Alfredo entrevista Mariano

“És bas­tant menys del que TVE paga per un capítol d'Águila Roja”, havia esgri­mit fins a la saci­e­tat l'Acadèmia de Tele­visió per jus­ti­fi­car que un Estat que frega els cinc mili­ons d'atu­rats i pateix per con­te­nir el dèficit al 6% no és capaç de fer un debat per menys de 550.000 euros. Com si com­pa­rar el preu del debat polític en directe i d'una sèrie de ficció d'època fos l'equació més natu­ral del món –per què no com­pa­rar-lo amb el divul­ga­tiu Redes o amb l'espor­tiu Estu­dio Esta­dio sabent ja que els dos con­ten­dents són devots de lle­gir el Marca?–, l'espe­rat aca­ra­ment entre Alfredo Pérez Rubal­caba i Mari­ano Rajoy va arren­car a les 21.46 hores. A l'hora de la veri­tat, però, al plató l'únic ele­ment d'ambi­en­tació històrica era el seu mode­ra­dor, Manuel Campo Vidal, que ja inte­grava els deco­rats de la tran­sició –la de debò, no la de Cuéntame que es roda a Alcalá d'Hena­res i que costa també 1 milió d'euros per epi­sodi– i que des del 1993 ostenta el cep­tre de ser vist com l'únic àrbi­tre fede­rat per a un duel per la Mon­cloa.

En el seu càsting deci­siu per al paper de pri­mer pre­si­dent amb barba a La Mon­cloa, cele­brat al Palau Muni­ci­pal de Con­gres­sos de Madrid amb 1.900 buta­ques bui­des, Rajoy va aban­do­nar la cor­bata talismà de color ver­mell i en va triar una de blava, com Rubal­caba. És a dir, cap ves­tigi de ves­tu­ari d'època tot i que en el currículum dels dos actors coin­ci­dei­xen múlti­ples platós –del minis­teri d'Edu­cació al d'Inte­rior i la vice­pre­sidència–, on actu­a­ven de secun­da­ris de pro­ta­go­nis­tes com Aznar i Zapa­tero. En el cas del mode­ra­dor, la tria no era seva sinó de la seva dona, la peri­o­dista María Rey, que n'hi va impo­sar una i va afe­gir-n'hi dues més per si un dels púgils en duia una de simi­lar. “Bona nit, Espa­nya, Europa i Amèrica”, es va arren­car Campo Vidal, amb Rajoy a la dreta i Rubal­caba a l'esquerra de la pan­ta­lla.

Dos àrbi­tres de la fede­ració de bàsquet ele­gits per exa­mi­nar el cronòmetre dels torns de paraula ama­ga­ven un doble recor­da­tori: a Rubal­caba l'obli­gació de fer tran­si­ci­ons ràpides i abu­sar de llançar tri­ples i a Rajoy de la neces­si­tat sim­ple d'esgo­tar les pos­ses­si­ons i no fer pas­sos. “Vostè no dirà les seves pro­pos­tes i avui menys que mai, perquè si explica el que hi ha al seu cap ni els seus elec­tors el vota­rien”, va des­a­fiar l'aspi­rant del PSOE. “M'he lle­git el seu pro­grama i vull que expli­qui la frase d'arre­glar actius tòxics de la banca”, va dis­pa­rar. Rajoy va sal­tar a l'uníson, però amb un lap­sus mig freudià mig volun­tari. “Sí, senyor Rodríguez... vull dir Pérez Rubal­caba, és que com que ja vaig deba­tre amb Rodríguez Zapa­tero”, es va dis­cul­par, cofoi de l'error d'unir aspi­rant i actual pre­si­dent. “Recordo el debat perquè vostè el va per­dre”, res­po­nia el des­pert Rubal­caba. L'aspi­rant del PSOE estava més enfa­dat que la premsa perquè Rajoy no doni entre­vis­tes –“no en dono perquè no me'n fan, suposo”, va dir la vigília el de Pon­te­ve­dra– i va suplan­tar el gremi rubri­cant cada inter­venció amb pre­gun­tes a la jugu­lar. “Expli­qui, expli­qui això!”, inter­rom­pia amb agres­si­vi­tat d'entre­vis­ta­dor con­so­li­dat quan la res­posta mari­a­nista no el con­ven­cia. És a dir, sem­pre. Com l'escrip­tor que ha vin­gut a par­lar del seu lli­bre i no pot, Rajoy ho fiava tot al seu con­tra­a­tac tit­llant l'entre­vis­ta­dor de “bast” i “men­ti­der”.

En la ges­tu­a­li­tat des­ple­gada, els dos actors van ser fidels a les seves esco­les de tea­tre. Si Rajoy es mos­trava hieràtic i apun­ta­lava les sentències amb una cai­guda de braços, Rubal­caba agi­tava les mans i feia el seu típic gest d'unir els dits com si introduís mone­des en una guar­di­ola o sal­pebrés una ama­nida. Rajoy, això sí, abai­xava el cap per lle­gir el guió que duia i Rubal­caba lluïa més la memòria tot i citar sovint tex­tu­al­ment el pro­grama elec­to­ral... del PP! I fins i tot ende­vi­nava el futur del PP: “Vostè abai­xarà les pres­ta­ci­ons d'atur”, “El minis­tra­ble seu d'Eco­no­mia Luis de Guin­dos apu­jarà l'IVA”. “Jo no sóc expert en eco­no­mia i anun­cio aquí que no con­ge­laré les pen­si­ons”, va repli­car Rajoy volent escriure el seu futur. L'ene­mic del can­di­dat del PSOE, però, era el tècnic de so, que li va pen­jar el micròfon amb tanta violència que la cor­bata es veia mal­gir­bada per con­trast amb la per­fec­ta­ment plan­xada de Rajoy.

En el moment del comiat, en l'ins­tant en què l'imper­cep­ti­ble fil que separa el sublim del ridícul és més tènue i la mirada a la càmera irromp a les llars, Rajoy va dei­xar amb la can­gur la nena que el 2008 havia de néixer i a la qual desit­java “família, habi­tatge i orgull de ser espa­nyola” –ara té 3 anys i mig, l'edat de pre­gun­tar els perquès– i va dema­nar “al con­junt del poble espa­nyol” que triï “con­ti­nuar igual o can­viar”. “Som una gran nació que no es ren­deix. Estem a la seva dis­po­sició”, es va aco­mi­a­dar. Rubal­caba, al seu torn, bar­re­java una picada d'ull al 15-M i una dosi de tarannà. “L'abs­tenció no dóna beques ni crea tre­ball (...) No m'arronso, no sóc pas­siu, davant l'adver­si­tat cal actuar i no dub­tar”, va rubri­car com a colofó.

Fins al dia d'ahir, Rubal­caba resu­mia la nego­ci­ació amb el PP per forçar dos debats i no un de sol amb el vell acu­dit d'aquell que li pre­gunta a un amic seu si ha viat­jat a Nova York i aquest va i li res­pon que ara no recorda si hi ha estat una vegada o cap. “Aquí era el mateix: un o cap”, deia. Des d'avui, Rubal­caba té el con­sol d'haver visi­tat almenys un cop i en prime time el seu par­ti­cu­lar Nova York elec­to­ral, amb el debut com a entre­vis­ta­dor de Rajoy i amb l'assos­sec que l'agència de viat­ges de Campo Vidal els hagi dis­pen­sat dos bit­llets transoceànics de baix cost més barats fins i tot que rodar Águila Roja.