L'amarga satisfacció de Zapatero

Zapatero té una amarga satisfacció. La satisfacció que des de La Moncloa ha vist l'anunci de la fi de la violència d'ETA i l'amargor pel record de la pressió que ha tingut en la seva etapa com a president en ser culpat de negociacions inexistents.

L'anunci s'ha produït en un moment que políticament li serveix de ben poc, només per deixar-ho d'herència als seus néts. A l'hora del pati podran explicar que mentre el seu avi era president del govern espanyol es va acabar ETA. Anys enrere, un president que hagués viscut aquest episodi hauria estat portat als altars.

No serà així i probablement és injust. Com tampoc seria just atribuir-se tots els mèrits. Encara que sigui a la pròrroga i de penal. Zapatero és president quan s'ha produït el fet i alguna cosa hi té que veure. Tot i que els principals rèdits electorals seran per als partits nacionalistes bascos, sobretot per a Bildu. Per Zapatero, farem realitat l'expressió popular de “quan fou mort el combregaren”.

A banda de casa seva, l'únic que l'ha felicitat i encara indirectament és el seu adversari dels últims anys, Mariano Rajoy, en haver reconegut que s'ha acabat la violència sense concessions polítiques.

Queden vint-i-set dies per a les eleccions i caldrà veure amb quina intensitat el futur de la negociació amb ETA entra en campanya. Què diran del fet que Otegi continuï a la presó? Rubalcaba i Rajoy han estat ministres de l'Interior i un pacte no escrit assenyala que els secrets del ministeri queden guardats en un calaix sense clau.

La temptació serà forta perquè en campanya no reneixin els records dels GAL, de les barreges que s'han fet de nacionalisme i terrorisme i d'altres que acabin amargant la festa de la fi de la violència i d'un futur negociat.