“Gestionarien millor l'obra pública sense Catalunya”

Sempre poden empitjorar. La tensió entre els corrents majoritaris a la societat catalana i l'espanyola és més gran ara que en cap altre moment des de la Transició, però no crec que sigui la màxima; en pot venir més.

No, no crec que generi un escenari més tens que per l'Estatut. El que em genera la incògnita és el procés que s'obrirà després que es tanquin les negociacions.

No hi haurà canvis significatius.

No tinc prou elements de judici, però se'm fa evident que la societat catalana estaria davant l'alternativa de fer un cop més com si no hagués passat res, en el que en un altre hemisferi seria un sistema colonial, o avançar en un procés per canviar la situació, on no hagi d'estar pendent de propostes que hagin de ser acceptades per l'altra part.

Una part de la societat espanyola està fastiguejada de la situació i una altra part està crispada (només cal fer un cop d'ull a la premsa madrilenya, sobretot de dretes) i les seves reaccions poden ser diferents. Però és que en una part de la societat catalana també hi ha un nivell molt alt de crispació. És ben predictible la reacció del sistema polític espanyol, però no la del català.

Les enquestes sobre referèndums s'han de prendre amb molta precaució, perquè es poden generar decisions diferents si l'expectativa de fer-los és real o no. De fet, ja donen respostes diferents segons si s'està o no en període electoral. Però sí que és indicador de cap on es va.

Som al segle XXI i vivim en un món obert on és impensable pensar que la voluntat majoritària no sigui respectada, tot i que no dic que es faci amablement.

És obvi que amb més ingressos fiscals Catalunya estaria en millor situació davant dels sacrificis que s'imposen arreu, tot i que aquí també hi ha hagut bombolla immobiliària, la causant de la crisi. Veig sorprenent que encara hi hagi gent que negui que serviria per sortir-nos-en millor.

Res s'ha de menystenir. El dèficit fiscal de Catalunya i les Balears és absurd, i s'ha d'aspirar a normalitzar-lo. A la gestió pròpia, però, s'hi pot procedir sense més dilació, perquè, tot i que no per ser catalana hagi de ser així, probablement la milloraria: assegura liquiditat, que no calguin bestretes...A Alemanya, per exemple, les agències tributàries generals són els lander, i això no implica canvis quantitatius en la recaptació. Segons quina administració gestiona pot establir objectius diferents, només cal veure l'aeroport del Prat. Avui es pot fer èmfasi més ràpidament en la gestió, més que en els recursos.

Tenint en compte les postures des del segle XVIII, si fos independent millorarien els incentius per a una millor gestió a Catalunya, i també a Espanya.

Sí. En la política d'infraestructures espanyola hi ha molts condicionants irracionals, fora del comú, que s'expliquen perquè alguns territoris no tinguin una certa mínima autogestió. Sense aquestes preocupacions tan obsessives, la planificació estatal seria millor i més eficaç. Segur.

Ser català no és ser millor ni pitjor, però certes deficiències en les infraestructures bàsiques segur que no es tindrien. És cert que el poder català ha sobreactuat en projectes com ara l'L9 o l'aeroport d'Alguaire, però s'explica en part perquè, en no tenir una participació rellevant en les infraestructures importants, ha sublimat l'impuls d'unes altres.

La gran majoria del sistema polític i econòmic, la població i les elits, està molt contenta amb el tipus de construcció nacional que han tingut, en què els poders bàsicament han estat centralitzats i l'Estat és la peça bàsica del model en totes les regions. I quan les coses gaudeixen d'un suport majoritari és difícil que es toquin; no hi ha gaire motius per esperar canvis significatius.

No és un problema d'enteniment, sinó de comprensió. Tots ens hem entès bastant en aquest temps, i la prova és l'onada recentralitzadora actual, que no és pas gratuïta, sinó la conseqüència d'haver-nos entès bastant. Ho podríem discutir fa trenta anys, en què tothom ha comès errors, però el problema és irresoluble des del moment que coses que són òbvies en un cantó de l'escena són inversemblants a l'altre, i al revés. Són realitats, percepcions, identitats difícilment reconciliables.

Estem en un moment molt important perquè, més fins i tot que les decisions que s'acabin prenent, s'expliquin amb naturalitat tots els punts de vista sobre la voluntat d'organització política del país. És sa i ens fa més grans obrir-nos de mires i en aquest sentit iniciatives com la secció i el concert són del tot oportunes. Hem d'assumir que cal assumir la responsabilitat amb totes les conseqüències.