El dia que vam perdre la por
L'11 de setembre, un milió de catalans van sortir al carrer, en un ambient festiu, per reivindicar la llibertat, l'amnistia i l'autogovern
L'èxit de la convocatòria va sorprendre els organitzadors
Molta bandera catalana, però d'espanyola, només la republicana
S'havien fet eleccions, la gent havia dit la seva i hi havia l'expectativa d'un canvi que no arribava
Ara fa 35 anys, l'11 de setembre de 1977, centenars de milers de catalans van ocupar pacíficament els carrers més cèntrics de Barcelona per reclamar llibertat, amnistia i el dret a l'autogovern del seu país.
Va ser una acció única, a la qual cal afegir les manifestacions celebrades en altres ciutats catalanes. Però a Barcelona es van aplegar un milió de persones i mai, si més no fins ara, un Onze de Setembre ha estat escenari de tanta unanimitat de sentiments nacionals. Superar aquell rècord gloriós del milió en un Onze de Setembre és el repte que, amb tota probabilitat, s'assolirà aquest 2012.
Cal remarcar la importància d'aquella Diada més enllà del gran nombre de persones que van sortir al carrer. És cert que unes setmanes abans, el 15 de juny, s'havien celebrat unes eleccions constituents en les quals, a Catalunya, es van imposar els partits de sensibilitat catalanista. Però a les casernes hi havia fressa de sabres, i els extremistes de dreta i d'esquerra semblaven conjurats per torpedinar la naixent democràcia amb assassinats, segrestos i atemptats.
El clima polític de llavors, doncs, convidava més aviat a quedar-se a casa i exigia, en tot cas, una actitud valenta i decidida. Per això, la resposta dels catalans va ser d'un valor extraordinari.
L'acte de l'Onze de Setembre del 1977 va ser la manifestació per les llibertats nacionals més gran feta a Catalunya, però també a Europa, després de la guerra. L'èxit de la convocatòria va sorprendre els mateixos organitzadors, que només havien previst un dispositiu de seguretat de 3.500 persones. Van fer curt, però tot i així no hi va haver incidents fins als moments finals de la manifestació, en què una persona va morir per l'impacte d'un pot de fum de la policia espanyola.
La gran afluència de públic s'explica perquè els catalans estaven començant a perdre la por d'expressar lliurement les seves idees. Cal recordar que només uns mesos abans, les manifestacions per l'amnistia de l'1 i el 8 de febrer de 1976 havien acabat a garrotades, però també que la concentració del 23 d'abril de 1977 havia aplegat cent mil persones.
La del 1977 va ser la primera commemoració de l'Onze de Setembre des del 1936 que se celebrava en un clima de llibertat i sense condicions. Certament, el 1976 ja s'havia fet una concentració a la plaça de Catalunya de Sant Boi de Llobregat. Però només havia estat tolerada. Es va celebrar en un ambient de llibertat sota vigilància, amb la sensació que les coses se'n podien anar en orris en qualsevol moment i depenent de l'humor del ministre de Governació.
Reivindicació i festa
El gran acte de l'Onze de Setembre del 1977 va ser especial perquè no només va ser reivindicatiu, sinó també festiu. Es va demanar llibertat, amnistia i autogovern, però en família: no van ser pocs els catalans que hi van anar amb els seus fills petits perquè tastessin què era això de la llibertat. Hi havia eufòria i emoció als carrers. A Catalunya, el dictador Franco va morir, del tot, aquell dia.
La doble dimensió reivindicativa i festiva es posava de manifest en l'enorme protagonisme de la bandera catalana: els carrers, vistos des de les teulades, eren un mar de quatribarrades. Al seu costat hi havia ikurrins, banderes d'altres territoris de l'Estat, anarquistes i també espanyoles, però republicanes. De la bandera nacional que enarboraven les tropes rebels quan van entrar a Catalunya, ni l'ombra.
Però en els dies precedents a l'Onze de Setembre, i com un ominós preludi del que passaria després i fins avui, la dimensió i el significat que havia de tenir la manifestació havia estat un motiu de dissensió partidista. Hi havia qui exigia un Onze de Setembre de lluita i de reivindicació. D'altres volien una festa de la llibertat recuperada. Com a solució de compromís es va afegir al cartell la cèlebre frase de Lluís Companys, el president assassinat pel franquisme després d'un judici farsa: “Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer.” Aquesta frase també va encapçalar la manifestació. Val a dir que, en general, els partits que van apostar per la línia cívica i festiva són els que perduren avui dia.
La manifestació havia de començar a les cinc de la tarda, però molta gent s'hi va presentar dues hores abans. Aquell diumenge, la calor era intensa, de justícia, però això no va fer enrere ningú a l'hora de defensar la llibertat del seu país.
La capçalera de la manifestació, en la qual hi havia gairebé tots els polítics electes, es va constituir a la cruïlla entre el passeig de Gràcia i la Gran Via, mentre que la cua estava al mateix passeig amb la Diagonal, al lloc conegut amb el Cinc d'Oros, que en aquells moments encara exhibia la simbologia franquista. Però el passeig de Gràcia, entre la plaça Catalunya i la Gran Via, també es va omplir ràpidament.
Cap a tres quarts de cinc es van anunciar pels altaveus les primeres instruccions per a la manifestació. Es va sentir Els segadors i es va obrir la marxa, que avançava amb grans dificultats, a causa de la gentada, pel passeig de Gràcia i la ronda de Sant Pere, en direcció cap a l'estàtua de Rafael Casanova, i l'Arc de Triomf, on havia de finalitzar. Es va calcular que avançava 50 metres cada deu minuts. Tots els carrers del centre eren plens a vessar.
Al llarg de tota la manifestació es va alternar l'himne d'Els segadors amb crits unitaris com ara “Volem l'Estatut”, “Sí, sí, llibertat i amnistia total” i “Catalunya unida mai més no serà oprimida”. Un dels grups participants més aplaudits va ser el dels mutilats de l'exèrcit de la República. Una dona que anava amb crosses va resumir el sentiment general: “Som majors d'edat; volem que ens escoltin.”
Catalunya morta?
La capçalera de la manifestació va arribar a l'estàtua del conseller en cap a un quart de sis. A aquella hora, molta gent encara no havia pogut ni moure's del seu lloc d'arribada o bé havia avançat molt poc.
Des del moment en què van arribar els polítics fins a un quart de deu, una columna compacta de gent provinent de tots els Països Catalans va desfilar per davant de l'estàtua amb cants, crits, punys i mans enlaire, i banderes catalanes onejant com no s'havia vist mai.
Hi havia llàgrimes d'emoció per la recuperació de la llibertat segrestada. Molts llançaven flors al monument, i una persona va comentar: “I deien que Catalunya estava morta...” Una ofrena floral molt emotiva va ser la d'uns guàrdies civils que havien estat expulsats el 1939 per haver fet costat al govern legítim.
A tot arreu hi havia la sensació que es despertava d'un malson al qual ens havia abocat la dictadura. Un malson durant el qual era impossible expressar les idees contràries a aquells que havien arribat al poder per la força de les armes. El moment era únic, perquè s'havien fet unes eleccions, la gent havia dit la seva i hi havia l'expectativa d'un canvi que no arribava.
Un altre gran valor d'aquell Onze de Setembre és que la petició de canvi i de llibertat s'estava expressant sense intermediaris. Va ser una actuació que va depassar fins i tot els polítics. El que es va sentir als carrers de Barcelona, doncs, era el clam d'un poble. I el que hi havia darrere d'aquest clam era l'exigència de recuperar la personalitat pròpia de Catalunya. Però cal insistir-hi: era un clam alegre i festiu.
Sobre aquell Onze de Setembre planava un sentiment de llibertat recuperada, i la sensació que les coses que havien estat prohibides i bandejades durant la dictadura, com ara l'ús lliure i oficial de la llengua catalana, estaven a l'abast de la mà. Tot semblava possible. Llavors ja n'hi havia que somiaven la independència de Catalunya. Aquell dia, ningú hauria acceptat, parafrasejant Lluís Llach, que li abaratissin el somni.
