Escòcia i l'esperit olímpic

Durant la recent visita que
el diputat d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) Alfred Bosch va fer als Comuns, el seu amfitrió, Elfyn Llwyd, parlamentari gal·lès del Plaid Cymru, va fer una afirmació que, no per òbvia, deixa de ser ressenyable. En la conferència de premsa que va seguir als contactes mantinguts entre tots dos, Llwyd va dir: “Penso que és molt probable que Alex Salmond se'n surti. Però tingui èxit o no, el referèndum a Escòcia serà un game-changer per a la resta del Regne Unit.” És a dir, més enllà de què decideixin la majoria d'escocesos, la consulta que promou el Partit Nacional Escocès (SNP) serà, a parer de Llwyd –un parer compartit per Bosh– un esdeveniment que canviarà significativament la forma en què les diferents nacions del Regne Unit es relacionaran entre si.

D'alguna manera, doncs, sense més ironia que la justa per encabir l'argument amb el motlle de la celebració dels Jocs Olímpics de Londres, Llwyd venia a dir que, més que el resultat, més que guanyar o perdre, el que importa és participar: en aquest cas, dur endavant el referèndum, perquè, passi el que passi, el dia després no serà igual al dia d'abans. Tampoc per a Gal·les, un país que està en procés de “reconstrucció nacional”, en paraules de Llwyd, però que, objectivament, és a anys llum en relació al punt en què es troba Escòcia.

Vaig demanar-li al diputat Bosch si el referèndum a Escòcia podria ser també un game-changer per a Catalunya i el representant d'Esquerra Republicana de Catalunya va respondre expressant desitjos o potser certeses: “No només serà un game-changer per al Regne Unit, sinó per a tota la Unió Europea.”

Sense tenir en compte la posició de partida de cadascú, de
si s'està a favor o en contra de la independència d'Escòcia, Catalunya, Gal·les, el País Basc, el Quebec o, per posar un exemple absurd, de l'illa de Juan Fernández, altres veus gens sospitoses de secessionisme però de reconegut prestigi intel·lectual en el món anglosaxó també coincideixen en la importància del referèndum com a game-changer i el possible impacte desllorigador en conflictes polítics similars oberts arreu del món.

En un programa especial emès recentment per BBC Scotland, l'exlíder del Partit Liberal del Canadà entre el 2009 i el 2011, l'historiador Michael Ignatieff considerava que “encara que el referèndum es perdés a Escòcia, hi hauria un canvi enorme en com Escòcia es relaciona amb el Regne Unit. El Regne Unit és un dels estats multinacionals més antics que existeixen; si es trenqués, llançaria un missatge a tota la comunitat internacional. Per tant, tothom està mirant Escòcia, és un afer molt important.”

L'impacte del referèndum escocès en altres estats també va ser analitzat per Ignatieff amb paraules que, com a mínim, s'han de qualificar de sensates: “Em penso que si Escòcia esdevé independent, moltes altres petites nacions dins d'Europa començaran a accelerar el seus processos d'independència. Espanya: els catalans i els bascos; Bèlgica: valons i flamencs; el Quebec… el Canadà escoltarà i mirarà el referèndum escocès aguantant la respiració, perquè si Escòcia esdevé independent, el Quebec renovarà les seves demandes per la independència. Per tant, tot plegat tindrà efectes globals, sens dubte. I per això és tan important. Hem de recordar que molts dels estats del món són multinacionals i es veuran obligats a reajustar les seves constitucions.”

En el cas de l'Estat espanyol, des de la perspectiva independentista. Ni tan sols cal anar tan lluny: des d'una perspectiva només estrictament democràtica, l'hipotètic reajustament de la Constitució que seguiria a una independència d'Escòcia implicaria l'acceptació del que hom pot anomenar esperit olímpic, això és, la possibilitat de participar. És a dir, que els lleons de les Corts reconeguin el que el Regne Unit o el Canadà han reconegut a escocesos i quebequesos: dret d'autodeterminació, en diuen.

Encara que normalment els referèndum es convoquen per guanyar-los –hi ha molt pocs casos històrics en què qui els convoca els perd (De Gaulle el 1969)– la partida que té a les mans Alex Salmond és molt complexa, gens fàcil. Les enquestes es mouen prou segons els enquestadors, però oscil·len entre el 30 per cent i el 45 per cent dels partidaris de la independència. Possiblement, com consideren molts politòlegs especialistes en el cas, en definir-se la o les preguntes i acostar-se la data, tot plegat es perfilarà molt més.

Per això, algunes de les enquestes que sobre la qüestió es maneguen a Catalunya no deixen de resultar sorprenents, si no del tot inexactes. L'independentisme faria molt millor de treballar de valent per la possibilitat de poder participar, que és el doble del que ara té, que no pas fregar-se les mans davant de segons quins miratges, més aviat mines del que, en termes britànics, en diríem unionistes. Per no parlar de tertúlies radiofòniques que, com que tothom està d'acord, el que semblen són les reunions del politburó búlgar dels temps de Todor Zhivkov. Amb pressupost públic.