Sense esma

Els rostres dels pocs militants que es van acostar a la seu del PSC retrataven la dimensió del desastre electoral que havien patit. Mirades perdudes, cares de pomes agres i un desencís més gran del que hagueren pogut imaginar. Amb el primer sondeig, que encara els donava la victòria a Catalunya, els militants conservaven aquest consol. “Mira, amb Catalunya no han pogut”, afirmava, orgullosa, l'Àngela, una simpatitzant habitual d'aquestes cites. Quan va començar l'escrutini i els socialistes van passar a ocupar el segon lloc que ja no deixarien, a la seu del carrer Nicaragua es va sentir un “oh” d'esglai, preàmbul de l'ambient fúnebre que s'hi va instaurar, d'un dramatisme més gran que en la darrera contesa electoral, les municipals. A mesura que avançava la nit, les cares es van fer cada cop més i més llargues.

L'Àngela recordava, amb nostàlgia, altres nits electorals diferents –molt concorregudes– en aquest mateix escenari. Ahir, però, hi va haver militants que ja no van esperar la sortida de la candidata Carme Chacón i van marxar abans. “Ens n'anem emprenyades”, em deia, l'Àngela, que no entenia els vots cap al PP amb “l'odi que han sembrat contra Catalunya”. El pica-pica que s'hi servia, sobri, tampoc no va acompanyar.

A la sala dels mitjans de comunicació només van aparèixer polítics quan es va fer públic el sondeig de TV3. Després, ja no s'hi tornarien a deixar caure fins a l'hora de valorar els resultats definitius. Només s'hi van veure, passavolants, els expresidents de la Diputació de Barcelona Manuel Royes i Antoni Fogué. “Com va?”, va preguntar un periodista a Fogué, que tan sols va respondre amb una ganyota de cara de circumstàncies, sense dir paraula.

Abans de la sortida de Chacón, a la sala dels mitjans –encara amb militants i prou– es va escoltar el discurs de Rubalcaba amb un silenci d'enterrament. Quan a Madrid aplaudien, aquí es mantenien en silenci. La sortida de Chacón també va ser una mena de processó mortuòria. Van aparèixer, primer, i amb comptagotes, dirigents històrics del PSC, com Raimon Obiols o Isidre Molas. Després apareixerien l'expresident de la Generalitat José Montilla, l'exministre Celestino Corbacho, l'exalcalde de Barcelona Jordi Hereu, l'exalcalde de Vilanova i la Geltrú Joan Ignasi Elena...Tots amb un rostre seriós, alguns més dur que d'altres.

La nit havia començat amb una certa serenor, que entomava la derrota general a tot l'Estat, però mantenia el consol que s'aguantaria el cop a Catalunya, segons la valoració que en va fer el viceprimer secretari del partit, Miquel Iceta, que va optar per sortir a parlar molt aviat. Finalment els auguris relativament sostenibles no es van complir, i el revés va resultar molt dur. Això es va fer visible en el rostre compungit i la veu trencada de Chacón, que semblava haver de fer esforços per no esfondrar-se davant els aplaudiments de suport i ànims que va rebre en les acaballes del seu discurs. Fins i tot els primers aplaudiments de la sala semblaven feixucs, contagiats de la falta d'esma.

Qui més qui menys, ja mirava cap al congrés socialista. Els militants, a la seva manera, el reclamaven perquè fos l'eina per renéixer després de l'ensulsiada. “El socialisme ha de tornar als quarters d'hivern i recuperar-se”, deia en Manuel, que reivindicava, gràficament: “unitat, unitat i unitat”. N'hi havia que lluïen xapes contra les retallades en l'escola i la sanitat. “Tenia l'esperança que no succeís això, perquè crec en la justícia social”, reblava la Maria Isabel. D'altres, arribats de qui sap quina branca socialista, feien metàfores estrambòtiques: “que la gent no cregui que Rajoy serà un José Tomás”, apuntava l'Ángeles, enigmàticament.

Enmig del paisatge desolador, uns estudiants de Periodisme de la Universitat Ramon Llull, que hi eren “per fer-ne un treball”, van ser de les poques notes simpàtiques de la nit. Acabat el seu discurs, Chacón va marxar dels focus de seguida per tornar-se a tancar. Sembla que la nit, en la família socialista, serà llarga.