El paisatge del candidat del PP
Jorge Fernández Díaz. (El Tibidabo. Barcelona)
Panorama temptador
Es veu que pel seu gust el candidat del PP m'hauria portat a un lloc del Pirineu però com que els candidats, quan són en campanya, no poden anar on volen sinó on els indiquen els assessors, els caps de premsa i la maquinària del partit, al final va optar per un lloc de Barcelona, que sempre és més assequible, i en concret pel Tibidabo. Molt bé,
el Tibidabo. Anaven passant els dies, però, i en Jorge Fernández Díaz no trobava tampoc el moment de pujar amb mi o per mi al Tibidabo. Fins que un dia, un dissabte, mira quina casualitat, al candidat li surt un acte mig electoral mig cívic al Tibidabo, i el seu cap de premsa em pregunta si m'hi vull apuntar. “No podrà estar gaire per tu, però
em sembla que no se'ns presentarà cap altra oportunitat com aquesta.” Cap al Tibidabo. Aparco el cotxe a la parada final del tramvia blau i allí agafo bitllet pel funicular. Quatre euros, anada i tornada. El vehicle va ple: famílies que pugen al parc d'atraccions i ciclistes molt ben equipats. També alguns turistes.
Un cop a dalt, em diuen que Jorge Fernández Díaz ja ha arribat i que es troba en un bar prenent un cafè. Vaig cap al bar i l'enganxo abans no s'incorpori a l'acte al qual ha vingut a participar: la Festa del Cor, en suport als nens que neixen amb problemes coronaris.
Per què el Tibidabo? “Perquè hi venia de petit amb els pares i per la vista magnífica que ofereix de la ciutat de Barcelona.” La vista és de debò magnífica, aquest matí, tot i que no faci un dia gaire clar. Es veu més enllà de Barcelona: Badalona, Sant Adrià i la cost del Maresme per una banda, i l'Hospitalet i el Baix Llobregat per l'altra. “Al segle XIX va aparèixer l'orde dels Jerònims a Barcelona amb voluntat evangelitzadora. Els seus membres van posar noms de ressonàncies bíbliques a alguns barris
de la ciutat: el Bon Pastor, el Mont Carmel, la Vall d'Hebron... Quan van arribar al punt on ens trobem i van contemplar la vista van dir que havia de ser en un
lloc com aquest on el dimoni havia temptat Jesucrist durant el seu retir al desert. Per això li van posar tibi dabo, les paraules del maligne. Vostè sap què vol dir tibi dabo?” Em sembla que sí: T'ho donaré, en llatí. “El que potser no sap és que quan l'any 1886 Joan Bosco va venir
a Barcelona des de Torí va interpretar que el soroll rítmic del tren que el transportava deia “tibi dabo, tibi dabo”. Un cop a Barcelona, el futur sant es trobava a la basílica de la Mercè atenent uns fidels quan uns pròcers barcelonins liderats per Dorotea de Chopitea li van fer ofrena del títol de propietat del cim del Tibidabo perquè s'hi fes un temple i evitar la instal·lació del casino que hi estava projectat. Quan va sentir tibi dabo, Joan Bosco es va mostrar meravellat
de la premonició i va sortir precipitadament de la Mercè per venir aquí dalt. Uns anys més tard s'iniciava la construcció del temple dedicat al Sagrat Cor que corona la muntanya.” Un temple que
de nit es veu des de molts punts de Barcelona i que sembla un fanalet penjat
del cel. Les mesures d'estalvi energètic no compten per a aquest temple que
de totes maneres no és la millor obra
arquitectònica que Barcelona pugui ensenyar als propis i als visitants.
Jo em pensava que pujaríem al Tibidabo per parlar d'atraccions i fins ara no hem passat de la història del temple.
És la història que de debò interessa a Jorge Fernández Díaz. Vostè és creient, és clar. “Contra els que per fer una
gràcia diuen que són ateus gràcies a
Déu, jo proclamo que sóc creient, gràcies a Déu.” I amb tanta informació com té
de Joan Bosco i el Tibidabo, vostè devia estudiar de petit als Salesians. “No,
vaig fer-ho als Escolapis.”
De pressa, de pressa. Ve el cap de premsa i el fa aixecar de la cadira i sortir del bar perquè comença la Festa del Cor. El segueixo. Parlem tot caminant. Quin valor dóna a la família? “Absolut. És el lloc on vals no pel que tens sinó pel que ets. Ningú, per valorar-te, no et pregunta què tens ni quin lloc ocupes en l'escala social. La família transmet valors i crea una xarxa de solidaritat molt forta. Si en l'actual crisi no hi ha a Espanya i Catalunya una major conflictivitat social és perquè les famílies han actuat protegint i ajudant els seus membres. Països que donen menys importància a aquesta institució ho tindran més difícil.”
És home de tenir amics? “De coneguts, moltíssims; d'amics, pocs però molt bons.” S'ha de ser del mateix parer polític, per ser amic seu? “Tinc algun bon amic que és als antípodes. L'amistat té a veure amb el cor, no amb les idees polítiques.” Del cor parlem, aquest matí. El temple del Sagrat Cor, la Festa del Cor... Jorge Fernández Díaz s'uneix a
la Festa: es posa un mocador al coll i
agafa un globus vermell, amb forma coronària, que li serveix l'organització.
Mira qui ha vingut, també: la Carme Chacón, candidata del PSC. Explica que ha vingut perquè va néixer també amb un problema al cor, “Vaig ser una nena blava.” I vostè, Fernández Díaz? “No, jo he vingut per solidaritat.” Els dos candidats se saluden i parlen de les seves coses amicalment. Jo ataco per darrere: parlàvem de l'amistat, senyor Fernández Díaz. “De totes meneres és veritat que la ideologia, que comporta una determinada manera de veure el món,
influeix a l'hora de fer amics.”
El candidat del PP, nascut el 1950, vesteix com ho fan els candidats en dia festiu: informal, manifestament informal: fora corbata, pantalons de vellut que semblen d'anar a buscar bolets... L'home té el tipus que presentem els nascuts en aquella dècada: camacurts, quadrats, una mica rabassuts... cosa
de l'alimentació, potser.
Aprofito per recordar a la candidata Chacón que ella també ha de formar part d'aquesta sèrie d'entrevistes. Em diu “quan vostè vulgui”, però em fa l'efecte que no serà. Una candidata que a la vegada és ministra té el temps molt taxat. Divendres, que és quan li toca, ho veurem. “Va de guai”, em diu un membre del seguici de Fernández Díaz.
Acabada la Festa el candidat troba un moment per ensenyar-me la vista sobre Barcelona i després em du a l'interior del temple i m'ensenya la representació de Joan Bosco amb els pròcers barcelonins. M'ofereix l'aigua beneita, ens senyem i em diu que es queda una estona a recollir-se allí.