De la rebel·lia sanguinària al carril de la política

És l'estiu del 1959. el PNB és un partit amb presència i força a Euskadi, però els seus plantejaments resulten tebis per a la colla d'estudiants dissidents que funden ETA (sigla d'Euskadi Ta Askatasuna, Euskadi i Llibertat). Els seus objectius fundacionals són la creació d'un estat propi, que agruparia, governats des dels postulats marxistes leninistes i segregats dels estats espanyol i francès, els territoris històrics d'Euskal Herria. Geogràficament, s'hi inclouen l'actual País Basc (Àlaba, Biscaia i Guipúscoa), a més de Navarra i les províncies de Lapurdi, Baixa Navarra i Zuberoa, a França.

Els cofundadors van ser José Luis Álvarez Emparantza, Txillardegui; Julen de Madariaga, Santi, i José M. Aguirre, assessorats pel filòsof Federico Krutwig. Tot i que algunes de les seves actuacions eren de tipus simbòlic o innocu, la metodologia de l'organització incloïa la utilització de la lluita armada per obtenir els seus propòsits.

La primera acció data del 1961, quan, en un sabotatge sense èxit, van provar de fer descarrilar un tren on viatjaven una colla d'excombatents franquistes que anaven a celebrar la diada del 18 de juliol. La primera assemblea es va celebrar un any més tard, el maig del 1962, a Baiona, on es van autodefinir com a “organització clandestina revolucionària”. La primera víctima “triada”, el policia Melitón Manzanas, tristament famós per la seva crueltat en els interrogatoris i amb la col·laboració amb la Gestapo en el seu historial. Abans, però, havia mort una criatura de 22 mesos, víctima d'una bomba a l'estació de tren d'Amara (Guipúscoa).

Des d'aleshores, la violència d'ETA ha deixat 829 víctimes mortals, majoritàriament de les forces armades o de seguretat de l'Estat, però també civils, en gran part polítics o càrrecs de l'administració. El més sonat potser, i, per què no dir-ho, aplaudit des de la resistència al règim en aquells anys de decadència franquista, va ser l'atemptat que va matar l'almirall Carrero Blanco, president del govern i, com a tal, mà dreta del Caudillo, que va volar amb el seu cotxe al carrer Claudio Coello de Madrid, el 20 de desembre del 1973. L'aplaudiment més o menys dissimulat dels demòcrates es va esvair de cop, quan l'any següent la banda matava 12 civils i en feria 80 més en una cafeteria madrilenya.

El doble tall de l'organització també es va manifestar en un cisma intern que va donar peu a les dues faccions. La VI assemblea bifurcava els anomenats “polimilis”, que es decanten per triar els objectius de forma molt més quirúrgica, d'ETA militar, partidaris d'una lluita armada no tan selectiva.

La mort del dictador i la Transició van propiciar una amnistia, el 1977, dels etarres empresonats durant el règim, després dels primers contactes i negociacions amb l'Estat.

A principi dels vuitanta, Juan José Rosón, ministre d'Interior d'UCD, busca fórmules de reinserció junt amb els líders d'Euskadiko Ezkerra. ETA políticomilitar es dissol, però el que en queda, ara ja ETA a seques, continua esgranant atemptats. Entre aquests, el d'Hipercor, el 1987, a Barcelona, amb una vintena de morts i el doble de ferits, el balanç més tràgic de les actuacions de l'organització.

Uns anys més tard, un altre sobre el qual no fa gaire se'n va fer un documental de denúncia, l'atac a la caserna de la guàrdia civil de Vic, el maig del 91. El saldo: deu morts, alguns d'ells infants. Eren els anys en què ETA era dirigida pel col·lectiu Artapalo, que també havia acabat el 1986 amb la vida de la dissident Dolores González Katarain, Yoyes, mentre caminava pel carrer amb el seu fill, per les seves discrepàncies amb el procediment dels “durs” de l'organització.