A la recerca del tresor

Alfred Bosch, el can­di­dat d'ERC, em diu que si ha de triar un pai­satge es decanta pel car­rer de la Cara­bassa, al barri de Ciu­tat Vella de Bar­ce­lona, i em cita a les vuit del matí a la plaça de la Mercè, que hi és molt a prop. Qui­nes idees, les vuit del matí. Per què les vuit del matí? “Perquè és una hora tran­quil·la.” Tot
menys tran­quil·la. Quan abans d'empren­dre l'expe­dició al car­rer esco­llit estem asse­guts a la ter­rassa d'un bar de la plaça fent un cafe­to­net, apa­reix un jove alt, des­calç i brut com una gui­lla que ens comença a incre­par. Diu coses sobre la seva dona i d'Espa­nya. No sé què passa, però tots els bojos dei­xats anar sem­pre aca­ben cri­dant viva España. Cri­dar-ho a un can­di­dat d'ERC és com una pro­vo­cació. Les noies del bar tru­quen als Mos­sos i en un tres i no res n'apa­reix una dotació i dos moto­ris­tes de la Guàrdia Urbana. El noi s'ha fet escàpol, com deien dels lla­dres les novel·les de La Cua de Palla, i lla­vors, men­tre Alfred Bosch parla amb els agents, sabem que és el mateix jove agres­siu que unes set­ma­nes enrere va cla­var un cop de puny a l'ull al nos­tre home enmig del car­rer i en presència dels seus fills. Té alguna cosa en con­tra seu? “No res, és un tipus que deam­bula pel barri.” Hem de dir que Alfred Bosch viu aquí, al car­rer Ample, a tocar de la plaça de la Mercè i del car­rer de la Cara­bassa. Anem al car­rer de la Cara­bassa? “Som-hi.” És un car­rer llarg i estret que va del car­rer Ample al d'Escu­de­llers, pas­sant per la plaça George Orwell. La seu d'ICV és molt a prop. Bar­ce­lona de vega­des és un poble, tot ho té a tocar de mà, l'aigua­bar­reig és molt per­cep­ti­ble. El car­rer per on Alfred ens acom­pa­nya és famós per dues coses: pels ponts que unei­xen les cases d'una banda i un altra i per un pla urba­nis­ti­co­ar­qui­tectònic que fa uns anys va pre­ten­dre alte­rar-li la feso­mia. Els veïns s'hi van opo­sar, i aquí tenim el car­rer de la Cara­bassa de sem­pre. Em vénen a la memòria els cone­guts ver­sos de Mara­gall: “Quan jo era petit vivia arrau­lit en un car­rer negre; el mur hi era humit però el sol hi era ale­gre...” Mara­gall par­lava del seu car­rer de la infan­tesa, que no era molt lluny d'aquí. El car­rer de la Cara­bassa és estret. El sol a aquesta hora no hi és ale­gre ni sem­bla que ho hagi de ser mai, però l'Alfred Bosch ens asse­nyala un rellotge de sol pin­tat o incrus­tat en una de les façanes. “És l'únic rellotge de sol en fun­ci­o­na­ment que queda a Bar­ce­lona.” Rellotge de sol en fun­ci­o­na­ment? “Que hi ha algú que en té cura, que l'ajusta.” Al fons del car­rer, en el con­tra­llum, s'alça com si s'enlairés pro­pul­sada la imatge enorme de la Mare de Déu de la Mercè que corona l'església que li és dedi­cada. Par­lem de la patrona de Bar­ce­lona. Vostè va néixer aquí? “No, jo vaig néixer a l'Eixam­ple. Vaig venir aquí perquè hi havia més història acu­mu­lada. L'Eixam­ple és massa nou, massa qua­dri­cu­lat. Sap què em passa, a mi? Que m'agrada des­co­brir tre­sors, i aquí, a la ciu­tat antiga, n'hi ha molts.” El seu pare? “Va morir fa deu anys. Era químic.” La seva mare? “És advo­cada.” Ahir pre­ci­sa­ment vaig tenir el gust de conèixer-la. Era a pri­mera fila en l'acte de pre­sen­tació a la seu d'Òmnium del lli­bre on el seu fill recull, entre altres coses, els records de la con­sulta pel dret a deci­dir que ell va capi­ta­ne­jar en l'edició de Bar­ce­lona. El lli­bre es titula I ara què? i va tenir de padrins Oriol Bohi­gas, Josep Ramo­neda i Agustí Colo­mi­nes. Un títol amb ecos leni­nis­tes, li van fer obser­var. “Però el lli­bre no en té res, de leni­nista. És la pre­gunta que la gent em va fer després de la con­sulta i intento donar-hi res­posta.” Vostè va estu­diar història. “A l'Autònoma, uni­ver­si­tat amb fama de roja, amb pro­fes­sors mar­xis­tes. Però jo, per reacció, no sóc mar­xista. Sóc un escèptic de les ide­o­lo­gies. Penso i inter­rogo.”

Un veí tra­vessa el car­rer, una dona obre una botiga i es posa a escom­brar el davant del por­tal. Ningú més. “No es pensi que l'hagi por­tat aquí perquè jo sigui un home poc soci­a­ble. Ho sóc molt.” Té amics? “En tinc, encara que
no els vegi gaire. Sé que hi són i que hi puc comp­tar i amb això n'hi ha prou.
No cal veure's per demos­trar amis­tat.” Va tenir una època d'afri­ca­nista. “Amb
el meu germà vaig viat­jar a Sud-àfrica l'any 1985, a l'època de la revolta dels gue­tos. Després m'hi vaig espe­ci­a­lit­zar, sí, i ara faig clas­ses d'història de l'Àfrica
a la uni­ver­si­tat. Poques hores a la set­mana i amb pocs però molt interes­sats alum­nes.” I per què l'Àfrica? “Pel meu
caràcter imper­ti­nent, per les ganes
sem­pre de fer el que no toca o que
no t'ense­nyen. A mi no me n'havien
ense­nyat res, de l'Àfrica.”

Girem cua i tor­nem cap a la plaça de la Mercè. “D'aquí a poc us hauré de dei­xar. M'entre­vis­ten a Cata­lu­nya Ràdio.”

Bosch va par­ti­ci­par acti­va­ment en l'orga­nit­zació dels Jocs Olímpics de Bar­ce­lona del 1992. Durant un temps molt dila­tat va ser la mà dreta de Josep Miquel Abad, el con­se­ller dele­gat i màxim res­pon­sa­ble del COOB. “Allà em vaig fer home: vaig apren­dre a tre­ba­llar, a orga­nit­zar-me. En Josep Miquel per­tany al cer­cle dels meus grans amics.”

Si surt ele­git, que és gai­rebé segur, adéu car­rer de la Cara­bassa, adéu car­rer Ample, adéu plaça de la Mercè i adéu tre­sors ama­gats, senyor Bosch. Farà més hores a Madrid que aquí. “Madrid, com a ciu­tat, m'agrada. Hi he pas­se­jat sovint, hi tinc gent cone­guda. Ara serà dife­rent. Ara vaig a tre­ba­llar-hi. Per a un inde­pen­den­tista és impor­tant estar prop del poder ver­da­der: el de les ambai­xa­des, el dels grans cen­tres de premsa. Són aquests a qui hem de fer-nos expli­car. A Bar­ce­lona aquest poder no hi és.” Vostè veurà la inde­pendència? “Tots, la veu­rem. En deu anys hem fet molts pas­sos enda­vant i ens els pròxim vint hi haurà uns movi­ments sísmics que no em vull per­dre.” La gent de Nou Bar­ris --posem de Nou Bar­ris-- és sen­si­ble a aquests ide­als? “Som molts, i la gent de Nou Bar­ris no és tan dife­rent de nosal­tres.”

Vostè està casat. “I amb dos fills.” Quina importància dóna a la família? “Molta. Sobre­tot als fills. Els dónes molt sense espe­rar res a canvi, i això només passa amb els fills, amb ningú més. Els mal­sons fan una evo­lució al llarg de la vida: de petit el pit­jor mal­son és que se't morin els pares; de jove, quan et pen­ses que ets l'amo del món, que et moris tu; de gran, que els passi alguna cosa als fills.”

Un cotxe l'espera a la plaça de Medi­na­celi per dur-lo a Cata­lu­nya Ràdio.
Cotxe sen­zill, de can­di­dat d'ERC.