Una Diada, dos lemes?

La Diada del pacte fiscal o la Diada de la independència? Els motius originals a reivindicar enguany l'Onze de Setembre se sobreposen amb la crida, dijous passat, del president Artur Mas reclamant que el dia nacional de Catalunya es converteixi en un clam a favor, no de l'estat propi, sinó del nou model de finançament aprovat el 25 de juliol al Parlament, per reforçar-ne la negociació que se n'obrirà a Madrid.

Però a la cuina de l'11-S ja fa mesos que l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) fa bullir una gran mobilització a favor de la independència encapçalada pel lema Catalunya, nou estat d'Europa a la mateixa hora, a més, en què cada any se solen fer les manifestacions sobiranistes a la capital. La presidenta de l'ANC, Carme Forcadell, ja va refermar dissabte a aquest diari que l'objectiu de la convocatòria “no és pas el pacte fiscal”, i que això ja ho saben entitats, associacions i partits polítics.

Amb les banderes de l'estelada i del pacte fiscal plantades l'11-S, el president Mas podria trobar-se amb la mateixa situació que fa dos anys va provocar l'últim gran clam al carrer: la protesta per la retallada de l'Estatut a càrrec del Tribunal Constitucional, que llavors va haver de gestionar el president José Montilla amb un estira-i-arronsa entre els partits polítics pel lema que havia d'encapçalar la mobilització. Com a president i socialista, Montilla ja va admetre, llavors, que li feia nosa el Nosaltres decidim proposat per Òmnium Cultural, organitzador de l'acte, i va exigir que fos una senyera la bandera que encapçalés la manifestació. La resta de partits, a excepció del PP i C's, es van afegir al lema proposat per l'entitat cultural, però les negociacions i el perill de desunió va planar en l'ambient al llarg dels dies previs al 10-J. Una data en què finalment els crits que més van ressonar entre els participants van ser els que reclamaven la independència, mentre Montilla havia de sortir per la porta del darrere.

La mobilització del 2010 va ser reactiva a una agressió de l'Estat i ara, en canvi, aquesta es planteja en clau proactiva. Als governs se'ls reclama ser al capdavant, però en tots dos casos, abans amb l'Estatut i ara amb el pacte fiscal, hi volen ser amb la seva pròpia reclamació. Al president Mas i a CiU –i a UDC en menor mesura– se'ls presenta ara el dilema de quina bandera hauran de fer onejar, i més després de les apostes sobiranistes que tant el cap de l'executiu com la federació han llançat en els últims mesos i en un moment en què, segons totes les enquestes, creix el sentiment independentista.

D'una banda, la crida perquè surtin milers de ciutadans al carrer reclamant l'estat propi pot ser ben vista per l'executiu per poder airejar-ne l'èxit a Madrid durant la negociació del pacte fiscal. Tot i això, des del govern sempre s'ha remarcat que l'objectiu de la legislatura era el concert econòmic i, per tant, també observa amb una certa fredor la convocatòria d'una manifestació independentista que, a més a més, i a diferència de la celebrada el 10-J, no té al darrere una entitat com Òmnium Cultural, si bé aquesta ahir mateix aclaria a Vilaweb que hi dóna tot el suport, hi assistirà i s'ha ofert a adaptar els horaris del concert que organitza en acabat a l'Arc del Triomf. Curiosament, el PSC, que hi va votar en contra, ha donat suport a la proposta de Mas que es reivindiqui el pacte fiscal, mentre que ERC, ICV i SI ja se n'han desmarcat.

Una nova reunió a final de mes entre l'ANC i responsables de CiU podria aclarir la situació i desllorigar el nus reivindicatiu en què es pot convertir aquesta dualitat d'objectius i capçaleres l'11-S, per acabar cedint el protagonisme aquell dia només als ciutadans.