L'aplaudiment més o menys dissimulat dels demòcrates es va esvair de cop, quan l'any següent la banda matava 12 civils i en feria 80 més en una cafeteria madrilenya.
El doble tall de l'organització també es va manifestar en un cisma intern que va donar peu a les dues faccions. La VI assemblea bifurcava els anomenats “polimilis”, que es decanten per triar els objectius de forma molt més quirúrgica, d'ETA militar, partidaris d'una lluita armada no tan selectiva.
La mort del dictador i la Transició van propiciar una amnistia, el 1977, dels etarres empresonats durant el règim, després dels primers contactes i negociacions amb l'Estat.
A principi dels vuitanta, Juan José Rosón, ministre d'Interior d'UCD, busca fórmules de reinserció junt amb els líders d'Euskadiko Ezkerra. ETA políticomilitar es dissol, però el que en queda, ara ja ETA a seques, continua esgranant atemptats. Entre aquests, el d'Hipercor, el 1987, a Barcelona, amb una vintena de morts i el doble de ferits, el balanç més tràgic de les actuacions de l'organització.
Uns anys més tard, un altre sobre el qual no fa gaire se'n va fer un documental de denúncia, l'atac a la caserna de la guàrdia civil de Vic, el maig del 91. El saldo: deu morts, alguns d'ells infants. Eren els anys en què ETA era dirigida pel col·lectiu Artapalo, que també havia acabat el 1986 amb la vida de la dissident Dolores González Katarain, Yoyes, mentre caminava pel carrer amb el seu fill, per les seves discrepàncies amb el procediment dels “durs” de l'organització.
La guerra bruta
Un punt i a part el va constituir l'anomenada “guerra bruta”, nom popular per a la irrupció dels Grups Antiterroristes d'Alliberament (GAL), que entre el 1983 i el 1987 van assassinar 23 persones integrades a ETA o pròximes a la banda, dins d'una operació orquestrada, segons es va saber més tard, des del ministeri d'Interior, des d'on va sorgir el finançament, a través dels fons reservats, i el reclutament dels pistolers que contrareplicaven els etarres. El cas va esquitxar des del mateix ministre, José Barrionuevo, i el seu segon de bord, Rafael Vera, secretari d'Estat per a la Seguretat, fins al governador civil de Guipúscoa, Julen Elgorriaga, així com diversos alts càrrecs militars i polítics. Mai no s'ha acabat d'escatir el grau d'implicació de l'aleshores president del govern central, el socialista Felipe González en aquest cas de terrorisme d'Estat, però aquest episodi pesa encara sobre la seva imatge pública.
L'apressament de la cúpula a Bidart, el març del1992, a pocs mesos dels Jocs Olímpics de Barcelona, va estabornir ETA, que es va haver de refer i acudir a l'anomenada kale borroka per continuar fent-se notar.
Als noranta, continua havent-hi negociacions amb l'Estat, fins i tot durant les legislatures presidides per José M. Aznar. No obstant això, hi ha sengles atemptats fallits contra el mateix Aznar i el rei, que en van sortir il·lesos; segrestos com el del funcionari de presons Antonio Ortega Lara i el parlamentari popular Miguel Ángel Blanco, l'assassinat del qual, junt amb el de l'exministre de Sanitat Ernest Lluch, certifiquen el rebuig massiu a la banda en forma de protestes populars.
Al llarg dels últims anys, amb el govern central comandat per Zapatero, hi ha hagut treves fallides, com la que va trencar l'atemptat a la T4 de Madrid, converses clandestines i molta pressió política i mediàtica, que ha desembocat en l'alto el foc definitiu que l'organització va transmetre ahir.
